Persona
Gamla Enskede
Pàgina 24 de 103
GAMLA ENSKEDE
A dos quarts de cinc, la circulació a Sankt Eriksgatan era absolutament caòtica.
El vell Audi havia costat a la Jeanette vuit-centes corones en peces de recanvi i dues ampolles de Jameson, però trobava que el preu s’ho valia. Després de la reparació de l’Åhlund, el cotxe anava com un rellotge.
Gent de comarques, poc habituats al ritme frenètic de la capital, disputaven a la població local, més experimentada, l’espai limitat de la calçada. La cosa anava d’aquella manera.
La xarxa viària d’Estocolm provenia d’una època en què el parc d’automòbils era molt més reduït; calia ser sincers i admetre que semblava més adaptada a una ciutat mitjana de la mida de Härnösand que no pas a una metròpoli d’un milió d’habitants que temps enrere havia estat candidata als Jocs Olímpics d’estiu. Havien tancat per obres un dels carrils del pont de Västerbron, i allò no contribuïa precisament a desbloquejar la situació. La Jeanette va trigar més d’una hora a arribar a Gamla Enskede.
En bones condicions, calia menys d’un quart.
En arribar a casa es va creuar amb en Johan i l’Åke. Anaven a futbol, vestits amb la mateixa samarreta groga i bufandes verdes i blanques. Una bona combinació. Semblaven convençuts de la victòria i amb pressa per entrar en combat, però la Jeanette sabia per experiència que tornarien al cap d’unes quantes hores decebuts i enfonsats. Losers! L’apel·latiu que els adreçaven els aficionats contraris havia acabat amb freqüència reflectint una realitat.
—Avui guanyarem! —L’Åke li va fer un petó a la galta, a corre-cuita, abans d’empènyer en Johan graons avall—. Fins després!
—Quan torneu, segurament no hi seré.
La Jeanette es va fixar que l’Åke feia una cara llarga.
—He d’anar a la feina, tornaré passada la mitjanit.
L’Åke va arronsar les espatlles, va alçar la vista al cel i va sortir amb en Johan.
La Jeanette va tancar la porta darrere seu, es va treure les sabates, va entrar a la sala i es va escarxofar al sofà per mirar de descansar una mica. Havia de sortir al cap de només tres hores i esperava endormiscar-se almenys una estona.
Va començar a donar voltes a les coses, els pensaments flotaven com fils descabdellats, els detalls de la investigació es barrejaven amb consideracions pràctiques. Calia segar la gespa, escriure cartes, fer interrogatoris. Havia de preocupar-se del seu fill com a mare. Ser capaç d’estimar i de sentir desig.
I, a més de tot allò, tenir temps per viure.
O potser era allò, el que estava fent?
Viure.
Dormir sense somnis i sense descansar realment. Una interrupció en el moviment incessant. Un instant de treva en el perpetu desplaçament del seu cos.
Sísif, va pensar.