Messi
Tercera part: 2011 » 1
Pàgina 13 de 19
TERCERA PART
2011
1
La tarda del 10 de gener de 2011, Lionel Messi apareix al vestíbul de l’hotel Hyatt de Zuric, creient que aquella nit no guanyarà. Al Palau de Congressos de la ciutat lliuraran la Pilota d’Or al millor jugador de futbol del món, i ell pensava que el premi seria per a un dels seus companys del Barça que l’any anterior havien guanyat el Mundial amb la selecció espanyola. Suïssa és un dels països menys futbolístics del planeta i també el lloc on, un cop l’any, es premia el millor futbolista. L’argentí ha arribat acompanyat del pare, la mare, els oncles, un cosí i la germana. Havia estat amb ells a l’Argentina celebrant el Nadal i el Cap d’Any i avui vesteix un esmòquing negre Dolce & Gabbana amb armilla de quatre botons, una americana amb solapa de ras i un corbatí de dos plecs ajustat al coll. Messi creua el saló de sostres alts i parets revestides de fusta, s’atura davant d’una taula amb begudes i embotits típics dels Alps, xarrupa una mica de xampany i s’asseu en una butaca de cuir de color marfil. Allà es queda, com si estigués sol com un mussol, tot i que l’envolten més d’una cinquantena de persones de la delegació del Barça. És la quarta vegada que viatja a Zuric nominat per al mateix premi. Va ser escollit número u la temporada anterior i tornar a guanyar significaria entrar en una llista formada només per Johan Cruyff, l’únic jugador que va aixecar una Pilota d’Or malgrat haver perdut aquell mateix any el Mundial. També corria el risc de passar a la història com una estrella fugaç. Però en la seva rutina d’èxits, Messi no ha volgut repetir el seu vestuari.
—Leo —interromp un home amb accent argentí—, per què t’has posat corbatí?
Messi somriu acariciant-se el coll. Li diu que vol canviar una mica.
Una limusina negra l’espera a la porta de l’hotel.
La catifa de la Pilota d’Or ha estat en alguns casos una via elegant per a una retirada anticipada. Ronaldinho també va ser el millor del món i, quan l’ambició en forma de somriure que el va portar al cim va desaparèixer, va començar la seva decadència al Barça. Abans de l’aparició de Wayne Rooney, l’última gran esperança del futbol anglès era Michael Owen, guanyador de l’edició del 2001, però després del premi es va esfumar del punt de mira dels caçadors de fortunes. El genial Ronaldo, que als vint-i-un anys va ser el jugador més jove a rebre el premi, viuria una trajectòria més farcida de lesions que de gols, tot i que més endavant aconseguiria una segona Pilota d’Or. El pes de la consagració precoç també pot matar l’ambició, produir trencaments de lligaments i convertir els guanyadors en estrelles fugaces. «És la meva primera mort», va dir Ronaldo el 2011, quan es va retirar dels camps. El futbol té un dramatisme èpic que avui, a Zuric, l’argentí contempla com qui mira una pel·lícula avorrida.
Messi continua assegut sol al vestíbul de l’hotel Hyatt, esperant que els seus companys del Barça acabin les entrevistes per a la televisió i intentin esquivar, amb diplomàcia, els seus fans. Des que va ser fundat l’any 1899, mai el FC Barcelona ha rebut tants premis com a les últimes temporades en què Messi n’ha estat titular i Guardiola n’és l’entrenador. Set dels jugadors de la selecció espanyola campiona del món que anaven a ser premiats com a millor equip eren també del seu club, i el mateix Guardiola havia estat nominat com a millor entrenador. El veredicte de la Pilota d’Or, un decisió de més de quatre-cents cinquanta experts —tots els seleccionadors i capitans dels equips nacionals i més de noranta periodistes mundials— és una notícia digna de ser rebuda amb la distància que marca l’etiqueta. Aquella tarda, a Zuric, Messi sembla immunitzar-se de la solemnitat jugant a amagar-se dels fans que han superat la vigilància de l’hotel entre homes que llueixen vestit, dones que caminen amb dificultat per culpa dels talons i alguns nens que li donen a la gala l’aspecte entranyable d’un casament o d’una primera comunió. Els dos companys seus que també competeixen per la Pilota d’Or l’acompanyen en silenci: Andrés Iniesta, els pares del qual han viatjat amb tren perquè els fa por volar, i el segon capità del Barça, Xavi Hernández, que s’apropa a la butaca color marfil on Messi continua sol, només amb la companyia de la seva Blackberry. Jugar a futbol és una manera de reviure la infantesa. Avui Messi ha trobat la forma de tornar-hi sense la pilota i amb un mètode infantil: utilitzar el telèfon d’escut per evitar els fans.
