Tor
50. L’última sentència
Pàgina 54 de 57
5
0
.
L
’
Ú
L
T
I
M
A
S
E
N
T
È
N
C
I
A
El maig de 2005 s’ha dictat l’última sentència sobre la propietat de la muntanya de Tor. El plet ha durat vint-i-quatre anys. El van impulsar l’any 1981 Sansa i Cerdà contra els altres per fer-los fora de la societat basant-se en els estatuts de 1896, segons els quals per ser amo s’ha de viure tot l’any al poble. Si ha durat tant és en part perquè la majoria de litigants, especialment Palanca, han fet servir advocats d’ofici i els han anat rebutjant un darrere l’altre. N’hi ha hagut que n’han tingut desenes. La mala comunicació entre Tor i la civilització també ha dificultat les coses, perquè molts d’ells mantenen l’adreça de Tor per a les notificacions per por de perdre els drets, i qualsevol carta pot tardar una eternitat a arribar al seu destinatari. En el plet s’hi han pronunciat gairebé tots els tribunals existents:
1995: El jutjat de Primera Instància de Tremp declara amo únic Sansa. Recurs.
1997: L’Audiència de Lleida diu que la muntanya és comunal. Recurs.
2002: El Tribunal Suprem anul·la totes les sentències anteriors per defecte de forma. El cas torna a estar en mans de l’Audiència de Lleida.
2004: L’Audiència de Lleida diu que tots els litigants tenen dret sobre la muntanya perquè tots han tingut més de trenta anys la finca inscrita al registre en nom seu o dels seus ascendents. D’aquesta figura legal el Dret Civil en diu usucapió. Palanca, tot i que el seu advocat li recalca que ha guanyat el plet, perquè quan es va posar, l’any 1981, el que es buscava era deixar-lo fora de Tor, presenta recurs al Tribunal Superior de Justícia de Catalunya.
—Qui collons ho ha de dir, qui té dret! Són uns mangantes. Tots los atres han marxat de Tor i viuen del cuento! Lo meu é meu i é meu! I no hi ha més collons! Morir matant! Morir matant! Me van robar, me van intentar matar i encara sóc jo lo cabrón. Sóc l’únic que ha defensat la muntanya i em puteien. Només em queda una solució: la força! Morir matant! No accepto res. Fins que em matin i punto!
Li han ofert pactes i diners —cent milions de pessetes, l’última vegada—. No s’adonen que és la pitjor ofensa que li poden fer. Palanca no es fa amb cap membre de la seva família, no s’ha casat mai i no se li coneixen fills. Només té la muntanya de Tor i el seu orgull.
El 19 de maig de 2005, el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya va dictar la que, jurídicament, es pot considerar l’última sentència referent a la propietat de la muntanya de Tor. Ratifica plenament la dictada per l’Audiència de Lleida. És l’última cronològicament, però també legalment, perquè ja no es pot recórrer. El més curiós del cas és que aquest veredicte, dictat el 2005, torna a deixar les coses com estaven el 1896, fa cent nou anys, que aviat és dit, quan es va fundar la Sociedad de Condueños de la Montaña de Tor. Insisteix que els hereus dels tretze fundadors tenen els mateixos drets per usucapió, perquè tots han tingut la seva part inscrita al registre durant més de trenta anys; de fet, l’han tingut inscrita més d’un segle.
Ara que s’ha dictat sentència ha arribat el moment de tornar-se a asseure i fer una nova societat adaptada a les lleis actuals, que, entre altres coses, permeten la lliure residència i circulació de les persones. Ha passat un segle, els veïns han estat enfrontats als jutjats durant més de seixanta anys, han mort assassinades tres persones…
Podran fer una nova societat? En bona part ja està feta. Dotze dels hereus, tots menys Palanca, tenen signat un pacte en el qual fins i tot nomenen una comissió d’experts perquè redactin uns nous estatuts. Els advocats que han liderat l’última fase del que podríem anomenar la pacificació de Tor em diuen que està tot bastant lligat i que només falta veure què fa Palanca. Cal convocar formalment la junta d’accionistes, cosa que podria fer el jutjat de Tremp en la fase d’execució de la sentència. Si Palanca hi acudeix, bé; i si no s’hi presenta, també, perquè seran dotze contra un.
