Messi
Primera part: 2009 » 3
Pàgina 5 de 19
3
A Leo Messi comença a empipar-li que li pregunti tantes coses sobre les vacances. S’acarona la cama, en realitat el telèfon, i la seva mirada es perd entre els arbres que envolten la Ciutat Esportiva. Aquella tarda del 2009 els seus ulls van i vénen com si perseguissin una pilota en un camp de golf. Li recordo aleshores una notícia del diari i de sobte el titular el retorna a la realitat. Es tracta de la seva nòvia. Era un dia de carnestoltes a Sitges, un poble mediterrani amb aire caribeny, estiuejants gais i un festival de cinema fantàstic. Feia un sol de primavera. A la fotografia, Messi, que viu a pocs quilòmetres d’aquest poble, portava de bracet una noia que amb prou feines superava en alçada les seves espatlles. La foto tenia un peu amb un nom: Antonella Roccuzzo. Una miniatura amb cognom espaterrant.
—I això de la teva nòvia? —li dic—. És veritat?
—Sí, ens coneixem des de petits —diu, com si obrís l’embolcall d’un caramel—. És la cosina del meu millor amic.
Messi té amics.
El millor és Lucas Scaglia.
«La cosina del meu millor amic». Sembla el títol d’una pel·lícula italiana.
De sèrie B.
Un dia Scaglia ho explica per telèfon.
A les divisions inferiors del club Newell’s Old Boys de Rosario, els nens eren kamikazes que jugaven per a Messi. Scaglia era el kamikaze número cinc. Messi era un gran golejador tímid. Quan es van conèixer, començaven l’escola primària. De vegades la Pulga es quedava a dormir a casa de Scaglia.
Messi no en fa un melodrama.
—I veies la cosina a casa seva? —li pregunto a la Ciutat Esportiva.
S’inclina com si anés a explicar-me com guanyar més punts a la PlayStation. Però en realitat em diu:
—Els dos jugàvem des de petits. I va acabar en una relació.
Recanati, la ciutat del poeta Leopardi, és el lloc d’origen dels Messi. En el paisatge de la seva infància, en la gran comunitat d’immigrants a Rosario, els italians són la família més nombrosa. La mare de la Pulga és Celia Cuccittini. Els cosins són Biancucchi. El seu millor amic és un Scaglia. La nòvia és una Roccuzzo. Els Scaglia i els Roccuzzo són cosins. Els seus pares tenen un supermercat i comparteixen una casa de dues plantes. Messi visitava Scaglia. La seva futura nòvia vivia al primer pis.
—Però ella t’havia rebutjat alguna vegada? —li demano.
Són enganyoses les fotos que congelen la imatge de Messi amb la cara desencaixada en el moment d’un xut letal. També les càmeres que l’enfoquen quan té la pilota als peus. Davant la virilitat futbolística que exigeix udols de guanyador després d’aconseguir un gol, l’any 2009 Leo Messi és l’únic futbolista estrella capaç de provocar-nos tendresa amb les seves celebracions, com quan al final d’un partit s’emporta la pilota sota el braç amb la cara d’un nen que ha guanyat un peluix al tir al blanc. Sobre el camp, el pibe es desinhibeix: plora, camina amb la samarreta per fora, treu la llengua, fa centenars de ganyotes. Podia haver-me posat mala cara quan li vaig demanar si alguna vegada la seva nòvia l’havia rebutjat. Però Messi em va respondre amb una posat còmplice. És el gest de qui accepta jugar.
—Des que ens vam conèixer, ens agradem.
A la Pulga li surt un somriure entremaliat.
—Després vaig estar un temps sense veure el meu amic i a ella tampoc. I al cap d’un parell d’anys, la vaig tornar a veure i, bé, va començar.
De cop i volta, Messi gira el cap com si un dit invisible li piqués l’esquena. Fa deu minuts que hem començat l’entrevista i ja busca la sortida, com el submarinista que compta els segons per tornar a la superfície.
Totes les altres vides semblen moure’s amb més lentitud.
La mestra ocupa el mateix lloc a l’escola.
La nòvia estudiava disseny de moda i ho va deixar.
El millor amic juga al Panserraikos de Grècia.
La Pulga va créixer trenta-set centímetres en deu anys.
Messi guardava les ampolles amb hormones de creixement a la nevera del seu millor amic. Se les emportava quan no dormia a casa.
Lucas Scaglia el va veure injectar-se més d’una vegada.
S’injectava cada nit.
A les dues cames.
Una per una.
Ho feia tot sol.
En silenci.
No plorava.
Lucas Scaglia el va veure agafant la hipodèrmica. Però Messi mai no li va explicar que li agradava la seva cosina. A Scaglia l’hi van explicar per telèfon, tretze anys després de conèixer-lo, quan jugava a Grècia.
La seva parquedat en paraules no la reserva només a la premsa.
«Messi només produeix titulars amb els peus», diu Valdano.
Una manera amable de convertir en virtut allò que la premsa veu com una mancança. El silenci de Messi no és el del que es reserva un pensament: és el silenci del futbolista que ens fa feliços i que, sortosament, no té res a afegir.
—I què fareu? —li pregunto a Messi—. Us casareu?
Una brisa mou l’aire espès de l’estiu a la Ciutat Esportiva.
—Estem bé, així —em diu sense pensar-s’hi.
I immediatament s’explica:
—Encara no hi penso. Avui no em sento preparat ni ho vull. Crec que hi ha altres coses abans de casar-me.
Per primera vegada Messi parla en veu alta del futur. Les seves paraules flueixen com si llisquessin amb cautela per un tobogan. És el to entre tímid i prudent que utilitza davant les càmeres de televisió quan comenta el campionat que vol guanyar, només que, en comptes de gols i estratègies de joc, parla de la seva nòvia i d’una boda incerta. La seva vida privada és un relat intrigant i ben après per a la premsa esportiva. Però la realitat interromp el seu conte d’amor quan darrere del cap de Messi apareix de sobte una mà. És una mà amb un, dos, tres dits estirats. És la mà del cap de premsa del club que m’adverteix que se m’acaba el temps. D’aquí a uns minuts Messi tornarà a extraviar-se darrere una paret d’aquesta gran incubadora de ciment i vidre.