Messi
Primera part: 2009 » 1
Pàgina 3 de 19
PRIMERA PART
2009
1
Lionel Messi acaba de tornar d’unes vacances a Disney-world i apareix arrossegant les xancletes amb aquella falta de glamur pròpia dels esportistes en repòs. Podia haver continuat els seus dies de descans a l’Argentina o a qualsevol país del Carib, però ha preferit tornar a Barcelona abans d’hora: Messi vol entrenar. Les vacances de vegades l’avorreixen. Està assegut en una cadira col·locada en un camp de futbol desert de la Ciutat Esportiva, la instal·lació del FC Barcelona sobre una vall apartada de la zona residencial, un lluminós laboratori de ciment i vidres on els entrenadors converteixen futbolistes amb talent en autèntiques màquines de precisió. Messi és un jugador sense manual d’instruccions i la Ciutat Esportiva, la seva incubadora. Aquesta tarda ha acceptat concedir quinze minuts d’entrevista i se’l veu content. Després d’una gira amb el seu club pels Estats Units, va anar a Disney amb els pares, germans, oncles, cosins, nebots i amb la nòvia. Mickey Mouse va veure en Messi el personatge perfecte per promocionar el seu món d’il·lusions, i tota la família va tenir accés a les atraccions a canvi que ell es deixés filmar als jardins que envolten aquest imperi de dibuixos animats. Avui a YouTube veiem un Messi somrient fent jocs malabars amb una pilota en aquella arquitectura de fantasia.
—Ens ho hem passat espectacular —em diu Messi, amb més entusiasme que intenció publicitària—. Per fi ho hem vist.
—Què és el que més t’ha agradat de Disney?
—Els jocs d’aigua, els parcs, les atraccions. Tot. Abans de res hi hem anat pels meus nebodets, els meus cosinets i la meva germana. Però de petit jo sempre hi volia anar.
—Era com un somni?
—Sí, crec que sí, no? Si més no per als nois de menys de quinze anys. Però si en tens uns quants més, també, oi?
A la Ciutat Esportiva, asseguts sols i cara a cara, Messi mossega cadascuna de les paraules abans que li surtin de la boca. És com si de tant en tant necessités confirmar que l’hem entès, com si demanés permís per parlar. De petit patia una mena de nanisme, un trastorn a l’hormona del creixement, i de llavors ençà la seva menudesa va fer que sempre poséssim una lupa sobre la seva alçada futbolística. De prop Messi té aquest aspecte contradictori dels nens gimnastes: unes cames amb músculs a punt d’esclatar situades per sota d’uns ulls tímids que no renuncien a la tafaneria. És un guerrer amb mirada infantil. Però de tant en tant és inevitable sentir que un ha vingut a entrevistar Superman i que et trobes un d’aquests herois distrets i vulnerables de Disney.
—Quin és el teu personatge preferit de Disney?
—Cap en especial. Perquè de nen jo no mirava gaire els dibuixos animats, la veritat. —Somriu—. I després ja vaig venir a jugar a futbol a Barcelona.
Quan diu futbol a Messi se li esborra el somriure de la cara i es posa tan seriós com quan ha de picar un penal. És aquesta mirada discreta que estem acostumats a veure-li a la televisió. Messi no somriu quan juga. El negoci del futbol és massa seriós: només vint-i-cinc països del món produeixen un PIB superior a la indústria futbolística. És el més popular dels esports, i Messi, el principal protagonista del xou del futbol. Mesos després de la seva visita a Disneyworld, arribaria més lluny que cap altre futbolista de la seva edat. Guanyaria sis títols consecutius amb el FC Barcelona, seria el màxim golejador de les lligues europees, l’escollirien el millor futbolista del món, es consagraria com el jugador més jove en marcar cent gols en la història del seu club i es convertiria en el crac més ben pagat amb un contracte anual de deu milions i mig d’euros, unes deu vegades més que el que guanyava Maradona quan jugava al Barça. Demà mateix Messi volarà al principat de Mònaco per rebre, amb un vestit italià fet a mida, el trofeu al millor jugador d’Europa. Però aquesta tarda porta el serrell pentinat amb ratlla al mig, fa un somriure burleta i du la samarreta verda fluorescent del Barça per fora d’uns pantalons curts d’entrenament. És un dels principals animadors de la roda de la fortuna del futbol, però avui sembla un noi desendreçat que ve a veure el xou.
Després de dominar la pilota a Disneyworld, a Messi encara li quedaven unes setmanes de vacances i va decidir tornar a la ciutat on va néixer. Rosario cau al nord de Buenos Aires, a la província de Santa Fe. És la tercera ciutat d’Argentina i la terra del Che Guevara. L’últim geni del futbol repartia les seves hores entre trobades amb amics de la infància i l’estada a casa dels seus pares al barri de Las Heras. Però una setmana abans que acabessin les vacances va fer les maletes i va tornar a Barcelona, on sempre el rep Facha, el seu gos bòxer. Viu sol amb la seva mascota, i segons la temporada l’acompanyen la mare, el pare, la germana. La premsa es va preguntar per què un futbolista superestrella interrompia els dies de descans, sempre tan escassos. Messi va dir que tornava a entrenar per estar en forma. En aquella època jugava amb la selecció argentina les eliminatòries per al Mundial de Sud-àfrica. Maradona era el seu entrenador i Messi sabia que podia ser el seu primer mundial com a jugador titular amb el número 10. Volia tornar a Barcelona per continuar el xou, però també perquè sentia que allà s’avorria.
—M’encanta anar a Rosario. Perquè hi tinc la meva casa, la meva gent, tot. Però em cansa perquè no hi faig res —diu arronsant les espatlles—. Estava tot el dia mandrós i també és avorrit viure així.