Una tarda de novembre del 2010, Leo Messi va enviar des de la seva Blackberry diversos missatges de text a un amic.
—Cal organitzar una festa de Cap d’Any —li va dir al primer des de Barcelona.
El missatge de Messi era per a Juan Cruz Leguizamón, un excompany d’equip de les categories inferiors del Newell’s. Es van conèixer quan tenien sis anys i avui continuen la seva amistat. La Pulga era el golejador; Leguizamón, el porter. Un dia em va rebre a la seva casa de Rosario i, en aquell moment, es va connectar amb Messi pel xat de la seva Blackberry. Volia que jo llegís la conversa.
—Quan torni, et truco —va continuar Messi—. I ho organitzem tot.
Els missatges li entraven a la Blackberry amb la melodia d’una arpa.
Juan Cruz Leguizamón té la mateixa edat que Messi, però sembla més gran. Està acostumat a donar ordres des de sota el travesser i això lliga amb la seva veu ronca de cantant de blues, encara que, al cap, hi porta una mata de cabells dreadlocks. Els cronistes esportius l’anomenen «Rastafari» Leguizamón.
—Quan ve aquí desconnecta del futbol —em va dir sobre Messi—. Veu gent, es distreu. El fet de saber que estarem tots junts de nou és una cosa molt positiva per a ell.
Cada cop que torna a l’Argentina, Messi sopa amb els seus companys que coneix des de primària. Un d’ells és el seu millor amic, Lucas Scaglia, el número 5 del Newell’s. Juan Cruz Leguizamón s’encarregava d’aturar les pilotes que a Scaglia se li escapaven. Els dos viuen al mateix barri i organitzen el ritual que, gairebé sempre, és el mateix: comprar carn, carbó, vi i marxar amb cotxe a Roldán, una localitat veïna on els pares de Scaglia tenen una casa amb graella i un camp de futbol. Leguizamón m’ho explicava mentre Messi seguia la nostra conversa des del seu telèfon mòbil.
Després de perdre el Mundial del 2010, Messi va declarar a la premsa que volia anar-se’n a casa seva. En realitat, només s’hi estaria una setmana, a l’Argentina. El pla era viatjar amb la seva nòvia a Rio de Janeiro. Abans de marxar de Rosario, va organitzar la trobada amb els companys del seu equip infantil.
—Leo és l’amic tímid, però que sempre està disponible. Si li proposes una cosa, ell s’hi apunta. I si el deixes, sempre convida.
En l’única cosa que pensava Messi aquella tarda era a convidar els amics a una gran festa de Cap d’Any.
—Quan vinguis organitzem una festa —li va confirmar Leguizamón a través d’un SMS—. Un asado amb tot inclòs.
—Sí —va contestar Messi—. Amb putes també.
El missatge va quedar estàtic al centre de la pantalla del seu amic. A la foto d’usuari del xat, Messi ja no apareixeria amb un somriure al costat del seu gos bòxer. Ara hi apareixia amb el més gran dels seus nebots. El fill del seu germà Matías.
Leguizamón va contestar amb rapidesa. Però Messi teclejava encara més ràpid.
—Primer fem l’asado i després ens fiquem amb elles —feia broma des de Barcelona—. I al final les tirem al riu perquè no parlin, ha, ha, ha.
Els amics van riure alhora. Els xats privats entre amics de l’ànima mai no haurien de publicar-se.
—Ve una setmana i vol fer tot el que no fa durant l’any —em va dir.
A Espanya no es publica la vida íntima del geni del Barça. A l’Argentina, els paparazzi el persegueixen quan passa per Buenos Aires. De vegades l’esperen en un edifici del barri Puerto Madero, on Messi té un pis a la planta trenta-quatre. En d’altres ocasions es planten a les portes dels hotels que freqüenta. Volen fotografiar-lo amb dones.
