Messi
Segona part: 2010 » 1
Pàgina 8 de 19
SEGONA PART
2010
1
Un matí de novembre del 2010, Lionel Messi baixa d’un Porsche Cayenne i saluda amb un lleu moviment de cap els productors d’un anunci que l’esperaven a l’Estadi Olímpic de Barcelona. Els comentaris de la gent s’esvaeixen a poc a poc com quan baixem lentament el volum d’un televisor: Messi havia d’actuar davant les càmeres fent malabarismes amb una pilota i anava coix. El dia abans, en el fred de Dinamarca, s’havia enfrontat als defenses del Copenhaguen i va acabar el partit amb un gest de dolor a la cara. Avui podria fracassar una cara producció televisiva. L’equip de rodatge ha arribat des del Quebec per gravar el 10 fent puntades a una pilota amb unes botes taronja fluorescents. Messi ha arribat fins aquí, fins a la falda de Montjuïc, amb una vista que domina part de la ciutat, arrossegant el peu dret. El director de l’anunci esperava que el rodatge fos una alegre repetició dels seus xuts a porteria. Però avui la cara de Messi seria més apropiada per a un anunci de matalassos o de medicaments. Ensopega i quan camina el peu dret li fa serrar les dents cada vegada que trepitja el terra.
A la vida d’un futbolista professional com Messi, fer publicitat és un compromís comercial tant o més rendible que jugar un partit. L’any 2010, per primera vegada en la història, els jugadors d’un equip de futbol cobren més que l’equip de beisbol New York Yankees, i Messi és el més ben pagat d’aquest negoci: havia guanyat trenta-tres milions d’euros, només una tercera part dels quals era el seu sou de futbolista. La resta provenia de contractes publicitaris. Els futbolistes estrella juguen tant al terreny de joc com al mercat de la moda. Cristiano Ronaldo és model d’Armani i de Nike; Messi de Dolce & Gabbana i d’Adidas, la marca de les botes que havia de promocionar amb el peu adolorit. L’argentí s’allunya de les proporcions habituals d’un futbolista professional: el seu maluc ample, talla baixa, tors llarg i braços curts requereixen dissenys a mida. Aquest matí Messi ha arribat a l’Estadi Olímpic de Barcelona acompanyat del seu germà i un assessor de màrqueting que va amb ell cada vegada que una càmera l’empaita. Per contracte, els productors de l’anunci tenen quatre hores per filmar-lo. El resultat serà un espot de dos minuts per a la televisió. La imatge de Messi també envairà internet en un format anomenat «viral», un d’aquests vídeos que els publicistes pengen a la xarxa perquè els seguidors el facin circular. Avui, en treure’s les vambes per posar-se el calçat que ha de promocionar, ha deixat a la vista la raó de la coixesa. Té el peu dret inflat i hi porta una bena que el subjecta des del turmell fins a l’empenya.
El director creatiu de l’anunci és l’única persona autoritzada per parlar-hi. És l’únic de l’equip de direcció que parla espanyol; els altres només saben anglès i francès. Però també volen optimitzar l’escàs temps que l’agent de Messi els ofereix per contracte. El món de la publicitat té els seus codis. Avui ningú no ha d’interrompre’l amb preguntes ni demandes d’autògrafs ni salutacions. Avui res no pot distreure’l. Li fa mal el peu dret, però ha de ser el mateix heroi que coneixem a la televisió.
De nen les lesions van ser freqüents. Encara no li deien «la Pulga». Els seus companys d’entrenament l’anomenaven «Enano». La menudesa, en combinar-se amb la velocitat al camp, era letal per als defensors que intentaven frenar-lo. Les primeres lesions sempre van ser d’ossos. Un dia, abans de fer l’any, Messi va sortir al carrer perseguint els seus germans i el va atropellar una bicicleta. Es va trencar el braç esquerre. Quan tenia dotze anys, un company el va empènyer en un entrenament i es va trencar un canell. Mesos després d’arribar a Barcelona, l’abril del 2001, va sortir al camp per jugar contra el Tortosa i va patir la primera lesió greu de la seva carrera: un jugador visitant li va trencar el peroné de la cama esquerra. Va estar quinze dies sense poder recolzar el peu a terra. No era gaire conscient de la seva fragilitat. Als quinze anys, en un partit contra l’Espanyol, un defensa li va trencar la mandíbula d’un cop de cap. Messi es va desmaiar. Va acabar el campionat utilitzant una màscara ortopèdica.
