Messi
Segona part: 2010 » 4
Pàgina 11 de 19
4
A Messi li fa vergonya sentir els comentaris de la família i els amics quan retransmeten els seus partits per televisió. Per això prefereix no mirar-los. Es comporta com si esquivés la seva pròpia imatge: vesteix amb discreta roba esport de marca i tot i que canvia de pentinat dues o tres vegades per temporada, immediatament el seu serrell torna a lluir com quan tenia set anys. Faci el que faci torna a ser el noi desendreçat que portava la samarreta per fora dels pantalons. És la imatge de qui prefereix oblidar-se dels miralls. Una nit no va poder evitar-ho i es va trobar d’improvís amb un noi que es va presentar com el seu doble oficial. Després d’un partit va entrar a la sala VIP del Camp Nou i, entre actors, polítics i periodistes que arriben fins allà per conèixer els jugadors, va ensopegar de cara amb una caricatura humana de si mateix. Miguel Martínez, un noi català de vint anys i escaig el treball del qual era recarregar màquines de tabac als bars, ha fet el doblatge de Messi en anuncis de refrescs, telefonia mòbil, companyies aèries i fins i tot en un anunci d’un cercador d’internet de la Xina, on Google està censurat. Li va dir que era el seu doble i que volia saludar-lo.
—Volia explicar-li com reacciona la gent quan em veu —em va dir el doble un matí a casa seva—. Les coses que em comenten pel carrer.
El doble té el nas més ganxut i gran i és cinc centímetres més alt que Messi, però camina de la mateixa manera despreocupada i xuta la pilota amb l’esquerra. Quan el va veure, recorda el doble, Messi va fer un gest de sorpresa i incomoditat.
—No he vist efusivitat en el seu tracte. Això m’ha fet tirar enrere.
Durant el 2010 Lionel Messi va ser un candidat a la clonació. Quan el van proclamar el millor jugador del món, es va convertir en l’imant perfecte per vendre qualsevol producte i la seva imatge es va repetir fins a l’esgotament a les pantalles de televisió i internet. En un dels espots publicitaris que el seu doble guarda al telèfon mòbil hi ha una escena en la qual Messi apareix amb el cabell xop fent cops de cap agressius a una pilota. Les gotes d’aigua salten a contrallum i a càmera lenta. El fals Messi prem pause a la meitat d’aquesta acció i diu que aquest és ell. Hi ha preses que requereixen la precisió que només el Messi de debò pot aconseguir, però la superestrella no arriscaria la seva salut per culpa d’una escena nocturna amb el cap xop. En el seu lloc hi entra el doble, que pot cobrar fins a dotze mil euros per fer-ho.
De vegades apareixia de la manera més inesperada. Un matí una gentada va veure com Messi baixava del cel de Londres en helicòpter i aterrava a Hackney Marshes, els prats del costat oest de la ciutat. Uns nens que jugaven a futbol van córrer a veure el seu ídol. Messi va compartir amb ells uns tocs de pilota i després va pujar a un cotxe per anar al mercat de Hanbury, més conegut entre els londinencs com Spitalfields Market, una àmplia zona comercial amb roba de disseny, menjar ecològic i restaurants indis de moda. Tot el recorregut era part d’una campanya de publicitat. Messi presentava el nou model de botes i el xou promocional es va anomenar Catch him if you can, atrapa’l si pots. Els seus fans havien d’arribar a temps perquè el 10 en persona els regalés un parell de botes. Però qui no va arribar a temps va ser Messi. Les complicacions del trànsit van retardar la seva arribada al tercer lloc on havia d’aparèixer. A Trafalgar Gardens, els jardins del municipi Tower Hamlets, alguns dels seus fans van insistir a esperar-lo, però Messi estava cansat, havia anat tot el dia d’un costat a l’altre de la ciutat, i en arribar no es va molestar a saludar-los. Els seus seguidors només van poder veure el seu ídol darrere de les finestres d’un cotxe. Aquell dia no hi era el seu doble per substituir-lo.