Una d’elles va ser una model de televisió que una nit va ballar en un club de striptease per a Bill Clinton. Es va presentar a l’hotel Intercontinental i va estar amb Messi. Després explicaria que va abandonar ràpidament l’habitació perquè el futbolista s’havia negat a pagar-li. Li volia cobrar dos mil dòlars. Els havia presentat Gabriela Vitale, una exparella de Juan Sebastián Verón que fa de relacions públiques posant en contacte dones de la televisió que busquen protagonisme i futbolistes famosos que tenen fantasies amb vedets. Vitale li va presentar la model esperant que Messi sabés arribar a un acord.
—Leo és un gran amic —em va dir Vitale per telèfon—. Sempre que passa per l’Argentina em demana que li presenti noies de la tele.
Messi l’havia coneguda en un sopar a Buenos Aires. Gabriela Vitale ja era una figura de l’ambient de l’espectacle i havia sortit diverses vegades a la televisió exhibint el seu cos de vedet amb pits de silicona i veu d’adolescent. Però sobretot va assolir notorietat pública a mitjan 2011 quan la policia li va confiscar el telèfon mòbil. L’estaven investigant per la seva relació amb traficants de drogues, i entre els SMS que la comprometien en un cas de narcotràfic hi havia també missatges de text de Lionel Messi. El 10 li deia que s’excitava quan pensava en ella.
—És molt jovenet —em va dir Vitale—. Qualsevol noi d’aquesta edat aspira a conèixer noies famoses.
Messi va tornar a Buenos Aires el juliol del 2011 per jugar la Copa Amèrica. Abans de concentrar-se amb els seus companys va trucar a la seva amiga. S’havia separat de la seva nòvia.
—Estava dolgut per la seva separació —em va explicar Vitale— i en aquell impasse va aprofitar per sortir una mica. Està més despert. S’ha aficionat a divertir-se.
Messi ha deixat de tenir al seu país la imatge del nen mimat del planter del Barça. Cada cop s’assembla més a l’estereotip del futbolista que va de festa, tot i que no pren alcohol. «El petit Amadeus —va dir l’escriptor Martín Caparrós— només està a uns passos de tornar-se argentí i, ara sí, d’amenaçar Maradona al seu propi terreny». No era la primera vegada que els comparaven. Messi va marcar el 2007 dos gols idèntics als de Maradona i el món va pensar en la reencarnació, encara que el 10 dels vells temps els va marcar a la selecció anglesa sota la pressió del Mundial de Mèxic 86 i Messi contra el Getafe i l’Espanyol. Lluny de la pilota, la imatge pública de Leo Messi s’ha aproximat aquest any a la de Maradona en versió light, potenciada pel desig d’una Argentina que enyora el mite.
—Ell prefereix passar per ximple que per calent —em va dir Vitale—. Mai no fa cara de desesperat. Es com un vailet de quinze anys. Brivall, però vergonyós.
Al seu país, Leo Messi busca, i ja no troba, la confortable intimitat del passat anònim. Per a alguns argentins continua sent un noi que, amb la seva punteria fluixa a la selecció nacional, només demostra haver renunciat al seu origen. Arribar a Rosario és sentir el lloc on prepara el seu futur. Encara conserva la seva casa del barri Las Heras, on es va criar i, als últims anys, ha comprat una escola de futbol infantil, un bar davant l’arbreda que envolta el riu Paraná, uns apartaments a les torres més altes del centre i un xalet amb piscina a la localitat d’Arroyo Seco, una zona afable a quaranta minuts de la ciutat. A la terra on es va hissar la bandera argentina per primera vegada, davant d’un dels deu ports més importants del país i prop de la casa natal del Che Guevara, les oficines de la Fundació Leo Messi i de l’empresa familiar Leo Messi Management funcionen al pis onze d’un edifici amb façana de vidres brillants. Des d’aquell indret, el pare controla la fortuna del fill.
—Una foto, Messi, una foto —li demana un home ros al vestíbul del Hyatt.
