Matilda
La lectora de llibres
Pàgina 3 de 24
La lectora de llibres
Passa una cosa curiosa, amb les mares i els pares. Fins i tot quan el seu fill és la cosa més pesadeta que et puguis imaginar, és igual, es pensen que és fantàstic.
Alguns pares van més enllà. L’adoració els encega fins a convèncer-se que el seu fill té condicions de geni.
No és pas tan desastrós, tot plegat. És tal com va el món. El que passa és que quan els pares comencen a explicar-nos a nosaltres si n’arriben a ser, d’intel·ligents, els seus horribles plançons, llavors comencem a bramar:
—La palangana, que vomito!
Els mestres pateixen molt d’haver d’escoltar aquesta mena de bestieses proferides per pares satisfets, però habitualment s’hi poden tornar quan arriba l’hora de redactar l’informe de final de curs. Si fos mestre, em prepararia unes quantes bones esgarrapades per als fills aviciats d’aquesta mena de pares. Escriuria: «El vostre fill Maximilian és un desastre total. Espero que tingueu negoci familiar per poder-l’hi encabir quan acabi l’escola perquè ben segur, com hi ha món, que, si no, no trobarà feina enlloc». O bé, si en aquell moment la donava per la lírica, potser escriuria: «És una curiosa veritat que els llagostos tenen els òrgans de l’oïda als costats de l’abdomen. Vist el que ha après aquest curs, la vostra filla Vanessa no els té enlloc, els òrgans de l’oïda».
Podria anar més lluny i tot, en Història Natural, i dir: «Hi ha una cigala que es passa sis anys sota terra en forma de cuc, i no més de sis dies lliure damunt la terra i amb sol i aire. El vostre fill Wilfred ha passat sis anys en forma de cuc en aquesta escola, i encara esperem que emergeixi de la crisàlide». Una neneta particularment emprenyadora em podria empènyer a dir: «Fiona té la mateixa bellesa glacial com un iceberg, però amb la diferència que un iceberg no té absolutament res sota la superfície». Suposo que ho passaria molt bé escrivint informes de final de curs sobre els pudents de la meva classe. Però prou d’aquest color. Hem d’anar endavant.
De vegades topes amb pares que fan tot el contrari, que no mostren cap interès en els seus fills, i aquests naturalment són molt pitjors que no pas els aviciats. El senyor i la senyora Wormwood eren d’aquesta altra espècie. Tenien un fill que es deia Michael i una filla que es deia Matilda, i es fixaven en Matilda en particular com si no fos més que una crosta. Una crosta és una cosa que has d’aguantar mentre no arriba el moment d’arrencar-te-la i llançar-la ben lluny. El senyor i la senyora Wormwood no veien l’hora que podrien arrencar-se la filleta i llençar-la ben lluny, i millor fins a l’altre comtat, i fins i tot encara més lluny.
Ja és prou mal que els pares tractin els infants corrents com si fossin crostes o bonys, però és força pitjor si l’infant en qüestió és extraordinari, vull dir sensible i intel·ligent. Matilda era totes dues coses, però per damunt de tot era intel·ligent. Era tan llesta i aprenia tan de pressa que la seva habilitat hauria estat òbvia fins i tot per als més beneits dels pares. Però el senyor i la senyora Wormwood eren tan tanoques i estaven tan embolicats en les seves miserables vides que no s’adonaven de res d’extraordinari en la seva filla. Per dir la veritat, si hagués estat el cas dubto que s’haguessin fixat en la seva filla arrossegant-se fins a casa amb la cama trencada.
El germà de Matilda, Michael, era un noi perfectament normal, però la germana, tal com he dit, era per fer-te obrir uns ulls com unes taronges. A un any i mig d’edat parlava perfectament, i sabia tantes paraules com la major part de la gent gran. Els pares, en comptes de felicitar-la, li deien xerraire i li advertien secament que les nenes s’han de veure però no sentir.
Als tres anys Matilda havia après de llegir tota sola mirant els diaris i les revistes escampats per la casa. Als quatre llegia seguit i bé, i naturalment va començar a delir-se pels llibres. L’únic llibre d’aquella il·lustrada llar era una cosa titulada Cuinar és fàcil i era de sa mare; quan se’l va haver llegit de la primera a la darrera pàgina havent-ne après de cor totes les receptes, va decidir que volia alguna cosa més interessant.
—Pare —va dir—, que em podries comprar un llibre?
—Un llibre? —va dir ell—; i per a què el vols, un llibrot, tu?
—Per llegir, pare.
—I què té de mal la televisió, valga’m Déu! Tenim una tele preciosa amb pantalla de dotze polzades, i ara em véns amb això d’un llibre! T’estàs aviciant, filla meva.
