Messi
Tercera part: 2011 » 3
Pàgina 15 de 19
3
Al vestíbul de l’hotel Hyatt de Zuric, Lionel Messi ja no para atenció a les bromes sobre el seu corbatí. És de nit, ha de pujar a la limusina, sentir el veredicte del jurat i tornar a Barcelona. «No m’esperava guanyar avui», declararia unes hores més tard. Al Palau de Congressos d’aquella ciutat, una edificació a la vora del riu Limmat, l’esperen amb la Pilota d’Or 2010. A força de gols i de creure que les seves jugades són una obra pura de potència i velocitat, Messi ens fa veure les seves proeses com si fossin un fenomen natural. La seva mare, Celia Cuccittini, porta un vestit negre amb incrustacions platejades a l’escot. Fora de l’hotel, la gent parla i els surt baf de la boca. La veu de la senyora Cuccittini té la calidesa d’una mare que t’abriga. Des del carrer, entra l’aire fred de les muntanyes de Suïssa.
—Aquest any no hi ha neu —diu la seva mare.
Les mares no dispersen la seva atenció en detalls meteorològics quan el fill pot guanyar un premi. És la quarta vegada que la família Messi visita Suïssa per assistir a la mateixa cerimònia. El pitjor que pot passar-li avui és que sigui el segon o el tercer millor jugador del món. En aquell moment, al voltant de les portes de l’hotel Hyatt, hi ha una gentada que actua de manera organitzada i silenciosa. Els xofers, els nois de les maletes, els periodistes i les famílies dels jugadors es tracten entre si amb aquella cortesia fingida que imposen els grans salons i la roba de gala. Messi no sap on posar les mans i les acaba ficant a les butxaques.
—Ja t’has comprat un pis a Zuric? —fa broma un periodista de la televisió.
La pregunta és per al pare del 10, que camina al costat de la seva dona.
—No he comprat res —contesta Jorge Messi amb simpatia distant—. Però ja he mirat alguna cosa.
De fons s’escolten uns somriures condescendents.
Els pares de Messi semblen compartir amb el seu fill la mateixa manera d’experimentar les coses exòtiques com si fossin normals. L’atmosfera de la Pilota d’Or és la continuació d’aquells dies en què la Pulga era el primer de la fila de l’escola, i la seva mare portava els seus trofeus per ensenyar-los a les mestres. Hi ha una gran diferència entre la genialitat carismàtica per jugar a futbol i la musculosa efectivitat de fer gols. El 2011, el portuguès Cristiano Ronaldo va batre el rècord històric de marcar gols al Reial Madrid i a la lliga espanyola: quaranta. Abans ja havia guanyat una Pilota d’Or. Messi va superar la marca del seu compatriota Alfredo Di Stéfano en quantitat de victòries consecutives amb el seu equip i el 2010 s’havia proclamat el màxim golejador de la història del Barça a la Lliga de Campions. Cristiano Ronaldo no figurava a la llista de les cent persones més influents del món que publica la revista Time. El 2011 Messi hi va sortir just per sota del president dels Estats Units, Barack Obama.
L’eficàcia golejadora ens agrada. La genialitat amb la pilota ens hipnotitza. A l’engranatge d’una coreografia golejadora, Messi és l’encarregat de trencar-ne la simetria. Una nit del 2011, al Camp Nou, després de veure com Messi aixecava la pilota per sobre del cap del porter de l’Arsenal en un partit de la Lliga de Campions, Richard Williams, l’analista de The Guardian, va qualificar l’argentí com «un ànima tendra que provoca danys». La vehemència és natural en els nens quan juguen, i la detecten immediatament quan busquen companys per divertir-se. Si, a més a més, hi afegim un gran desig de victòria, una variant civilitzada de l’instint assassí, els danys són irreversibles.
—Tenir cura de Messi és més difícil que ser guardaespatlles de Mick Jagger —em va dir un guardaespatlles de l’argentí.