Assegut en un sofà del Hyatt de Zuric, Messi sap que ja no pot amagar-se més dels seus fans darrere d’un telèfon mòbil. Dos rossos s’asseuen enmig de tots dos, estenen els seus braços sobre les espatlles de l’argentí i del seu company Xavi Hernández i esperen el clic esmorteït del so digital. Abans d’acomiadar-se, el més alt dels dos encara fa una altra cosa: es posa la mà al coll i li fa l’ullet a Messi. És el segon comentari de la tarda sobre el corbatí de l’ídol. Una corbata no és un accessori que provoqui comentaris; un corbatí, en canvi, té un efecte còmic quan el porta un futbolista genial de vint-i-tres anys i no un prodigiós director d’orquestra. La seva consagració primerenca és un llaç al coll que ressalta l’èxit del present i que sembla anunciar els triomfs del futur.
—No estàvem acostumats a perdre —em va dir Cruz Leguizamón, la tarda que em va rebre a casa seva, a Rosario—. Perdíem un partit i tots ploràvem.
El primer equip de Messi, conegut com «La màquina 87» per l’any en què van néixer els seus jugadors, poques vegades guanyava per menys de cinc gols. Van viatjar per tot Argentina i es van proclamar campions d’un torneig internacional al Perú. Messi conserva el rècord d’haver marcat cada any més de cent gols en trenta partits. La Pulga era el motor d’aquella piconadora infantil en una ciutat on la passió pel futbol només és comparable amb la rivalitat visceral entre Boca i River. Les aficions de Rosario intimiden amb una bravesa més enllà dels seus noms: «Los Leprosos», com es coneix els seguidors del Newell’s Old Boys, i «Los Canallas», com anomenen els fanàtics de Rosario Central. L’odi mutu que els uneix també els immunitza de patir al·lèrgia cap a qualsevol altre equip de la lliga nacional. Messi se’n va anar a viure a Barcelona sent el líder de les categories inferiors del Newell’s. Per als qui el van conèixer, mai no ha deixat de ser-ho.
Els camps d’entrenament on va créixer Lionel Messi porten el nom d’Illes Malvines i tenen tan poca gespa que podrien promoure porters mandrosos. Juan Cruz Leguizamón és encara el porter menys derrotat a la història de les categories inferiors del Newell’s. De vegades els que sobreviuen a les condicions més adverses conserven una essència que els fa ser millors i més resistents. Messi va sortir d’una de les pedreres més competitives de l’Argentina: els nens de sis a dotze anys estan dividits en sis categories i cada cap de setmana uns tres-cents futbolistes infantils competeixen per arribar a ser professionals. Del mateix club van sortir estrelles del futbol mundial que qualsevol seguidor del Newell’s podria recitar de memòria: Batistuta, Sensini, Balbo, Valdano, Bielsa. Per arribar al FC Barcelona, Messi va sobreviure a la competència infantil i a l’exigència de marcar gols en camps de terra.
—El problema que tenim aquí —em va dir una tarda Ernesto Vecchio— és que ens arriben nois petitons per manca d’alimentació.
Vecchio va entrenar Messi abans que marxés a Espanya. Avui encara ocupa el mateix lloc al Newell’s i, amb prop de trenta anys d’experiència, és l’entrenador més veterà de les categories inferiors del club. Té un bigoti espès tacat de nicotina, i és amo d’un taller mecànic de cotxes, que és del que sempre ha viscut. Treballa tres cops per setmana al club i aquest any ha començat a cobrar un sou. Abans ho feia de franc.
—Leo era menut però no tenia problemes d’alimentació —va precisar Vecchio—. Mai no es cansava, posava la cama dura i aguantava els cops.
Vecchio tancava els seus punys experimentats com si en comptes de tenir futbolistes entre les mans tingués boxadors. Messi era el boxador amb el carnet número 99231 i jugava en tres categories alhora. Els caps de setmana acabava un partit i al cap d’unes hores en començava un altre.
—El seu pare sempre es posava darrere la porteria —va recordar Vecchio—. Mai no s’ajuntava amb tots els altres pares.
A l’edat en què els nens repeteixen el que veuen a casa seva, la Pulga era un davanter obedient.
—Messi tenia un bon entorn familiar —va afegir—. Però gairebé sempre el portava el pare d’un dels seus companys. El seu mai no podia.
El seu pare encara treballava a jornada completa de supervisor a la siderúrgia més important de l’Argentina. La mare, Celia Cuccittini, havia deixat la feina en una fàbrica de bobines magnètiques per dedicar-se als seus fills. María Sol, la petita de la família, era una nena que li reclamava tota l’atenció.
Els millors anys de Vecchio a les categories inferiors van coincidir amb la presència de la Pulga.