Gairebé cada dia a la tarda Matilda es quedava sola a casa. El seu germà, cinc anys més gran, se n’anava a col·legi. El seu pare a treballar i la seva mare a jugar al bingo en una ciutat tretze quilòmetres lluny. La senyora Wormwood estava enganxada al bingo i hi jugava cinc tardes a la setmana. La tarda del dia que el pare s’havia negat a comprar-li un llibre, Matilda se’n va anar tota sola a la biblioteca pública del poble. Quan hi va ser es va presentar a la bibliotecària, la senyora Phelps. Li va preguntar si podia seure i llegir un llibre. La senyora Phelps, una mica descol·locada per l’arribada d’una nena tan petitona i sense que l’acompanyés ningú, li va dir, nogensmenys, que era molt benvinguda.
—On són els llibres per a nens, per favor? —va preguntar Matilda.
—Són allà, en aquells prestatges de sota —va dir la senyora Phelps—. Que m’ajudaries a trobar-te’n un amb molts dibuixos?
—No, gràcies —va dir Matilda—. Ja m’espavilaré.
D’aleshores endavant, cada tarda, així que sa mare se n’anava al bingo, Matilda se n’anava tentinejant cap a la biblioteca. El camí eren només deu minuts, que li permetien dues hores de glòria, asseguda i concentrada en un racó calentó devorant llibre rere llibre. Quan es va haver llegit tots i cadascun dels llibres per a nens que hi havia va començar a rondar alguna altra cosa.
La senyora Phelps, que aquelles poques setmanes l’havia estat observant fascinada, es va aixecar de la taula i s’hi va acostar:
—Que et puc ajudar, Matilda? —li va preguntar.
—Pensava què podria llegir, ara —va dir Matilda—. Ja he acabat tots els llibres de nens.
—Vols dir que te n’has mirat els sants…
—Sí, i també me’ls he llegits.
La senyora Phelps es mirà Matilda des de dalt a causa de la seva estatura, i Matilda li va tornar la mirada des de baix.
—Em penso que n’hi ha algun que és ben poca cosa —va dir Matilda—, però n’hi ha d’altres que són preciosos. Em va agradar El jardí secret; és el que més m’ha agradat. Hi ha molts misteris. El misteri de l’habitació darrere la porta tancada i el misteri del jardí darrere la paret alta.
La senyora Phelps estava perplexa:
—Exactament, quants anys tens, Matilda? —va preguntar.
—Quatre anys i tres mesos —va contestar Matilda.
La senyora Phelps es va quedar més perplexa encara, però va tenir el seny de no manifestar-ho.
—Quina mena de llibre t’agradaria llegir, ara? —va preguntar.
Matilda va dir:
—En voldria un de bo de veritat, dels que llegeixen els grans. Un de famós. No en sé noms.
La senyora Phelps va recórrer els prestatges, prenent-s’hi temps. No sabia què treure’n. Es va preguntar com es feia per triar un llibre famós de gent gran per a una nena de quatre anys. La seva primera idea va ser d’agafar una novel·la sentimental amb adolescents, d’aquelles pensades per a col·legiales de quinze anys, però instintivament va passar de llarg per aquell prestatge.
—Comença amb aquest —va dir al final—. És molt famós i molt bo. Si t’és massa llarg digues-m’ho i te’n trobaré un de més curt i fàcil.
—Les grans esperances —va llegir Matilda—, de Charles Dickens. M’agradaria provar-ho.
Dec estar boja, es va dir la senyora Phelps, però a Matilda li va dir:
—Sí, prova-ho.
Durant les tardes següents, la senyora Phelps amb prou feines va poder treure els ulls de la neneta asseguda hora rere hora a la gran butaca a l’altre cap de la sala, amb el llibre a la falda. Li calia tenir-lo a la falda perquè pesava massa, i això feia que segués inclinada endavant per poder arribar a llegir. Estranya estampa la d’aquella personeta desnerida i de cabell fosc asseguda amb les cames baldim-baldom i els peus prop de terra, absorbida totalment en les meravelloses aventures de Pip i la vella senyoreta Havisham i la seva casa plena de teranyines i per l’imant de la màgia que Dickens, el gran narrador de contes, havia fabricat amb paraules. L’únic moviment de la lectora era d’alçar la mà de tant en tant per girar full, i la senyora Phelps s’entristia sempre que li arribava l’hora de travessar la sala i de dir:
—Falten deu minuts per a les cinc, Matilda.
Durant la primera setmana de les visites de Matilda, la senyora Phelps li havia dit:
—Et duu i et ve a buscar cada dia, la mare?