La primera clàusula que es canviarà és, sens dubte, la que obligava els membres de la societat a tenir «foc encès» tot l’any a Tor. A viure-hi sempre. Aquesta exigència, que al segle XIX va ajudar a mantenir la comunitat unida i a protegir-la dels forasters, va ser la culpable de la tragèdia de Tor. La disputa pels drets i per demostrar qui vivia més temps al poble finalment ha resultat inútil. La majoria dels hereus no van lluitar mai per la «seva» part de Tor, molts d’ells segurament no hi han posat els peus des dels anys cinquanta, i només van reaccionar quan van rebre la notificació de la demanda que Sansa havia impulsat contra ells per deixar-los definitivament fora de la societat. Qui més va lluitar per Tor va ser sens dubte Sansa, i va tenir el seu premi el febrer de 1995, quan el jutge de Tremp el va declarar amo únic. Un premi que li va portar la mort només cinc mesos més tard. Si avui, deu anys després que el matessin, pogués veure des d’algun lloc com estan les coses, segur que es cagaria en tots els sants.
Qui tampoc no està gens content és Palanca. Sigui com sigui, agradi o no, si Palanca no hagués plantat cara a Sansa i al Ruben Castañer l’any setanta-sis, com diu ell, «ara, la muntanya seria dels anglesos», o vés a saber de qui. Però segur que la majoria dels hereus haurien acabat desapareixent del mapa de Tor. Palanca i Sansa són els que més han patit per Tor, però no són els únics: Cerdà, la Sisqueta, l’Emília i la Perexica també hi han deixat moltes llàgrimes. Les circumstàncies del passat estan tacades d’odi i de sang. Molts ja són grans i es mereixen fruir d’aquells paratges en pau. No serà gens fàcil. Potser n’haurien de treure profit els que hi hagin deixat més suor —i més sang—, i no els que tinguin més bons advocats.
Aquests últims anys, a Tor hi ha hagut dos morts més. Un hippy va caure per un barranc prop del poble i un altre va ser trobat penjat a la borda de Palanca. Quan es va saber aquest segon cas, algú —amb un humor macabre— va dir que, en realitat, el hippy havia mort ofegat al riu i l’havien penjat dins la borda perquè s’eixugués. La meva vinculació amb Tor ha arribat al punt que, abans de trucar als Mossos per avisar-los de la troballa del cadàver, Palanca em va trucar primer a mi. La policia catalana va tancar tots dos fets dient que l’un va ser un accident i l’altre, un suïcidi.
Acabo aquest llibre i penso que la muntanya de Tor ha tingut una presència molt forta en els últims vuit anys de la meva vida, potser massa.
Darrerament, a «dalt» hi ha hagut batejos. Això vol dir que les noves generacions, que no han nascut a Tor i viuen «a baix», s’atreveixen a pujar-hi sense por, encara que només sigui per fer-hi un dia de celebració. El Gil José continua fent de Manelic per la Cerdanya, pasturant ovelles. El Mont és mort —el fetge no li va aguantar més— i la Marli viu en un centre de rehabilitació de Barcelona, lluitant per cobrar una indemnització per haver passat catorze mesos de la seva vida a la presó. Palanca i Lázaro han partit peres. No només no treballen junts sinó que es denuncien dia sí, i dia també. A Alins han tornat a córrer rumors al voltant de la mort de Sansa. Ara diuen que el vell, dies abans de morir, havia cobrat sis milions de pessetes per haver tornat a arrendar la muntanya i que els assassins van pujar a Tor amb un Patrol o un Terrano vermell. La marca del cotxe varia segons la botiga on fan el comentari. El Ruben, l’andorrà, després d’anys de silenci, ha reaparegut aquest mateix octubre, em vol vendre dues maletes plenes de papers que parlen de Tor i d’Andorra (i de quina Andorra!) i porta un document signat per Francesc Sarroca, Cerdà, com a president de la Sociedad de Condueños, en el què hi diu que mentre hi hagi conflicte a la muntanya, el contracte d’arrendament queda pendent.
L’última sentència que declara amos a tots tretze hereus i el pacte firmat per dotze d’ells sembla que esmorteeix el foc històric. Només l’enveja i l’olor del diner poden revifar les flames. Palanca, el tretzè, no admet ni el pacte ni la sentència. El seu foc no s’apaga, i coneixent-lo, dubto que s’apagui mai.