—Messi ho era tot a l’equip —va sentenciar l’entrenador.
Avui Juan Cruz Leguizamón és porter del Central Córdoba, un equip de Rosario que disputa la lliga de Primera C, quarta divisió, i Messi és encara el passaport VIP que aconsegueix que els seus excompanys se sentin uns privilegiats. El 10 insisteix a conservar els seus amics de la infància i, de tant en tant, s’ocupa de reviure les seves sortides en colla, que ara ja són cosa d’homes. El Nadal passat els va convidar a Madamme, una discoteca de Rosario que presumeix de ser la més gran de tot Sud-amèrica. Davant la sala VIP on es trobaven es va formar una cua de gent que volia saludar l’ídol. Messi no podia anar al bany sense la companyia dels guardaespatlles. No podia moure’s sol entre la gentada. Leguizamón veia l’espectacle com un personatge secundari que acompanya una estrella de cinema.
—I pensar que gairebé ens havíem oblidat de Leo —em va dir el porter de la quarta divisió.
Quan Messi se’n va anar a Barcelona, no enviava notícies des d’Europa. Encara no tenia una adreça de correu electrònic. El seu amic recorda que va estar tres anys en silenci i que els seus excompanys d’equip van pensar que ja no tornaria. Però la seva absència era la del jugador que viu la incertesa de sotmetre’s a una prova difícil de passar. Messi s’estava adaptant a la disciplina del FC Barcelona. Per als seus amics d’infantesa la seva imatge es va aturar en la del nen a qui anomenaven «Enano» i que cada nit s’injectava hormones de creixement. Juan Cruz Leguizamón arronsa els llavis cada vegada que ho recorda.
—Li miraves les cames i veies que les tenia plenes de punxades, però no sabíem el que era —em va dir—. Érem joves i en aquella edat no ets conscient de res. Només ens interessava jugar.
Quan Messi va tornar de Barcelona, també l’única cosa que li interessava era jugar. En tres anys d’absència s’havia convertit en un futbolista patrocinat per Nike, al qual la selecció nacional argentina no havia convocat i que ja rebia ofertes de prestigiosos clubs europeus. Messi era conscient del seu valor i al seu país començava a fer-se conegut. Havia esperat a tancar el seu primer contracte de futbolista professional per retrobar-se amb els seus amics. El Barça l’havia fitxat i als ulls dels seus companys continuava sent el petit líder a qui no li agradava perdre. El van veure a la televisió aixecant una copa del món amb la selecció argentina sub-20 i proclamar-se campió als Jocs Olímpics de Pequín. Quan la selecció absoluta va jugar a Rosario, Messi va aconseguir entrades per a tots ells. Volia que el veiessin en viu jugant de titular. Aquella nit d’hivern del 2009, la selecció argentina es va enfrontar a la del Brasil a les eliminatòries per al Mundial de Sud-àfrica. Maradona n’era l’entrenador. El partit es va disputar a l’estadi de Rosario Central, ple de gom a gom. A la segona part, Verón va efectuar una passada a Messi. Perdien dos a un i la jugada podia empatar el clàssic. Messi va buscar un espai, però dos brasilers el marcaven i, finalment, li van prendre la pilota. No tornaria a rebre-la. En un tres i no res es va produir una puntada llarga i Brasil va marcar l’un a tres. Messi, capmoix, no sabia que a més dels seus amics, el seu entrenador de la infància també havia anat a veure’l. Ernesto Vecchio hi era, però no havia aconseguit entrada i va anar a la porta de l’estadi quan va acabar el partit. Feia deu anys que no veia el més memorable dels seus alumnes.
—El vaig esperar fins que va sortir amb un autocar —em va dir el seu exentrenador—. Estava assegut, com absent, mirant endavant.
Messi no havia jugat com el noi que Vecchio va entrenar. No volia tornar a la seva terra derrotat i aquella nit Brasil havia guanyat a la seva pròpia ciutat.
—Li vaig fer senyals aixecant els braços —em va dir l’entrenador.
—I Messi et va veure?
—Sí —va somriure amb el seu bigoti amb nicotina—. I em llançava petons.
No el va veure mai més. Messi, un jugador a qui no li agrada perdre, va tornar al club que es va negar a pagar-li les hormones del creixement. Va lliurar vint-i-dos mil euros per equipar les instal·lacions del Newell’s que encara s’inunden quan plou. Era un agraïment. Una manera de compartir la seva fortuna amb els amics de la infància.
