Persona
Vita Bergen
Pàgina 94 de 103
VITA BERGEN
La Sofia Zetterlund troba l’apartament buit, desèrtic. Ni rastre d’en Gao. A la cambra secreta, amagada rere la biblioteca, ho ha deixat tot net i polit. Ara fa olor de detergent, amb un lleu toc d’orina, tanmateix.
La manta gruixuda és damunt del matalàs, curosament plegada.
Les xeringues són al damunt de la tauleta, al costat d’un flascó de xilocaïna, i la Sofia es pregunta com és el que el seu company de consulta, el dentista Johansson, no s’ha adonat mai que havien desaparegut. Un cop més, la sort l’ha acompanyat.
L’irrita que en Gao hagi pres una iniciativa, que hagi actuat sense esperar les seves ordres. Què està passant?
Una por incontrolable l’envaeix. Tota aquesta situació és nova per a ella. De cop i volta es produeixen esdeveniments sobre els quals no té control, que s’escapen del seu poder.
Es posa a cridar histèrica, no sap d’on surten els crits. Les llàgrimes li llisquen galtes avall, és impossible aturar els xiscles. Té tantes coses per abocar. Es posa a colpejar les parets amb els punys fins que es queda sense sensibilitat als braços.
L’atac dura quasi mitja hora. Un cop s’ha calmat, exhausta, s’arrauleix al terra flonjo en posició fetal.
La pudor de fum li fa pessigolles al nas.
Pensa en les cicatrius que té al cos.
Les nafres que es van curar deixant marques esclarissades a la pell.
Els alens que li feien venir ganes de vomitar i que ara li provoquen dificultats per besar.
Són experiències necessàries per a la memòria. Les coses passen, s’experimenten, es converteixen en un record, però, amb el temps, els seus contorns es difuminen i llavors es barregen formant un tot. Molts esdeveniments només en fan un: la seva vida no és sinó un bloc on tots els maltractaments i les violacions es confonen en un sol esdeveniment convertit en una experiència, un saber.
No hi ha un abans i, per tant, tampoc hi ha un després.
Què hi ha hagut en ella que ja no hi sigui?
Què ha vist en el passat que ja no pugui veure? Havia buscat noves possibilitats de desenvolupar la seva personalitat. No pas una alternativa o un complement, sinó la creació d’un ésser nou. Un compromís sense reserves.
Estripa la fina membrana que la separa de la bogeria. Res ha començat amb mi, es diu a ella mateixa. Res ha començat en mi. Sóc un fruit mort en curs de putrefacció.
La meva vida només és una successió d’instants afegits els uns als altres, cadascun diferent de l’anterior, fets diferenciats alineats costat per costat.
Presa de consciència i comprensió immediata de l’estranyesa de l’ésser.