L’anomenen «El Turco» i vigila l’entrada d’una discoteca a Rosario.
Els fanàtics dels Rolling Stones estan acostumats a les empentes d’homes com ell per apartar-los de les glòries del rock-and-roll.
—Messi és l’ídol dels nois —m’explicava el guardaespatlles—. I a un nen no el pots empènyer.
El Turco ha tingut cura del Messi que passeja pels centres comercials. El seu pare el va contractar perquè sap que el seu fill no només atreu fans en edat escolar. Quan la seva selecció va perdre contra Brasil a les eliminatòries del Mundial de Sud-àfrica, Messi necessitava seguretat i El Turco no hi era. Aquella nit, la frustració de la derrota va provocar que un indignat deixés una bomba de so a la porta de casa seva. El barri Las Heras va tremolar. A Barcelona, s’ha vist Messi sol i en bermudes traient diners d’un caixer automàtic. A Rosario, en canvi, Messi sempre és una víctima potencial. Els seguidors de la selecció argentina poden retreure-li amb violència la seva falta de gols. O el seu geni pot ser vist com una amenaça i ser atacat per un equip rival. Messi es va formar al Newell’s i coneix la ràbia que aquests colors desperten entre els seguidors del Rosario Central. Un migdia del 2011, quan sortia d’un restaurant, el 10 no va veure una mà que li anava directament a la cara. L’escena va ser gravada.
Messi podia haver contestat l’agressió. Quan vestia la samarreta del Manchester United, Éric Cantona va saltar amb una puntada de peu voladora contra un aficionat que l’havia insultat des de la graderia. Quan jugava al Barça, Maradona va posar les seves botes al pit d’un jugador de l’Athletic. Zidane va perdre els nervis, i potser un mundial, quan va donar un cop de cap al defensa italià Materazzi. Messi es va enfrontar amb un defensa de Bolívia sense arribar a estomacar-se durant el primer partit de la Copa Amèrica 2011. Va ser l’escena més violenta del seu catàleg, més aviat decebedor, d’actes violents: només registra una escopinada sense punteria a un jugador del Màlaga; l’àrbitre no ho va veure. Tot i que una nit al Camp Nou, Messi va aixecar la mà esquerra i va moure els dits dirigint-se a l’entrenador del Reial Madrid. Per a la premsa espanyola, aquesta va ser la seva provocació més gran. Havia marcat el gol que li donava al Barça la Supercopa d’Espanya 2011, i amb la mà alçada deia a José Mourinho que ara ja podia parlar. Aquest any el 10 ha començat a opinar més enllà del gol.
Aquella tarda, a Rosario, una persona va desviar el cop de mà que anava directament a la cara de Messi. La mare del kamikaze que va voler pegar-lo va dir que el seu fill tenia disset anys i que estava penedit. Era un seguidor del Rosario Central. Messi el va perdonar.
La mateixa vehemència que sorprèn els comentaristes esportius també empeny Messi a concentrar-se en el futbol i a ignorar la resta de les coses. De petit, entrenava després d’anar a l’escola, jugava els caps de setmana i a estones lliures practicava futbol amb els seus germans, el seu pare, el seu oncle i dos dels seus tres cosins: Maximiliano i Emanuel Biancucchi. Avui tots ells viuen del mateix. Són habitants d’un món insular el sol del qual és la pilota. Fora de les fronteres del seu equip, Messi sent un idioma amb el qual prefereix no dialogar.
Per fer les coses per primera vegada, el 10 sempre va escollir com a còmplices els seus companys de l’equip de la infància. Cada vegada que Messi organitza un asado, Leandro Benítez no hi falta. També jugava de davanter quan la Pulga era el golejador de les categories inferiors del Newell’s. Pren mate amb sucre, porta els cabells llargs i li diuen «El Negro». En el futbol, tots dos van debutar a la mateixa edat. En el sexe, també. Messi ho havia arreglat tot per telèfon des de Barcelona. Va ser en un apartament del seu representant futbolístic a Rosario. Messi, Lucas Scaglia i ell tenien quinze anys. Eren tres nois i dues noies. I només dues habitacions.