Quan Messi convidava Juan Cruz Leguizamón a una festa de Cap d’Any i feia broma amb ell pel xat telefònic, el seu amic rebia i contestava els missatges com si fes una entremaliadura. Sembla que la seva vida s’accelera quan torna a estar amb Messi i que baixa de revolucions quan Messi s’allunya. Al saló de casa seva només queda una fotografia on els dos apareixen junts i somrients. Entre els records que el porter conserva, el més valuós no és una samarreta ni un parell de botes de Messi. Ni tan sols un gol inoblidable. Un noi que acostuma els seus fans a veure la seva genialitat com un fet rutinari fa que la seva absència sigui tan memorable com la més brillant de les seves jugades. El partit que més recorda Juan Cruz Leguizamón és un en el qual Messi no es va presentar a jugar.
El seu equip perdia per dos gols.
Ell era el porter.
—Leo va arribar a la mitja part —em va dir.
Jugaven la final d’un campionat i el premi per als guanyadors era una bicicleta. Messi s’havia quedat tancat al bany de casa seva i va arribar a corre-cuita al partit que els seus companys perdien. Havia trencat un vidre per poder sortir.
Aquella tarda l’equip va guanyar gràcies a tres gols de Messi.
Tots els seus companys van tornar a casa amb una bicicleta.
Juan Cruz Leguizamón obria molt els ulls en recordar-ho i de sobte va aixecar el seu cap de porter sempre atent. Era un altre missatge de Messi.
—Leo em demana el teu nom —em va dir i va tornar a ensenyar-me la pantalla de la Blackberry.
Després de planificar per SMS els detalls de la festa de Cap d’Any, Messi vol saber qui feia preguntes sobre la seva vida. Feia l’efecte que no li importava que un estrany estigués present mentre organitzava una festa privada. Al seu amic, tampoc. El porter va teclejar ràpidament el meu nom i em va anunciar que havia d’acomiadar-se: la seva mare el cridava a dinar. Com si encara fos el nen que jugava amb Messi per guanyar una bicicleta, el porter se’n va anar cap a la taula materna com si anés a rebre el gran premi. Després del Mundial de Sud-àfrica del 2010, els periodistes es preguntaven com és possible que un professional com Messi continuï plorant quan perd. «Messi continua jugant per guanyar la bicicleta», va escriure Juan Villoro.
Avui la bicicleta continua rodant. És un model amb parafangs alts que sembla una moto tot terreny. Al vestíbul de l’hotel Hyatt de Zuric, aquella tarda del 2011, Messi ha de pujar a una limusina que el portarà al Palau de Congressos a sentir qui és el millor. Ja ningú no li demana fotografies i fa l’efecte que voldria fer-se invisible, si és que això és possible quan un vesteix un esmòquing i es diu Messi. Amb el corbatí del seu vestit negre i el seu aire humil, més d’un podria pensar que és un cambrer.
—Senyor Leo —li diu algú alçant la veu—. Sisplau, posi’m una Coca-Cola.
Gerard Piqué, el defensa del Barça, ho demana amb el to d’un client milionari. Davant d’ells riuen els seus companys d’equip David Villa i Carles Puyol. Messi assaja la postura d’un criat que somriu i abaixa el cap. Li costa trobar un gest oportú per als acudits en públic. De vegades sembla que no és conscient del que representa, o potser avui se sent més insegur.
Al planeta del futbol existeix una norma no escrita que a Europa es respecta cada quatre anys: no hi ha cap guanyador de la Pilota d’Or, excepte Cruyff, que no hagi guanyat el mateix any el Mundial. Prova d’això són els casos de Bobby Charlton el 1966, Paolo Rossi el 1982, Lothar Matthäus el 1990, Zidane el 1998, Ronaldo el 2002 y Cannavaro el 2006.
Messi havia rebut el seu primer trofeu quan tenia cinc anys i aquesta tarda a Zuric es comporta gairebé com un acompanyant de les estrelles del seu equip. Les cerimònies se li fan eternes i s’allunyen de la seguretat del passat, on els partits es guanyaven només per divertir-se. Messi s’havia posat un corbatí tot i que pensava que perdria.