La vida esportiva d’un futbolista no supera els vint anys i la il·lusió de tenir Messi per duplicat no és només dels fans i dels publicistes. La indústria del futbol, com el negoci de la moda, busca rèpliques. Ansiosos per veure nois dels potreros argentins, els experts en la tecnologia d’hivernacle del futbol català no esperen que un nou geni arribi de la mà d’intermediaris o del seu pare. Si de l’Argentina van marxar astres del futbol mundial com Di Stéfano, Maradona i Messi, la lògica indica que el crac del futur pot tenir el mateix origen.
El FC Barcelona va creuar l’Atlàntic per buscar el futbolista del futur.
—La figura de Messi va potenciar aquest projecte —em va dir Jorge Raffo, un exjugador de Boca Juniors amb la missió de trobar el nou Leo.
L’entrenador porta l’escut del Barça brodat a la samarreta i és el director esportiu del Futbol Club Barcelona Juniors Luján, una sucursal de La Masia del Barça que funciona a Buenos Aires. El seu centre ofereix entrenament i pensió per a jugadors de menys de setze anys. Es troba situat a l’antiga seu del club Boca Juniors, la Candela, a la perifèria sud-oest de la ciutat, a la localitat de San Justo. El gran repte de Raffo és reproduir el model del FC Barcelona en un paisatge de cases baixes, gossos famèlics, fum de camions, tallers mecànics i sots profunds en carrers de terra. Barcelona és un horitzó llunyà.
Quan Messi va marxar al Barça, Argentina estava a punt de patir la crisi financera més llarga de la seva història recent: la paritat amb el dòlar va desaparèixer, el govern va restringir la retirada de diner privat dels bancs i el país va tenir cinc presidents en un mes. Una de les conseqüències va ser la suspensió d’alguns serveis de l’Estat: l’obra social i mèdica que finançava les dosis de somatotropina sintètica que Messi necessitava per créixer va deixar de pagar la medecina. El pare va demanar ajuda als clubs de futbol perquè el seu fill no interrompés el tractament: Newell’s Old Boys va col·laborar només dos mesos i River Plate li va negar el suport, i, potser per això, Messi diu que mai no marxarà del Barça.
Raffo fa cinc anys que segueix la pista d’un altre diamant sense polir en un país on el futbol continua sent una manera d’escapar de la pobresa.
El dia que viatjava de Buenos Aires a La Masia els diaris anunciaven que la carn i la gasolina augmentarien més d’un deu per cent. El sindicat de camioners havia organitzat una mobilització que va paralitzar el trànsit i va acabar amb un manifestant mort per la policia. El futbol ajuda a oblidar, almenys durant noranta minuts, totes les altres coses, i La Masia de Buenos Aires és una illa artificial enmig de la tempesta. El centre d’entrenament està darrere d’una gran porta d’acer que, en obrir-se, mostra la impecable postal d’un xalet d’estil anglès envoltat de camps amb la gespa acabada de tallar, vestidors amb cinesiòlegs i un restaurant amb un menú elaborat per un nutricionista. En un altre edifici, els adolescents tenen les seves habitacions amb televisió privada i cada dia repeteixen la mateixa rutina que va conèixer Messi a Barcelona.
—Messi va patir el desarrelament —em va dir Raffo mentre m’ensenyava el lloc—. Nosaltres volem evitar que altres nois visquin el mateix.
L’entrenador creu que els adolescents han de passar per un procés d’adaptació abans de ser candidats per viatjar a Espanya, i per això la vida a La Masia argentina es desenvolupa com si fos una mena de simulacre de la rutina del Barça. Els aspirants a Messi es lleven a les sis del matí, van a col·legi, mengen a La Masia i a la tarda formen pentàgons al terreny de joc. Toquen la pilota sempre de cara, busquen la passada segura, com les passades de Messi. Després assisteixen a classes de reforç escolar. Cada 11 de setembre celebren la Diada Nacional de Catalunya a la casa de Catalunya de Buenos Aires i canten «Els segadors». Incorporar el model català a quinze mil quilòmetres de distància no és només un automatisme esportiu. El director de La Masia de Buenos Aires té avui dos-cents nois al seu càrrec. Han arribat de barris pobres de vint províncies argentines. La majoria no havia vist mai una gran ciutat.