Els genis en crosses no només interrompen la continuïtat de l’espectacle. Maradona es va absentar dels terrenys de joc durant més de cent dies quan el basc Goikoetxea li va trencar el turmell esquerre al Camp Nou i Ronaldo va estar lesionat tres anys en trencar-se el genoll dret en una final de la Copa d’Itàlia. Un Messi fora de joc podria convertir el seu avorriment en depressió i encara més: les pàgines d’esports es tornarien grises i als bars i les oficines disminuiria l’admiració. Un geni del futbol lesionat rebaixa la jerarquia del melodrama al camp i espatlla els negocis. Pelé va quedar fora de la seva segona copa del món als vint-i-un anys a causa de l’esgotament extrem que li va provocar un esquinç inguinal, Cruyff també va aguantar una lesió a l’engonal fins que el dolor el va tombar en la seva cinquena temporada com a davanter titular de l’Ajax, i Zidane va ser una figura esgotada durant el mundial que es va jugar a Corea i el Japó a causa de les lesions que s’havia fet a la lliga espanyola. Messi no va jugar la final d’una Lliga de Campions a París quan tenia divuit anys a causa d’una lesió al bíceps de la cama dreta, i va estar absent del primer equip del Barça durant més d’un mes per culpa d’esquinços musculars. De moment, no és víctima de la seva fragilitat, i això assegura la prolongació del negoci de l’admiració.
Un geni del futbol sempre té una sobrecàrrega d’obligacions. A diferència de la resta dels companys, Messi va debutar al Barça nou dies abans que li fessin la revisió mèdica reglamentària. A la categoria infantil necessitaven un golejador. Els entrenadors no podien esperar. Quan per fi els metges el van examinar, a més de les anàlisis de sang i les proves, d’esforç i antropomètriques, li van fer una radiografia de canell per avaluar-ne el retard ossi. El diagnòstic va ser esperançador: amb un control de l’alimentació i un programa físic personalitzat, Messi aconseguiria el seu màxim rendiment sense haver-se d’injectar hormones. El club va pagar les últimes dosis del seu tractament per créixer. Messi va deixar d’injectar-se les cames cada nit.
També va deixar de lesionar-se. D’adult ja no és la seva debilitat òssia la causa de les lesions. Ara arriba al límit de la seva resistència física per culpa de l’esgotament. Després del Mundial de Sud-àfrica, Lionel Messi havia iniciat una marató aèria. Va volar a Rosario (on va visitar la seva família i amics), a Rio de Janeiro i a Cancun (on va anar de vacances amb la seva nòvia), i també a Port-au-Prince (on va ser ambaixador d’Unicef davant les víctimes del terratrèmol). Va volar després a Seül, Pequín i Tòquio per jugar partits amistosos. A la seva millor època, Maradona jugava una mitjana de quaranta-cinc partits per any; en la temporada 2010, Messi fregava els seixanta partits anuals. A l’agost, com a part d’una gira asiàtica, havia de jugar amb el Barça contra un combinat de la lliga sud-coreana: l’entrenador, Pep Guardiola, va demanar que no jugués el partit perquè encara no s’havia recuperat dels cops de la temporada anterior, del desgast del mundial i de la falta d’entrenament durant les vacances, de les quals va arribar amb dos quilos de més. Els organitzadors de la gira asiàtica van ser exigents: si Messi no jugava, el Barça guanyaria dos-cents mil euros menys. I Messi va jugar. Dos mesos més tard, va tornar a ser convocat per a un partit amistós de la selecció argentina contra el Japó: Guardiola tampoc no volia que jugués perquè continuava esgotat i tenia por que es lesionés. Però el negoci del futbol es va imposar de nou al sentit comú. Messi va haver de jugar. La presència de l’argentí als camps de Tòquio i Seül valia quatre-cents mil euros. El que pot guanyar a Espanya un administratiu en vint anys, Messi és capaç de produir-ho sense necessitat de fer gols ni jugar un partit sencer. Un partit, com el rodatge d’un anunci, no deixa de ser un compromís comercial. Perquè el negoci funcioni només fa falta que la seva imatge aparegui en moviment. I Messi no va parar de moure’s: en només deu dies d’agost del 2010 havia recorregut uns trenta-cinc mil quilòmetres, gairebé la volta al món. «La veritat és que no sé a quina hora visc», va dir quan va aterrar a Corea. Estava desorientat.
Però aquest matí del 2010 farà malabarismes amb una pilota tot i el mal que li fa el peu dret. A l’Estadi Olímpic de Barcelona, Messi es prova diverses talles de botes i cada vegada que se les posa prem els llavis. No obstant això, la rutina al set de rodatge continua com si res no passés, a ritme de videoclip. Messi ha de provar-se les peces de roba de la selecció argentina que un assistent li ha portat. Al seu costat es deixa veure una noia prima, rossa, vestida amb jaqueta i pantalons entallats de color negre. Sembla una secretària. Però la seva feina només consisteix a guardar en una bossa les peces que el futbolista descarta.
