Maria
Maria » IV
Pàgina 40 de 44
IV
Déu meu, Déu meu, per què m’has abandonat?
(Eli, Eli, lemà sabactani?)
Crides pare amb la teva llengua al pare,
com feies de petit a casa els pares,
ara al teu déu silent,
l’u que per tu s’escriu i es reifica,
de finitud s’entinta i pot ser en tu,
per l’esperit la carn, el vi i la forma,
el déu que et desampara per haver-te.
Tu ets la llum del món, i el món s’aombra
i clava l’ombra de la soledat
al fons de cada fill absent el pare,
corones orb el sòl de calaveres
que els teus peus nus ja no trepitjaran,
abandonat sobre les aigües mar
endins —a dins del mar, en les tenebres,
foscam de la no-nit de cap lluna ni estrella—
el teu clam blanc, lament del teu déu pare
enllocpresent, i arreu, i en mi, i en tu,
que fens l’alè amb el teu alè postrem
i pobles sol la solitud dels sols
que exhalem pare.