El més petit dels futbolistes té nou anys. Uns quaranta nens viuen a La Masia, i tots els altres, uns cent cinquanta, van i tornen a casa seva. Tots saben que no n’hi ha prou amb ser futbolistes disciplinats. També han d’aprendre a negociar el seu futur.
—Nosaltres tenim una lluita despietada contra els representants —assegura Raffo—. Pensem que un noi no en necessita fins que no és major d’edat.
El representant de tots, de moment, és el mateix FC Barcelona. Els adolescents estan subjectes al mateix acord econòmic que ofereix La Masia catalana: signen un contracte avalats pels seus pares. Raffo ens ho resumeix d’aquesta manera: el Barça és amo dels seus drets federatius i també dels econòmics, dels quals en reté un cinquanta per cent en cas de venda a un altre club. A canvi reben formació, allotjament i la possibilitat d’ingressar al millor equip del món.
Messi és per als nois de La Masia argentina un exemple que veuen a la televisió. Hi ha una foto seva enganxada al final d’una escala que condueix als seus dormitoris. A la imatge hi veiem un grup d’aquests nois al costat de l’estrella. Cada any el FC Barcelona tria deu jugadors d’aquesta sucursal a Buenos Aires perquè viatgin a fer pràctiques als camps d’entrenament del Camp Nou. En cap d’aquests viatges els nens no van poder conèixer el seu ídol ni fotografiar-se amb ell. Com a consol, els van deixar fotografiar-se al costat d’un Messi de cartró a l’entrada de la botiga de souvenirs de l’estadi. Aquest altre doble de l’argentí serveix perquè els turistes puguin fer broma amb els seus amics explicant que el van conèixer. Els futbolistes adolescents, en canvi, no fan broma. Cap d’ells no diu, fins que algú no els ho pregunta, que el Messi de la foto no és real.
En gairebé cinc anys de treball a La Masia de Buenos Aires només un jugador va ser escollit per anar-se’n a viure a la de Barcelona: Maximiliano Rolón és el que més paral·lelismes té amb el geni de Messi. Té quinze anys, també va néixer a Rosario i no té doble però sí un germà bessó que va passar amb menys sort per La Masia argentina. El bessó menys afortunat no va arribar a Espanya i va ser venut al club argentí Vélez Sarsfield. Els jugadors que el Barça descarta són traspassats a equips locals. Maximiliano Rolón va haver de separar-se del seu bessó per superar la prova més difícil a la qual s’enfronten els adolescents que volen fer el gran salt al futbol europeu: acomiadar-se de la seva família.
—El noi està sol —va recordar Raffo.
A Messi l’acompanyava el seu pare, que es va quedar amb ell a Barcelona. Maximiliano Rolón va aterrar en una situació semblant a la de milions de turistes: qualsevol argentí amb visat pot romandre tres mesos a Espanya, i La Masia del Barça aprofita aquesta oportunitat legal per provar en un camp de futbol a qui podria ser el nou Messi. Hi ha menors que són provats per altres clubs sense cap garantia. Segons la UEFA, cinc mil nois estrangers han acabat vagant pels carrers d’Itàlia després d’haver-hi arribat per començar una carrera de futbolista, i uns mil talents originaris del Brasil i l’Argentina cada any perden el contacte amb els seus pares després de viatjar a Europa amb la promesa d’un contracte. Segons els registres d’estrangeria, Rolón és un nen turista que va entrar al país com si vingués a visitar els seus oncles. Però en realitat havia creuat l’oceà per enfrontar-se al pare sever que és el FC Barcelona.
El preu de reproduir la història de Messi sempre és alt. Al Barça li costa un milió d’euros cada any buscar un clon del 10 a l’Argentina, i els resultats de cinc anys de feina no van ser els esperats. El president del club va visitar La Masia portenya a mitjan 2011 i es va saber que tenia previst tancar la sucursal. El futbol és un negoci i el dia que van iniciar el projecte a l’Argentina els directius no van imaginar que la relació entre cost i benefici acabaria sent tan desequilibrada. Per manca de pressupost, La Masia de Buenos Aires havia de tancar les portes. Maximiliano Rolón potser ha estat no només el primer, sinó també l’últim del planter argentí que va aconseguir arribar a Barcelona. Avui continua jugant al club. Els seus companys amb més talent continuaran jugant als clubs argentins que els van comprar. Uns altres quedaran encallats enmig del procés que Raffo anomena «període d’adaptació». Tots saben que no seran com el seu ídol, encara que van tenir la gran oportunitat.