—Aquestes botes són les més lleugeres del mercat —li diu el director creatiu—. Cadascuna pesa el mateix que una pilota de tennis.
Messi l’escolta en silenci.
—La idea que volem transmetre és que, en ser tan lleugeres, aquestes botes et fan córrer més ràpid —insisteix el publicista.
Messi assenteix amb el cap.
—Tu, d’on ets? —li demana.
—Del Perú.
—Del Perú? —repeteix Messi com evocant un paisatge.
Les presses del món professional se salten els protocols que segueixen les persones quan acaben de conèixer-se. La televisió fa que els personatges públics ens resultin tan familiars que fins i tot ens oblidem de saludar-los. A l’estiu europeu del 2010, una suposada amant de David Beckham feia públiques les trobades per les quals el futbolista pagava deu mil euros. Cristiano Ronaldo oficialitzava el seu festeig amb una model russa famosa per aparèixer als mitjans en roba interior. Al defensa del Barça Gerard Piqué el van sorprendre els paparazzi en plena història d’amor amb la cantant Shakira. Les càmeres van seguir Messi i la seva nòvia fins a les platges de Rio de Janeiro, on van descobrir que al seu omòplat esquerre hi havia tatuada la cara d’una dona. Era la imatge de la seva mare. La segona vegada que els paparazzi el van caçar, Messi apareixia de nou acompanyat de la seva nòvia: el van enxampar sortint d’una funció del Cirque du Soleil. Va ser l’última vegada en aquell any que el veurien en públic amb ella. Mesos després una vedet argentina que havia estat parella d’un excompany seu de la selecció sub-20 va publicar un xat en el qual Messi li demanava que es col·loqués davant la càmera del seu ordinador. «Fes una volteta, que me’n vaig». El futbolista té a la seva cara l’aire alegre de qui espera un regal. Volia veure-la de cos sencer. L’escena va ser gravada i penjada al YouTube. Avui qualsevol que hagi tingut contacte amb ell pot aconseguir notorietat. En veure l’impacte que va causar el xat indiscret, una participant d’un reality show també va sortir a parlar davant les càmeres sobre la trobada que havia tingut amb Messi a l’habitació d’un hotel de Buenos Aires. La noia, una morena amb cos de stripper, es va entendrir quan un presentador de televisió li va preguntar si Messi era tan bo al llit com al camp. «Leo és un noi de barri —va dir ella— i li agraden les noies de barri». Pel seu to era com si demanés perdó a Messi per la indiscreció, per trair la seva confiança. Altres estrelles de la pilota dissenyen les seves vides privades amb un aire de luxe inassolible. Messi, en canvi, sembla que no sigui conscient dels perills de la fama. A final del 2010 la seva imatge pública de nen disciplinat i avorrit va passar a ser la d’un adult que de vegades actua com si ningú no el veiés, amb la ingenuïtat pròpia d’un voyeur que s’oblida que també l’estan mirant.
Messi demana una pilota per entretenir-se fent exercicis d’habilitat. Falten uns minuts per començar a rodar i el conviden a refugiar-se al tràiler on hi ha menjar i un lloc privat per descansar. Però no li interessa. Es dedica a xutar la pilota a l’aire sense pretendre fer un espectacle per als qui l’observen. Toca la pilota de manera gairebé mecànica i la bimba viatja d’una empenya a l’altra sense tocar a terra. Bobby Fischer, el primer nord-americà campió mundial d’escacs, portava a la butxaca un tauler en miniatura amb les seves fitxes per jugar a qualsevol lloc. Així s’aïllava del món. En comptes de cavalls i peons, Messi utilitza una pilota Adidas, la mateixa amb què va jugar el Mundial del 2010. Només atura el joc per escoltar el seu germà, que el crida des d’un racó. Rodrigo Messi vol passar-li el mòbil. Algú ha enviat un missatge a la seva Blackberry i per primer cop aquest matí Messi somriu.
Els productors de l’anunci van ordenar que ningú no li parlés per evitar que es pogués distreure. L’extrema concentració de Messi amb una pilota és una manera d’aïllar-se del món. Més d’una vegada ha estat víctima de les seves pròpies distraccions: quan era petit va arribar tard a un partit decisiu de les divisions inferiors del Newell’s perquè s’havia quedat tancat al bany. La segona lesió greu que va patir després d’arribar a Barcelona se la va fer tot sol: es va trencar el turmell dret quan va ensopegar baixant unes escales. Com Maradona, el seu cos només adquireix gràcia atlètica quan està en acció, i gràcies a la televisió podem deconstruir a càmera lenta la seva genialitat. Mentre que per a altres jugadors no hi ha res més motivador que aparèixer davant els flaixos, el noi que deixa sense paraules els comentaristes esportius s’alegra més de rebre un missatge telefònic que no pas de ser l’estrella d’un videoclip.