—La mare va cada tarda a Aylesbury a jugar al bingo —havia respost Matilda—. No ho sap, que vinc aquí.
—Això no està gens ben fet —va dir la senyora Phelps—. Em sembla que li ho hauries de dir.
—No —va dir Matilda—. No m’empeny a llegir llibres. Ni el pare tampoc.
—Doncs, què esperen que hi facis, tu, cada tarda, en una casa sense ningú?
—Doncs, arrossegar-m’hi i mirar la tele.
—Ja.
—A ella li és igual, el que faig o deixo de fer —va dir Matilda, amb un pensament de tristesa.
La senyora Phelps estava preocupada per la nena, que havia de caminar per tot el transitat Carrer Gran del poble i després travessar-lo, però va decidir de no ficar-s’hi.
Al cap d’una setmana Matilda havia acabat Les grans esperances, que tenia quatre-centes onze pàgines en aquella edició.
—M’ha agradat molt —va dir a la senyora Phelps—. N’ha escrits d’altres, el senyor Dickens?
—Molts més —va dir, perplexa, la senyora Phelps—. Vols que te’n triï un altre?
Durant els sis mesos següents, i sota la mirada atenta i tendra de la senyora Phelps, Matilda va llegir els llibres següents:
Nicholas Nickleby, de Charles Dickens.
Oliver Twist, de Charles Dickens.
Jane Eyre, de Charlotte Brönte.
Orgull i prejudici, de Jane Austen.
Tess dels Ubervilles, de Thomas Hardy.
Retorn a la Terra, de Mary Webb.
Kim, de Rudyard Kipling.
L’home invisible, d’H. G. Wells.
El vell i la mar, d’Ernest Hemingway.
El soroll i la fúria, de William Faulkner.
Els ceps de la ira, de John Steinbeck.
Els bons amics, de J. B. Priestley.
Rocs de Brighton, de Graham Greene.
La revolta dels animals, de George Orwell.
Era una llista formidable i la senyora Phelps estava plena d’admiració i tota excitada, però probablement va ser bona cosa que no es deixés arrossegar pel fet. Gairebé tothom que hagués presenciat els assoliments d’aquella criatura hauria caigut en la temptació de fer-ne la gran escudella i de pregonar la notícia per tot el poble i enllà, però la senyora Phelps no. Ella es ficava en les seves coses i feia molt de temps que havia trobat que poques vegades s’ho valia, de ficar-se amb els fills de l’altra gent.
—El senyor Hemingway diu moltes coses que no entenc —li va dir Matilda—. Sobretot dels homes i les dones. Però m’agrada igualment. La manera com ho explica em fa sentir com si jo fos allà mateix mirant-ho com passa.
—Un bon escriptor et farà tenir sempre aquesta sensació —va dir la senyora Phelps—. I no hi pateixis, per les coses que no entens. No pensis i deixa que les paraules et submergeixin, com si fossin música.
—Ho faré, ho faré.
—Ho sabies —li va dir la senyora Phelps—, que les biblioteques públiques, com ara aquesta, et deixen llibres en préstec i que te’ls enduguis a casa?
—No ho sabia —va dir Matilda—. A mi també?
—És clar que sí —va dir la senyora Phelps—. Quan hagis triat el llibre que vulguis, porta-me’l per omplir la fitxa i llavors el pots tenir durant quinze dies. I si ho vols te’n pots endur més d’un.
Des d’aleshores, Matilda anava a la biblioteca només un cop a la setmana per endur-se més llibres i tornar-hi els que s’havia endut. La seva cambreta es va convertir en la seva sala de lectura i allà s’estava llegint gran part de les tardes, sovint amb una tassa de xocolata calenta al costat. No era encara prou alta per abastar tots els estris de la cuina, però tenia amagada una caixa fora de casa, que quan calia entrava i s’hi enfilava per abastar el que volia. Gairebé sempre es feia xocolata desfeta, escalfant la llet en una cassola que posava damunt l’estufa abans de barrejar-la amb la xocolata en pols. De tant en tant es feia una sopa Bovril, o bé Ovaltina. Era agradable de pujar-se una beguda calenta a l’habitació i de tenir-la al costat mentre seia a la silenciosa cambra llegint a la casa buida, a les tardes. Els llibres la transportaven a mons nous i li presentaven gent impressionant que vivia vides excitants. Va navegar en vells vaixells de vela amb Joseph Conrad. Va anar a l’Àfrica amb Ernest Hemingway i a l’Índia amb Rudyard Kipling. Va viatjar arreu del món estant asseguda a la seva cambreta d’un poble anglès.