Qui va ser oportú a l’hora d’organitzar la seva carrera és el doble de Messi. El matí que em va rebre a casa seva em va presentar una noia amb la cabellera tenyida de ros platí. Diu que la va conèixer gràcies a ser el doble del 10. Què es deu sentir quan ets la nòvia de Messi sense ser la nòvia de Messi? A la seva habitació hi guarda tots els models de samarretes del FC Barcelona que ha utilitzat des que va començar la seva carrera a Espanya. El seu llit està cobert amb un edredó que té estampat l’escut del Barça i em diu que pot reproduir de memòria totes les cares del geni.
—Els cabells no me’ls tallo perquè a Messi li creixen a velocitats increïbles.
No canvia el seu look fins que no el contracten per gravar un anunci. De vegades, grups de turistes estrangers també li paguen per fer de guia al Camp Nou. Quan li demanen autògrafs, Miguel Martínez signa amb el segell distintiu de Messi: la M estirada que cobreix la resta de les lletres del cognom. Però en la part inferior, on l’estrella escriu «Leo», el doble escriu el seu nom de pila.
—A la gent gran l’aviso que no sóc Messi —em va advertir el doble amb to escrupolós—. Però als nens, no els puc dir la veritat. Per no trencar-los la il·lusió.
De vegades, Leo Messi no vol veure la seva pròpia imatge a la televisió i al seu doble li agrada aparèixer davant les càmeres. Els productors publicitaris van pensar de seguida en ell perquè actués en l’anunci més important del 2010, el de les botes de color taronja fluorescent que es rodava a l’Estadi Olímpic de Barcelona. El doble havia de córrer amb una pilota als peus mentre la càmera el gravava de cintura en avall. Seria un doble de cames en algunes preses. Però, a última hora, es va produir un canvi de plans.
—Messi no vol que el dobli Miguel Martínez —em va dir el director.
Com Messi, el seu doble també és un noi de barri i el fet d’assemblar-se al millor jugador del món li va canviar la vida. El trucaven de programes televisius perquè opinés de futbol i ell hi anava. Avui concedeix entrevistes a tots els periodistes que se li apropen. Fa temps que el seu perfil de Facebook va arribar al límit de cinc mil amics i té accés gratuït i barra lliure a les discoteques de moda. El seu últim aniversari el va celebrar sortejant samarretes de Messi a canvi de copes en discoteques on Messi no va mai.
—El seu doble es va fer molt popular —em va dir el director de l’anunci—. A Messi això no li va agradar.
Ell va quedar fora del rodatge.
Va ser necessari buscar un altre doble de cames.
El futbolista només pretén del seu doble una mínima aproximació als seus propis gestos. El doble de Zidane és un argentí que es mou amb la mateixa elegància que el 10 francès. El doble de Maradona ha alçat els braços en actes públics fent-se passar pel geni original. El doble espanyol de Beckham té els mateixos tatuatges i és més jove i musculós que l’autèntic. Per a algú com Messi, que no vol veure la seva pròpia imatge en una pantalla, pot resultar simpàtic veure la seva caricatura als miralls deformants d’un parc d’atraccions. Com a Disneyworld, on no importa si et fas una fotografia abraçant un immigrant disfressat de Mickey Mouse, als fanàtics del futbol no els importa emportar-se una foto amb un Messi que no és l’autèntic. Saben que possiblement mai no arribaran a conèixer-lo personalment i volen estar al més a prop possible del crac. Es el que passa en un museu de cera amb un mite del cinema. Els devots exigeixen els seus ídols que tinguin una imatge impertorbable on dipositar les seves il·lusions i la seva fe. Messi no vol desil·lusionar els seus seguidors, encara que ell sigui un mite en construcció. El noi de vint-i-tres anys que la indústria de la moda i de la pilota pretén clonar encara intenta canviar el seu pentinat infantil que es resisteix a desaparèixer.