Persona
Barri de Kronoberg
Pàgina 8 de 103
BARRI DE KRONOBERG
La Jeanette va dedicar la primera reunió a repartir tasques.
Va enviar un grup de policies novells a fer el porta a porta tota la tarda. Hi tenia posades bones esperances.
L’Schwarz va rebre íntegrament la tasca de revisar la llista de cotxes que haguessin passat pels peatges periurbans, i allò volia dir més de cent mil moviments, mentre que a l’Åhlund li tocava examinar els enregistraments de les càmeres de videovigilància de l’Escola de Magisteri i l’estació de metro.
La Jeanette no enyorava pas els seus inicis i la monotonia d’aquelles tasques repetitives que, la majoria de les vegades, tocava fer als policies menys experimentats.
La prioritat era establir la identitat del vailet: en Hurtig va rebre l’encàrrec de posar-se en contacte amb tots els centres d’internament d’immigrants dels voltants d’Estocolm. I la Jeanette, per la seva banda, aniria a veure l’Ivo Andric.
En acabat de la reunió, va tornar al seu despatx i va trucar a casa. Ja eren més de les sis i aquell dia li tocava a ella cuinar.
—Hola! Com ha anat avui?
Va fer un esforç per sonar alegre, malgrat l’estrès i el cansament.
Sens dubte, a primer cop d’ull estaven en peu d’igualtat. Es repartien les tasques domèstiques: ell s’encarregava de la bugada, ella passava l’aspiradora. A la cuina, la cosa anava per torns, i en Johan també hi participava. Malgrat tot, però, era ella qui feia que les coses funcionessin.
—Fa tot just una hora que he acabat de rentar la roba. A part d’això, tot va bé. En Johan acaba d’arribar i diu que li vas prometre portar-lo al partit aquest vespre. Arribaràs a temps?
—No, impossible —va sospirar la Jeanette—. El cotxe s’ha desmanegat aquest matí, quan anava a la feina. Que agafi la bici, no és pas a l’altra punta del món.
La Jeanette va reposar la mirada en la foto de família que tenia clavada amb xinxetes al suro de la paret. A en Johan se’l veia tan menut a la foto, i ella mateixa, valia més no mirar-se.
—M’hauré de quedar unes quantes hores, encara, després tornaré en metro si no trobo ningú que em porti. Demana unes pizzes i ja està. Tens diners?
—Sí, sí. —L’Åke va sospirar—. Si no, al calaix segur que n’hi ha.
La Jeanette va rumiar.
—Sí, va bé. Ahir hi vaig posar un bitllet de cinc-cents. Fins després.
Com que l’Åke no deia res, va penjar i es va deixar caure al respatller.
Cinc minuts de descans.
Va tancar els ulls.