Mare

7

Pàgina 11 de 14

7

—Mama, The Mountain acaba de matar l’Oberyn Martell. Mentre li confessa que va violar la seva germana, el llença a terra i li va enfonsant els ulls dins del crani a poc a poc. ¿Ho vols veure?

És un dia qualsevol de fa quatre mesos. L’Elena em posa l’ordinador al davant. No l’escolto. Les pantalles estan prohibides a l’hora de dinar, però sap que si aconsegueix atrapar la meva atenció, podrà tornar a veure el cap del desgraciat cedint a la pressió del gegant. Voldria que em parlés d’ella, que es deixés estar de sèries fantasioses, de devorar violència com una addicta, però té aquell hermetisme de l’adolescència que es destina a les mares. Miro per la finestra i veig com els arbres del passeig comencen a treure les primeres fulles. Aviat caldrà canviar la roba dels armaris. Ja ens han avisat que les proves preoperatòries no han anat bé. No valdrà la pena amputar el peu. La malaltia farà el seu curs. Són 92 anys.

—Mama, diuen que al pròxim episodi l’Arya es retrobarà amb la Nymeria. Si trec bones notes, ¿em compraràs l’espasa de l’Arya Stark?

Realitat i ficció comparteixen taula cada dia al passeig de Sant Joan sense escoltar-se. L’Elena m’exigeix atenció, però soc incapaç d’interessar-me per les seves bestieses, ni fa quatre mesos ni ara. ¿La Raquel, m’escoltava? Només quan em comportava com la filla que ella volia. La nena obedient i simpàtica, carinyosa i educada. Les mares sempre voldríem unes altres filles, les filles sempre voldríem unes altres mares.

40. Targeters ànecs metall

41. Figura esquimal Canadà

42. Cigne cristall

43. Campana llautó

44. Gerra metall, negra i daurada 40 cm alt

45. Gos Doberman figura malmesa

46. Parella periquitos porcellana, cua trencada

47. Safata egípcies 40 cm diàmetre

48. Baròmetre i termòmetre base fusta tallada

Vam posar el pis en lloguer durant cinc anys. 240 metres quadrats, cinc habitacions, una suite, terrassa, piscina comunitària. Despeses incloses. Sense mobles.

Cada cop que podia, la Raquel ens torturava amb les seves demandes impossibles: els angelets bufons, la parella de periquitos, el baròmetre per veure el temps que faria… però davant la Consuelo feia veure que ja li estava bé que fóssim tan pràctiques, Les nenes m’ho estan administrant tot de meravella i és que no et pots ni arribar a imaginar la quantitat de coses que s’acumulen amb els anys… I la cuidadora s’empassava que la Raquel era una dona despresa, mentre s’avergonyia de la seva única herència: dotze tasses de porcellana que desava curosament embolicades amb paper de seda, dins d’una capsa metàl·lica, dalt l’armari de la cuina. Al cap li venien els tapets de ganxet planxats i plegats amb cura, els marcs de fotos lacats en una alineació devocional, el vestit de núvia i els de la comunió dels tres fills, al bagul amb fundes de plàstic, i aquella constant advertència de la seva mare:

—No lo tires, nunca se sabe.

Sí que se sap. No ens enduem res i tot pesa i les arnes i els corcs.

Això la Raquel ho tenia ben clar, havia rebut la seva bona dosi de sant Mateu, però mantenia les obsessions que en la vellesa es multipliquen i, amb nosaltres, li sortia la fera territorial:

—T’ho deixen tot malament i se’n van sense pagar.

—Mare, nosaltres mateixos vam estar de lloguer tota la vida al pis de Laforja, abans de comprar Ganduxer. Mai no vam destrossar res i, que jo sàpiga, sempre vam pagar puntualment.