—Vam quedar en una cantonada —va recordar Benítez—. Leo es feia el valent i no parlava. Però tots tres estàvem espantats.
Messi i Scaglia van compartir habitació. De llavors ençà els tres amics han estat units. L’argentí ho demostra, de tant en tant, quan marca un gol i es posa la mà al pit amb tres dits estesos. Cada dit és un dels còmplices d’aquella primera vegada.
Messi mai no va renunciar al fet que Rosario fos l’origen de tot. Per formalitzar el seu enamorament va triar la noia que li agradava des de la infantesa. Per aprendre a conduir, no va triar una solitària carretera de Catalunya: ho va fer amb un cotxe Ford Escort de color verd al parc Urquiza de la seva ciutat. El mestre va tornar a ser el seu representant. Avui Leandro Benítez conserva el mateix representant que els va fer debutar, juga de defensa al club Chacarita de Buenos Aires i diu que la Pulga sempre li envia correus electrònics. De vegades l’avisa perquè passi per botigues esportives a buscar roba que deixa al seu nom.
—Jo mai no li vaig demanar res —em diu Benítez—. Però ja sabem el tipus de persona que és.
Per la falta de gols amb la selecció argentina, a Messi se li qüestiona el seu sentiment nacional. Ell insisteix que és argentí i continua lligat a les seves primeres lleialtats, encara que aquestes atemptin en contra seu. Una matinada de gener del 2007, després d’haver viatjat al seu país per recuperar-se d’una lesió, el futbolista va anar amb els seus dos germans a un bar a prop de casa seva. Un home li va plantar cara i va començar a insultar-lo. Una altra vegada el van agredir per haver defensat la samarreta del Newell’s. Dies després, Messi va sortir en una secció dels diaris que no era la d’esports: les cròniques policials van dir que el futbolista del Barça s’havia barallat a cops de puny i havia estat demandat per trencar cadires, un vidre i per anar-se’n sense pagar. Messi es va enfrontar, per primera vegada, a una causa judicial. Els seus germans, per descomptat, van quedar com a personatges secundaris de la notícia.
—Leo és el noi més tranquil que he conegut en ma vida —em va assegurar el seu guardaespatlles—. Les úniques vegades que vaig tenir problemes amb ell va ser quan hi havia el seu germà.
A més de ser guardaespatlles, El Turco de vegades es troba amb el 10 a les discoteques de Rosario on treballa. Una nit, a La Misión del Marinero, va veure com un home assenyalava Messi amb un dit amenaçador.
—No passava res —em va dir El Turco—. Però va arribar el seu germà i es va començar a barallar.
—I Messi, què va fer?
—Es va espantar i el vam haver de treure.
Matías Messi es el segon dels tres germans i l’únic que encara viu a Rosario. El Turco diu que la seva actitud l’ha obligat a posar-se tens en més d’una ocasió quan treballa de guarda de seguretat.
—Una altra nit es va posar a cridar. Estava descontrolat i vam haver de calmar-lo —em va explicar el guardaespatlles—. Deia que no el volien portar a Espanya perquè era la vergonya de la família.
Aquella nit de gener del 2011, a l’hotel Hyatt de Zuric, Matías Messi no hi era. La família no està completa per a la cerimònia de lliurament de la Pilota d’Or. A més dels seus pares i la seva germana, Messi va convidar un oncle, una tia i un cosí. Segons el protocol, la limusina ha de portar-los fins a l’escenari on se sabrà qui és el millor futbolista del món. La nit en què el van insultar per defensar els colors de l’equip de la seva infància, i el van acusar d’haver trencat un vidre i de pegar una parella en un bar, Lionel Messi va ser un dels que va frenar el seu germà. Però amb la premsa i la policia va callar. El germà petit va deixar que només l’acusessin a ell.