Tor

Tor


43. Entrevistem l’advocat Hortal

Pàgina 46 de 57

4

3

.

E

N

T

R

E

V

I

S

T

E

M

L

A

D

V

O

C

A

T

H

O

R

T

A

L

Poc després de les cinc tornem a ser al despatx de l’advocat, aquesta vegada per entrevistar-lo a ell. Ahir li vaig trucar per confirmar la cita i parlant de Palanca em va dir: «Si le cortas las orejas y lo echas al monte, no sabes qué animal es». Joaquín —amb

ena— Hortal deu rondar la seixantena. Galtes importants, papada, però no està gras. Té els llavis ressecs, amb aquell tel blanc que es forma a la comissura i al mig de la boca i que es trenca i es torna a enganxar cada cop que s’ajunten i se separen els llavis. Va ben vestit, però duu la corbata massa llarga, més d’un pam per sota del cinturó. El fem seure a la seva cadira, però al davant de la taula —al lloc destinat al visitant—, seguint un costum imposat pels realitzadors del Trenta Minuts i que permet veure en perspectiva la taula i el despatx al darrere de l’entrevistat. Parla amb molta solemnitat i amb un castellà elegant.

—Tor es un lugar verdaderamente inhóspito. Carece, por lo menos carecía en aquellas fechas, de corriente eléctrica, de teléfono y de toda comunicación. En épocas de nevadas era necesario bajar con raquetas en los pies, diez kilómetros o doce que lo separan del sitio civilizado más próximo. Yo recuerdo la pobre Mercedes Gosset —la sogra de Cerdà, el tercer cacic, una dona molt influent— en una visita mía a Tor, una mujer con ochenta y tantos años, lavando la ropa todavía en una piedra a la antigua usanza de siglos anteriores, y realmente era como un recorte del pasado enclavado en los Pirineos españoles.

—Usted puso el pleito que aún está andando por los juzgados. ¿Qué se pretendía?

—Uno de los motivos por los que se decidió poner la demanda —ho van decidir els advocats del Ruben— fue para que todo el mundo pudiera, en un juicio contradictorio, expresar su opinión, defender su derecho y llegar a una sentencia que de una santa vez por todas regulara la situación de aquella entonces conflictivísima montaña. El drama es que tardara catorce años en resolverse la cuestión, que fuera muriendo gente entretanto, lo que determinó que los herederos interpusieran otra demanda que se acumulo y paralizó la principal y una serie de factores que son imponderables, no debidos a nadie pero que han hecho que el asunto se oxidara.

—Usted comenzó el pleito como abogado de Sansa y de Cerdà y lo ganó sólo Sansa. ¿Cómo pudo ser eso?

—Bueno, eso no es exacto —replica amb molta educació—. El pleito de 1981 se interpuso en nombre del señor José Montané —Sansa— y de la señora Mercedes Gosset, que era la matriarca de casa Cerdà. Pero, naturalmente, a lo largo de catorce años se sucedieron diversas incidencias, entre ellas la muerte de la señora Gosset. Los herederos —Cerdà i la seva dona, filla de la difunta, la Generosa— pretendieron, evidentemente, continuar con los derechos sobre la propiedad, pero en la Primera Instancia no prospero esta tesis. El juez de Tremp considero que los herederos no reunían los derechos necesarios para ser continuadores, y entonces, claro, se produjo una situación anómala y distinta de la inicial, y es que resultaba incompatible defender los derechos de estas personas con los derechos del señor Montané. Ellos, los Cerdà, naturalmente, buscaron otro abogado para llevar la apelación y yo seguí con la defensa del señor Montané, hasta que, estando de vacaciones en Calella de Palafrugell, me enteré, lamentablemente, por el periódico, del triste desenlace que había tenido la vida del señor Montané.

—¿Y que pensó? —em sembla que li haig de preguntar.

—Pues lo que todo el mundo. Que allí los incidentes siempre los había causado el mismo, y pensé que tarde o temprano la Justicia debería llegar. Y, Dios me perdone, lo que me vino a la cabeza fue algo muy grave.

Aquest home té un parlar gairebé dolç. No lliga amb els símbols de les prestatgeries. Mentre l’escolto, tot i que li faig preguntes, el meu cervell treballa per trobar la manera de preguntar-li per la seva amistat amb el pare del jutge de Tremp que va sentenciar a favor de Sansa. Sóc conscient que ho he de fer amb tacte. Mentrestant ell va descarregant contra Palanca, a qui odia.

—En Tor, el derecho y la ley y lo que todos debemos aceptar como un respeto mínimo a nuestros semejantes no ha sido aceptado nunca por una persona concreta determinada que ha sido la que se ha querido apropiar siempre para sí, en beneficio propio, de la montaña. Es un hombre que incluso ha insultado jueces, ha entrado groseramente a los despachos de los juzgados. Hay decenas de denuncias contra él y las evita y las elude de una manera inconcebible. Lleva toda la vida haciendo lo que le da la gana, categórica y absolutamente, en aquella montaña, y ahora veremos qué es lo que ocurre. La sentencia le niega su derecho a la titularidad de cualquier parte de la montaña o de cualquier derecho sobre la misma, pero dudo de que esto él lo vaya a aceptar y, al margen ya del asunto, profesionalmente hablando, tengo curiosidad por ver qué es lo que pasa y cómo se resuelve el tema con el señor Riba Segalàs —Palanca—. Yo creo que la Justicia llega a todas partes, pero a veces es lenta y Tor está muy lejos.

