Persona
Tvålpalatset
Pàgina 63 de 103
TVÅLPALATSET
Una pluja fosca de tempesta espetegava sobre la teulada de coure de la cerveseria München mentre la badia de Riddarfjärden s’il·luminava aquí i allà amb violents llampecs.
A l’hora de dinar, la Sofia Zetterlund va decidir que valia més anar a posar en ordre les idees passejant pels voltants de la plaça Mariatorget. A més, tenia un principi de migranya.
Feia calor i amb el ruixat matinal la plaça fumejava al sol.
A l’esquerra de l’estàtua de bronze que representava la pesca de Tor, uns quants vellets s’havien congregat per jugar a petanca i la gent havia estès les mantes damunt l’herba una mica pertot arreu. El fum dels cotxes de Hornsgatan barrejat amb la pols que s’aixecava dels camins de grava feia que l’aire fos difícil de respirar.
Va tombar la cantonada del Seven Eleven i va pujar cap a l’església de Mariakyrkan.
Al cap de vint minuts, havia tornat a la consulta.
Encara li feia més mal el cap. Va anar al lavabo per mullar-se una mica la cara amb aigua i prendre dues pastilles d’aspirina efervescent. Esperava que n’hi hagués prou per donar-li una mica de vitalitat.
Va obrir l’arxivador sota la taula i en va treure el dossier d’en Karl Lundström per refrescar la memòria.
Al seu parer, no hi havia res que justifiqués un internament psiquiàtric: en Karl Lundström havia fonamentat les seves declaracions en conviccions ideològiques, de manera que ella havia recomanat la presó.
Però les coses no anirien d’aquella manera.
Tot indicava que el tribunal optaria per ingressar en Lundström en un centre psiquiàtric. Com que durant els interrogatoris a Huddinge es trobava sota els efectes de l’alprazolam, l’informe pericial que ella havia presentat es considerava invàlid per al judici.
Dit d’una altra manera, l’entrevista que hi havia tingut s’havia declarat sense valor.
El tribunal només veia en ell un pobre home completament desorientat, però la Sofia, en canvi, tenia clar que el que li havia dit en Karl Lundström no era una invenció feta sota la influència dels medicaments.
Per a en Karl Lundström, només ell posseïa la veritat. Estava convençut del dret del més fort, que li conferia el privilegi d’agredir a discreció els individus més febles. Situava les seves capacitats en un nivell molt alt i se’n sentia orgullós.
Va recordar les seves paraules.
Tot plegat no era sinó un gran al·legat en favor de la seva causa.
«No considero que el que vaig fer estigués mal fet», havia afirmat. «Només està mal fet en la societat d’avui dia. La vostra moral està tacada. Les pulsions són immemorials. La paraula de Déu no comporta cap prohibició de l’incest. Tots els homes desitgen el mateix que jo, és un desig que no té edat i està lligat al sexe. Això ja s’ha dit en forma de pentasíl·labs. Sóc una criatura de Déu i actuo seguint la missió que m’ha confiat».
Justificacions morals i filosòfiques, i pseudoreligioses.
La Sofia no podia sinó constatar que la certesa que en Karl Lundström tenia de la seva pròpia grandesa en feia una persona molt perillosa.
Es considerava dotat d’una intel·ligència superior.
Mostrava una marcada absència d’empatia.
El talent de manipulador d’en Karl Lundström faria que al cap d’un cert temps a Säter o a qualsevol altre centre psiquiàtric li concedissin permisos: cada minut que passés en llibertat posaria en perill els altres.
Va decidir trucar a la comissària Jeanette Kihlberg.
Tal com estaven les coses, tenia el deure de saltar-se la norma.
La Jeanette va semblar sorpresa, si més no, quan va sentir que la Sofia se li presentava i li demanava una cita per explicar-li el que sabia d’en Karl Lundström.
—Com és que ha canviat d’opinió?
—No sé pas si hi ha relació amb el cas que investiga vostè, però penso que en Lundström pot estar relacionat amb alguna cosa més important. ¿En Mikkelsen ha aprofundit en el que explica en Lundström sobre l’Anders Wikström i els vídeos?
—Pel que sé, estan sobre la pista, però en Mikkelsen creu que l’Anders Wikström és fruit de la imaginació d’en Lundström i que no trobaran res. Vostè el va examinar, oi? Té pinta que li falta un bull.
—Sí, però no fins al punt de no ser responsable dels seus actes.
—Ah, no? D’acord, però bé hi deu haver una escala dins la bogeria.
—Sí, una escala de condemnes.
—Això vol dir que pots tenir idees de dement i que en canvi et condemnin? —va afegir la Jeanette.
—Exacte. Però cal adaptar la pena a cada delinqüent i, en el cas que ens ocupa, he recomanat presó. Tinc la convicció que no es pot ajudar en Lundström mitjançant teràpia.
—Hi estic d’acord —va dir la Jeanette—. Però, què diu vostè del fet que estigués sota els efectes de medicaments?
La Sofia va somriure.
—Pel que he llegit, les quantitats no eren prou importants per resultar decisives. Eren petites dosis d’alprazolam.
—El medicament que prenia en Thomas Quick.
—Sí, sí, però les dosis d’en Quick eren d’una magnitud completament diferent.
—És a dir que, segons vostè, no cal amoïnar-se per això.
—En efecte. Penso que val la pena interrogar en Lundström sobre els nens assassinats. Fa pudor de socarrim.
La Jeanette va riure.
—Pudor de socarrim?
—Sí, si és que hi ha res de cert en aquesta història de la compra d’infants, potser vostè en podrà treure alguna cosa més.
—Ja ho entenc. Gràcies per haver-se pres la molèstia de trucar-me.
—De res. Quan ens podem veure?
—Li truco demà al matí per trobar-nos a l’hora de dinar, li va bé?
—D’acord.
Van penjar. La Sofia va mirar per la finestra.
A fora brillava el sol.