—No mires la televisió?
—Vaig començar a veure Lost i Prison Break. Però me’n vaig cansar.
—I per què les vas deixar?
—Perquè sempre passava alguna cosa nova, una història nova i a més sempre venia algú i te l’explicava.
Messi s’avorreix amb Lost.
Messi és esquerrà.
Però a primera vista sembla que el seu objecte de culte sigui la seva cama dreta: l’acarona com si de tant en tant l’hagués de relaxar. Després un s’adona que l’objectiu de les seves carícies no és aquella cama hiperactiva sinó una Blackberry que porta a la butxaca. Els futbolistes fora de sèrie tenen costums que els apropen a la resta dels mortals i això sembla normalitzar la seva genialitat. De Johan Cruyff es deia que fumava al vestidor minuts abans de saltar al camp. Maradona entrenava amb els cordons de les botes deslligats i va dir que si fos reglamentari jugaria així els partits oficials. Romario sortia a ballar a les nits i deia que la samba l’ajudava a ser el màxim golejador de la lliga. La majoria dels futbolistes que tenen èxit passen el temps comprant coses que serveixen més per ostentar els beneficis del present que per assegurar el futur. Nous cotxes esportius, roba vistosa, rellotges espectaculars. Quan Ronaldinho va llogar una casa a Castelldefels, Messi en va comprar una altra a tres carrers de la del brasiler: un edifici de dues plantes situat al cim d’un pujol i amb vista al Mediterrani. Allunyat de la caricatura d’estrella amb Rolex d’or, enormes ulleres Gucci i una model rossa de bracet, el geni que s’avorreix amb les històries noves de la televisió admira els perfums de moda. La seva família sap que una fragància embolicada per a regal el fa somriure.
—I com és un dels teus dies normals, després d’entrenar? —li pregunto.
—M’agrada fer la migdiada. I a la nit, no ho sé… vaig a cal meu germà a sopar.
Per arribar a aquesta entrevista, Lionel Messi s’havia privat d’un ritual que manté des de la infància. Cada dia, després dels entrenaments, dina i se’n va a dormir. Al cap de dues o tres hores, es desperta. L’entrenador del campió olímpic de natació Michael Phelps va declarar una vegada que el seu alumne fa, com a mínim, tres hores diàries de migdiada per recuperar-se dels entrenaments. Messi, en general, no interromp la seva rutina. La migdiada és per a ell una cerimònia la utilitat de la qual ha anat canviant amb el temps. Quan era petit, el fet de dormir, juntament amb la medicació, l’ajudava a regenerar les cèl·lules. Messi dormia per poder créixer. Avui diu que té altres raons per fer la migdiada. Sempre ho fa de la mateixa manera. No utilitza el llit gran que té a la seva cambra: s’estira amb la roba posada al sofà de la sala. Tant li fa quedar-se adormit mentre algú renta els plats a la cuina o ressona una porta que es tanca. Avui Messi ja no necessita créixer. Com Phelps i altres futbolistes, fa la migdiada per recuperar forces, però sobretot perquè no li ve de gust fer una altra cosa després de separar-se de la pilota. La llista d’entreteniments que podria comprar acaba cansant-lo tard o d’hora. Fer vacances és una manera de comprar distracció, però també l’avorreix. La migdiada sembla ser un antídot. Ningú no s’avorreix quan dorm.
Hi ha quelcom misteriós en els genis i és normal que vulguem esbrinar-ho. Els fans es desviuen per tocar els seus ídols. És una forma de comprovar que són reals. Els periodistes, en canvi, els fan preguntes per saber si el seu món privat s’assembla al dels mortals.
«És veritat que ets addicte als videojocs?», li va preguntar un periodista d’El Periódico de Catalunya.
«Abans hi estava enganxat. Ara hi jugo molt poc».
«Mira futbol per televisió?», va voler saber un cronista d’El País.
«No, no miro futbol. Jo no sóc de mirar».
Abans d’aquesta tarda sol amb Messi, centenars de periodistes van voler entrevistar-lo.
Un d’ells va arriscar la vida en l’intent.
Messi semblava que no se n’adonava. Una nit, un cop finalitzat un partit de la Copa del Rei, un home amenaçat de mort l’esperava als túnels que condueixen als vestidors de l’estadi del FC Barcelona. Era l’escriptor Roberto Saviano. L’havia buscat per conèixer-lo sabent que allà també el podien matar. Des que va despullar la màfia de Nàpols al seu llibre Gomorra, ha viscut en llocs desconeguts custodiat per més de deu guardaespatlles que l’acompanyen a tot arreu les vint-i-quatre hores del dia. Aquella nit li van buscar un seient on no pogués ser víctima d’un franctirador. Volia conèixer Messi en persona, donar-li la mà, demanar-li un autògraf, fer-li unes preguntes. Volia una cita privada, però els guardaespatlles es van negar a desenganxar-se d’ell. Deien que complien ordres. Ells també es morien per veure el futbolista que somiava de conèixer Disneyworld.
Un espera nou mesos perquè li concedeixin quinze minuts.
A Saviano, que havia arriscat la vida per donar-li les gràcies, Messi li va dir que a Nàpols se sentiria com a casa.
Li va dir una vintena de paraules.
No més.
Avui, a la Ciutat Esportiva, després d’explicar-me les seves vacances a Disney, Messi arqueja les celles com un actor de cinema mut que espera més preguntes. És com un mim somrient, algú que canvia de cara a tota hora. L’electricitat del seu cos als camps de futbol fa que se’l compari amb un ninotet de la PlayStation. Lionel Messi exigeix metàfores menys elèctriques i més surrealistes. El noi que diverteix milions de persones a les tardes no troba res més entretingut que estirar-se i dormir.