Persona
Gamla Enskede
Pàgina 16 de 103
GAMLA ENSKEDE
La Jeanette Kihlberg va sortir de la central a les vuit del vespre tocades l’endemà de la descoberta del cos a Thorildsplan.
En Hurtig li havia proposat portar-la en cotxe, però ella havia declinat l’oferiment amb l’excusa que volia anar caminant fins a l’estació central i agafar el metro cap a Enskede.
Necessitava una estona de soledat.
Una passejada d’un quart d’hora sense pensar ni en la feina ni en els diners. Només abandonar les preocupacions i deixar lliure el pensament.
No ho va poder aprofitar gaire abans que la interrompessin.
Mentre baixava les escales cap a Kungsbro Strand, va sentir el senyal d’entrada d’un SMS al mòbil. Era el seu pare.
«Hola. Com va tot?».
A l’home li costava molt fer anar el mòbil, i ella va tenir una sorpresa en veure que havia decidit posar-s’hi en contacte per SMS. Normalment li trucava, i ara heus aquí que l’home havia escrit dues frases, curtes, sí, però comprensibles del tot.
«De conya», va contestar ella. «En plena activitat. La xusma, sempre amb el coet al cul».
Va somriure mentre escrivia. Era una frase típica del seu pare, que solia dir quan tornava de la feina.
En arribar al pont de Klaraberg, ja estava pensant ella mateixa en la feina.
Tres generacions de policies a la família. L’avi, el pare i ara ella. L’àvia i la mare havien fet de mestresses de casa.
Com l’Åke, va pensar. Artista. I mestressa de casa.
El dia que el pare es va adonar que ella volia seguir els seus passos, havia començat a subministrar-li tot d’històries destinades a espantar-la.
Persones destrossades. Drogades, alcoholitzades. Violència gratuïta. Allò que es deia que abans no es colpejava un home a terra, era un mite. Sempre s’havia fet i continuaria fent-se.
Però hi havia una part de la feina que ell odiava especialment.
Quan estava destinat a la perifèria sud d’Estocolm, a prop del metro i del tren de rodalies, havia de baixar almenys un cop l’any a recollir restes humanes.
Un cap.
Un braç.
Una cama.
Un tòrax.
I cada cop es desesperava.
No volia que ella hagués de veure el que havia vist ell, i el seu missatge es podia resumir en una frase.
—Fes el que vulguis, però no entris a la bòfia.
Res, però, no l’havia fet canviar d’idea. Al contrari, totes aquelles històries no havien fet sinó afegir-li motivació.
El primer obstacle per entrar al cos de policia havia estat un defecte a l’ull esquerre. Per a l’operació s’havia gastat tots els estalvis, i havia hagut de fer hores extres quasi cada dia durant sis mesos per poder-ho pagar.
Un altre inconvenient va aparèixer quan va descobrir que era massa baixeta.
Un fisio l’havia ajudat a sortir-se’n: després de dotze setmanes d’estiraments d’esquena, l’home havia aconseguit fer-la créixer els dos centímetres que li mancaven.
El dia de l’examen havia arribat estirada al cotxe, perquè sabia que si estava gaire estona asseguda corria el risc d’encongir-se.
Què passarà si perdo la motivació?, va pensar.
Aquell vespre de primers d’estiu feia fresca, de manera que va baixar directament a l’estació central en comptes d’agafar el metro a Vasagatan.
Doncs no ha de passar, es va dir un cop era a dins, amb l’escalfor. Només havia de fer una cosa: continuar endavant.
Va creuar l’estació d’autobusos, va baixar per les escales mecàniques i tot seguit va agafar el passadís de l’estació de rodalies en direcció al metro.
Els captaires i els venedors de top manta que s’hi amuntegaven li van fer pensar en els seus propis problemes econòmics.
Va obrir la cartera. Només li quedaven dos bitllets de cent tot rebregats, i d’aquella quantitat en gastaria trenta corones per a bitllet de tornada. Esperava que a l’Åke encara li quedessin uns quants diners dels que li havia donat ella a primers de setmana per a les despeses de la casa. Encara que l’Åhlund li pogués arreglar el cotxe, segurament li sortiria per dos mil.
Feina i diners, va pensar.
Com sortir-se’n d’una vegada?
Un cop en Johan era al llit, la Jeanette i l’Åke es van trobar a la sala d’estar amb una tassa de te cadascun. El campionat d’Europa de futbol s’acostava i a la tele tractarien a bastament de les possibilitats de la selecció nacional. Com sempre, es parlaria d’arribar almenys a quarts, hi hauria esperances de ser a semifinals i potser, per què no, fins i tot de guanyar la final.
—Ara que hi penso, ha trucat el teu pare —va dir l’Åke, sense deixar de mirar la pantalla.
—Alguna cosa en especial?
—Com sempre. Volia saber coses de tu, d’en Johan, de l’escola. I a mi m’ha preguntat si havia trobat la manera de guanyar-me la vida.
La Jeanette sabia que al seu pare li costava l’Åke. Cap de pardal, l’havia anomenat una vegada. Capsigrany, en una altra ocasió. Passerell. Gamarús. Un reguitzell de noms d’ocells llarg i variat. De vegades l’hi deia directament a la cara davant de tota la família.
La majoria de les vegades, ella no trigava a defensar l’Åke; li feia llàstima, però cada cop més sovint li passava que, en el seu fur intern, estava d’acord amb les crítiques.
En aquest coi de casa no canvia mai res, va pensar.
Deia tot sovint que ja li agradava fer de mestressa de casa però, estrictament parlant, ella feia igualment de mestressa de casa per a ell. La situació era acceptable mentre ell continués avançant una mica amb els seus quadres, però, francament, per aquella banda no passava gran cosa.
—Åke…
Ell no la va sentir, profundament absorbit com estava per un programa sobre els capitans dels diversos equips suecs.
—Tenim els comptes en vermell del tot —va dir ella—. Em fa vergonya haver de trucar al pare altre cop.
Ell no va respondre.
Que potser no li feia cas?
—Åke —va tornar a provar—. M’escoltes o què?
Ell va sospirar.
—Sí, sí —va fer, encara captivat per la tele—. Però ara tens una excusa per trucar-li.
—Què vols dir?
—Doncs mira, ha trucat ell fa un moment. —L’Åke semblava emprenyat—. Bé deu esperar que li tornis la trucada, oi?
Collons, no hi ha dret, va pensar la Jeanette.
Va notar que li anava pujant l’enrabiada. Per evitar una baralla, es va aixecar i va anar a la cuina.
Un munt de plats bruts. L’Åke i en Johan havien menjat creps, ja es notava.
No, ni parlar-ne de rentar-los. Es quedarien allà fins que ell es decidís a ocupar-se’n. Va seure a la taula de la cuina i va marcar el número de casa els pares.
És l’última vegada, es va dir.
Després de la trucada, la Jeanette va tornar a la sala d’estar, va asseure’s un altre cop al sofà i va esperar pacientment que s’acabés el programa. Li agradava molt el futbol, més que no pas a l’Åke, però aquella mena d’emissions no li interessaven gens. Massa xerrameca.
—He trucat al pare —va dir quan va veure aparèixer els crèdits—. Farà una transferència de cinc mil al meu compte perquè puguem arribar a final de mes.
L’Åke va fer que sí amb el cap, amb aire absent.
—Però no tornarà a passar —va continuar ella—. Aquest cop va de debò. Ho has entès?
Ell va arrufar les celles.
—Sí, sí, ho he entès.
Ja ho veurem, va pensar la Jeanette.