Persona
Caiguda lliure
Pàgina 101 de 103
CAIGUDA LLIURE
L’atracció més popular del parc de Gröna Lund és una talaia de cent metres d’alçària que es veu des de bona part d’Estocolm. Hissen els passatgers fins a una alçada de vint-i-vuit metres, on es queden suspesos un moment abans que els precipitin a una velocitat de més de cent vint quilòmetres per hora. El descens dura dos segons i mig, i en el moment de frenar, els passatgers queden sotmesos a una força que equival a 3,5 G.
A l’aterratge, doncs, un cos humà pesa més de tres vegades el seu pes habitual.
Però durant la caiguda encara és pitjor.
Un home llançat a cent quilòmetres per hora pesa més de dotze tones.
—Saps que l’any passat van tancar la Caiguda Lliure? —diu la Sofia amb una rialla.
—Ah, sí? Per què? —La Jeanette estreny els braços d’en Johan i avança unes quantes passes a la cua. La idea que la Sofia i en Johan es quedin suspesos allà dalt li fa venir vertigen.
—Es veu que algú es va enganxar els peus amb un cable en un parc d’atraccions dels Estats Units, i el cable els hi va arrencar. Van haver de tancar Gröna Lund per a una inspecció de seguretat.
—Calla, coi! No és el millor moment per parlar-ne, just abans que pugeu.
En Johan riu i li dóna un cop de colze.
Ella li somriu. Feia molt de temps que no el veia tan content.
Aquestes últimes hores, en Johan i la Sofia han encadenat les muntanyes russes, el Pop Giratori, el Molí Infernal, la Catapulta. I cadascú té les fotos respectives en el moment de cridar a bord de la Catifa Voladora.
La Jeanette s’ha quedat a baix mirant-los cada vegada, amb un nus a l’estómac.
Ja els toca, ara. La Jeanette s’aparta.
En Johan es desinfla una mica, però la Sofia s’enfila a la plataforma i ell la segueix amb un somriure insegur.
Un empleat els comprova els arnesos de seguretat.
Després tot va molt de pressa.
La cistella comença a enfilar-se, la Sofia i en Johan agiten nerviosament les mans.
Just quan la Jeanette es fixa que desvien l’atenció cap al paisatge de la ciutat, sent un soroll de vidres trencats darrere seu.
Veus agitades.
La Jeanette es gira i veu un home que en colpeja un altre.
La Jeanette triga cinc minuts a tranquil·litzar-los.
Tres-cents segons.
Crispetes, suor i acetona.
Les olors pertorben la Sofia. Li costa distingir les reals de les imaginàries.
Quan passa per davant dels autos de xoc, l’aire és elèctric, sufocant.
Una olor imaginària de cautxú cremat es barreja amb els efluvis dolcencs ben reals que emanen dels lavabos dels homes.
S’està fent fosc, però el vespre és agradable i el cel és clar. L’asfalt encara està mullat després de la sobtada tempesta i les llums multicolors que es reflecteixen als bassals fan picor als ulls. Tot d’una, un crit que prové de les muntanyes russes la sobresalta, fa un pas enrere. Algú li clava una empenta a l’esquena, i ella sent que reneguen.
—Què coi fots?
S’atura i tanca els ulls, intenta separar les impressions de la veu dins del cap.
Ara què faràs? Asseure’t a terra i posar-te a plorar?
Què en faràs, d’en Johan?
La Sofia mira al seu voltant i s’adona que està sola.
—… no, no tenia vertigen, però quan han abaixat la barana de seguretat s’ha posat a ploure i com que estaven lligats allà ella ha notat que ell tremolava de por i quan la cistella ha fet un sotrac s’ha penedit i ha volgut baixar…
Li crema la galta, s’adona que la té humida i fa gust de salat. La grava se li clava a l’esquena.
—Què li passa?
—Que algú truqui a una ambulància.
—De què parla?
—Hi ha algun metge?
—… i s’ha posat a plorar i tenia por i ella al primer moment ha mirat de consolar-lo mentre pujaven cada vegada més i ara ja podien veure tot Uppsala i els vaixells al Fyrisån i quan ella li ha dit allò ell ha parat de gemegar i li ha dit que era Estocolm i els ferris de Djurgården el que veia…
—Em sembla que diu que ve d’Uppsala.
—… i allà dalt s’ha posat a tronar i a llampegar pertot arreu i llavors s’ha aturat tot i la gent d’allà baix eren punts petits i si volies els podies agafar com si fossin mosques entre el polze i l’índex…
—Em sembla que està a punt de desmaiar-se.
—… i llavors es regira la panxa i tot es precipita cap a tu i és exactament el que vols…
—Deixin-me passar!
Ella reconeix aquesta veu, però no aconsegueix identificar-la del tot.
—Apartin-se, la conec.
Una mà fresca contra el seu front ardent. Una olor que reconeix.
—Sofia, què passa? On és en Johan?
La Victoria Bergman tanca els ulls.