Hortal es refereix als mil i un conflictes en què s’ha vist embolicat Palanca al llarg de la seva vida, els seus «mossos», especialment el Lázaro, i els «seus» cavalls. Escric «mossos» i «seus» entre cometes perquè són els seus mossos quan a ell li convé. Quan hi ha problemes, és capaç de dir que no els coneix de res. I la qüestió de si els cavalls són seus és una altra d’aquelles coses que no s’entenen: tothom admet que els animals, bàsicament eugues, són de Palanca. Ell els mou amunt i avall i va a fires i mercats i en compra i en ven. Però sempre diu que els animals són de la Sociedad de Condueños i que per tant si causen destrosses ell no n’és responsable. A les actes de la societat paral·lela que va muntar Palanca el 1978 amb els copropietaris que havien quedat fora del contracte d’arrendament —tots menys Sansa, Cerdà i la Generosa—, hi consta que s’autoritza Jordi Riba a gestionar les pastures i els animals de la societat. Qualsevol li diu que no! Són unes cent cinquanta eugues, a temporades alguna més i de vegades alguna menys. I això són molts caps de bestiar. Palanca els fa anar amunt i avall del Pirineu, i les bèsties sovint entren en finques particulars i les deixen escurades de pastures i de qualsevol cosa que sigui verda o comestible. Ell sempre diu que la culpa és de l’administració perquè no neteja de neu la carretera de Tor i ell es veu obligat a portar els animals per aquests mons de Déu i no els pot controlar.

—Les bèsties tenen gana i no entenen de fites! —diu sempre.

El cas és que ha anat acumulant denúncies, condemnes, embargaments —ho té gairebé tot embargat, i unes quantes vegades—, però ell continua a la seva. Exemples? Un dia el cap del Parc de Bombers de la Pobla de Segur devia dir alguna cosa que no li va agradar a Palanca. Un matí l’home es va trobar que cent cinquanta eugues havien passat pel seu hort, al costat del riu. «Coses dels animals», deia Palanca.

Un altre exemple: els cavalls, a la tardor, es desplacen en una mena de transhumància lliure des de dalt a Tor cap a baix a la Pobla i els voltants. Passen, òbviament, per la carretera. Un dia, un tinent de la Guàrdia Civil va veure el ramat tallant la carretera a Llavorsí, i com que ningú l’havia avisat que aquelles bèsties haguessin de passar per allí, va estar a punt de detenir Palanca. Només a punt.

—¡Oiga!, ¿a dónde va con estos animales? ¡Yo no tengo conocimiento de nada! ¿Dónde estan los permisos? —el va interpel·lar el tinent.

—¿Permisos? —va fer Palanca tot pinxo al bell mig de Llavorsí—. Estos animales hase más de sincuenta años que suben y bajan sin pedir permiso. Pregúnteles a ellos, a ver qué le disen. Ha! Permisos, diu aquest!

—¡Oiga! —el va renyar el tinent empipat—. ¡Haga el favor de volver atrás y pedir los permisos pertinentes!

—¿Sí? —va dir Palanca, canviant-se el cigar de costat i rient—. ¡Ha! ¡Hágalo usted!

I tot seguit va agafar el cotxe i va deixar plantats el tinent i les cent cinquanta eugues al mig del poble.

Però l’home va reaccionar ràpidament. Veient que no se’n sortiria, va seguir Palanca i al cap de deu minuts ja li havia concedit tots els permisos —verbalment, això sí— per poder transitar amunt i avall. I amb això es va donar per satisfet. Ni tan sols ho va denunciar.

Això devia ser als anys vuitanta. A finals dels noranta l’escena es va repetir, però aquest cop amb els Mossos d’Esquadra. Palanca baixava cap a la Pobla amb el seu Nissan Terrano granat i el seu cigar havà; el seguia tot un ramat de cavalls. Abans d’entrar a Sort el va parar una patrulla de mossos.

—On va, vostè? Ensenyi’m els permisos de Trànsit per envair la carretera i travessar el poble, si us plau.

—Ha! Permisos? —va fer Palanca, que ja se sabia la lliçó—. A mi no me’n calen, de permisos. Aquests animals fa cinquanta anys que puien i baixen per aquí. Demana’ls-hi a ells, els permisos.

Però els mossos no són la Guàrdia Civil. Ja ho seran, però encara han de patrullar moltes hores.

—I ara! Què s’ha cregut, vostè! Faci el favor d’aturar els animals i deixar lliure la carretera ara mateix! —va ordenar-li l’agent, convençut de la seva autoritat.

Palanca va fer baixar tots els sants del cel i els de més enllà, i el mosso, que coneixia la llegenda que envolta Jordi Riba i era conscient que aquell home no era un ciutadà «normal» i que tenia una visió molt particular del concepte d’autoritat, va decidir afluixar una mica, però sense baixar del burro del tot.

—Molt bé, pari ja d’insultar i faci passar els cavalls per un altre carrer. No pot travessar el poble pel mig. Nosaltres el guiarem.

—Me cago en Déu, me cago en aquí, me cago en allà!

Que no ho veus, que aquests animals no saben llegir? Per on vols que passin, eh, si no pel camí que han fet tota la vida?

Palanca quan s’encén ha de cremar tota la metxa, perquè no té retorn.

—Ja en tinc los collons plens, de tu i de la mare que us va parir a tots. No ets tan savi? Doncs aquí tens els cavalls! I vigila no prenguis mal!

I se’n va anar.

Mitja hora després un centenar d’eugues s’havien apropiat de la zona i no hi va haver prou mossos al Pallars per reagrupar-les. Sí, el van denunciar. Mesos més tard fins i tot el van condemnar. Però, i què? És d’això, que es queixa l’Hortal, que en tots aquests anys ningú, ni els jutges, hagi pogut doblegar Palanca.

—¿Pero cómo es posible? Usted es abogado, ¿a qué atribuye que nadie le haga cumplir la ley? —li pregunto.

—Yo no lo puedo decir de ciencia cierta, por lo tanto me abstengo de hacer afirmaciones en este aspecto; ahora, evidentemente, yo creo que debe tener alguna potencia oculta, alguna potencia detrás que le apoya y promociona, porque si no no estaría donde está; si no habría terminado en la cárcel, este señor, ya hace mucho tiempo. Ahora, ¿qué es lo que pasa?, ¿qué es lo que hay detrás de todo esto?, pues no lo sé, yo eso no lo sé y no lo puedo decir. Ha hecho barbaridades y no pasa nada. Algo habrá.

«Ja hi som, la mà negra! —penso—. Un altre que em posa el caramel a la boca i me’l pren abans que el pugui tastar». I és inútil que li demani concreció. Aquest home no té cap problema perquè gravem i parla prou clar. I si no diu res és perquè no li dóna la gana. També pot ser una mostra de derrota: «No podem doblegar Palanca, doncs diem que hi ha poders ocults que l’emparen. I així ens quedem més tranquils», deuen pensar. No ho sé. Arribats a aquest punt, em sembla un bon moment per atacar-lo directament, a veure què en traiem.

—Por cierto —pregunto com qui res—, ¿de qué se conocen usted y el padre del juez de Tremp?

—¿Cómo dice? —fa totalment descol·locat, com si no hagués entès la pregunta.

—Sí, nos dijo el sobrino de Sansa que usted y el padre del juez se conocían…

Fa petar la llengua i sacseja el cap fent una ganyota. Uf!, per aquí no l’enganxarem. Tornem-ho a intentar.

—¿A usted la sentencia de Tremp le fue muy bien, no?

—La sentencia del juez de instancia de Tremp a mi me pareció, dentro de todo, muy acertada —contesta sense immutar-se i sense cap mostra d’estar sorprès per la pregunta—. Me daba la razón en una parte, me la quitaba en otras, pero me pareció acertada, porque en definitiva el juez no hizo otra cosa que cumplir con su deber y aplicar aquellas leyes que él estimó justas para las circunstancias y las condiciones que concurrían en el caso.

No ha picat. Encara hi ha coses que no sé, i de moment arribo a la conclusió que aquest home és molt més hàbil que jo o que senzillament no hi ha trampa.

L’Hortal, per justificar moltes de les coses que han passat a Tor, parla del contraban.

—La montaña sigue allí, constituyendo paso clandestino de contrabando, porque esto lo sabe todo el mundo. Yo no sé si incluso no habrá interesados en no civilizar aquella montaña para continuar manteniendo aquel paso clandestino, que es una frontera con Andorra por la cual se pasa por arriba y por abajo de la forma que a uno le da la gana sin ningún control. Se da una circunstancia paradójica interesante: Andorra construyó dentro de su territorio una carretera, única, excepcional, no existe otra en el mundo, es una carretera que no va a ningún sitio. Las carreteras normalmente se hacen para ir a algún sitio; pues no, ésta es una carretera que no va a ningún sitio, comenzaron a hacer carretera y cuando se dieron cuenta que llegaron a puerto Cabús —dit així sona més aviat a platja del Carib o de Marbella, com Puerto Banús— y que a partir de aquí ya era zona nacional española, era territorio español, pararon. Bueno, y ¿para qué habéis hecho esta carretera? —pregunta com si es dirigís als andorrans—, no nos vamos a engañar, por allí está pasando todo el contrabando que les ha dado la gana a los andorranos. Yo no quiero entrar en disquisiciones, porque no conozco el tema a fondo suficiente para poder imputar responsabilidades a nadie, pero por allí ha pasado contrabando a punta de pala. Posiblemente haya sido uno de los intereses ocultos por los cuales se ha boicoteado cualquier labor positiva en Tor —sentencia amb resignació—, posiblemente, no lo sé, cabe dentro de lo posible.

Anar a la pàgina següent

Report Page