Traient forces d’on podia, la Raquel es blindava contra qualsevol raonament:

—És clar, només faltaria! Però no tothom és com nosaltres. La gent és molt aprofitada. Jo els vaig deixar un pis que els propietaris ni s’ho creien! Vam reformar la cuina, el bany, vam posar-hi parquet…

Les primeres setmanes ens feia treure les sabates perquè el terra nou no es fes malbé i no parava de rebre amics ben calçats per mostrar que la seva vida era un èxit i tenia una cuina amb cinc fogons i una nevera Siemens comprada al Corte Inglés. Eren temps en què les xarxes socials encara no s’havien inventat. La Raquel havia de mostrar la seva felicitat en decorats reals, rebent les amistats analògiques. Sí, vam fer reformes a canvi de no res i és que resulta que no tothom era com nosaltres. La resta de llogaters es transformaven en uns morosos aprofitats i, els pitjors, els qui llogarien Ganduxer, uns malànimes amb ganes de desmuntar-nos les canonades i omplir-nos el pis de xinesos esclaus, fumadors d’opi i devoradors de cadàvers.

—Mare, l’agència ja buscarà una família com cal.

—Bestieses. No vull estranys a casa.

—Necessitem els diners. Aquesta residència és molt cara.

—Doncs ja podrien fer el sopar més bo. ¿Saps què em van donar, ahir? Puré de llenties!

—No fugis d’estudi, mare. El pis s’ha de llogar.

—I, quan estigui bé, ¿no podré tornar a casa?

Era ella mateixa qui ens ho havia ensenyat: Mentir és el pitjor dels pecats. I mentir-se, mare, mentir-se un mateix ¿no era també pecar? Era evident, malaltia crònica; era evident, possible amputació del peu; era evident, caigudes reiterades. Noranta-dos anys, noranta quilos de pes, nascuda a Barcelona, segle XXI, tres filles amb un remordiment prou lleuger per diluir-se amb la bona dosi de sentit pràctic que ella mateixa ens havia transmès.

—Mare, mai no tornaràs a casa teva.

Calia deixar anar els mots amb la contundència d’un tret. La Raquel sempre ho replicava tot, però aquesta vegada va callar per amagar la ràbia. La meva crueltat havia fluït sense traves. També aquell dia, abans de saludar-me, m’havia fet abaixar la persiana, quatre cops abans d’estar satisfeta amb l’altura; m’havia fet córrer la cortina, dues vegades; m’havia ordenat graduar el llum, tres; ajustar la porta, cinc; penjar la roba a l’armari, una. Tot m’ho havia ordenat com qui parla amb un servent, però aquest cop el servent no havia tingut temps de fer la parada prèvia al Bar Moneda. Sí, vaig servir-li l’evidència sense pietat:

—Mare, mai no tornaràs a casa teva.

A la princesa Raquel se li havia acabat vagarejar per 240 metres quadrats de records, contemplar els objectes acumulats per farcir-los d’històries a mida, redecorar les nostres habitacions amb la prepotència de l’ocupant ociós: una per llegir, una per cosir, una per al tocadiscos. Mai no tornaria al seu territori i el seu plor era tan inútil com amarg. Des de sempre ja sabia que d’aquesta vida en marxem sense res, tot es perd, passa als altres, es fa malbé, allò de Mateu, 6:19-21, ho recordava. ¿De què li va servir envoltar-se de tantes foteses?, Amb les joies soc més jo, i amb la figura d’esquimal del Canadà, amb el cigne de cristall, amb la campaneta de llautó, ¿també era més ella? I amb els dos periquitos de porcellana amb la cua trencada, ¿què era? Tot es va reduir al llistat d’un gitano meticulós. Una llàgrima pel Lladró, figura metge; una altra pel Lladró, figura mare i fill; la tercera pel Lladró, tres angelets cantant. Li vaig estalviar la frase sencera: No tornaràs al pis, l’hem buidat per llogar-lo i ja hem parlat amb una agència que ens promet 2.800 euros al mes, el preu d’encabir-te en una residència on fan un puré de llenties que et repugna.

—Mare, mai no tornaràs a casa teva.

En tornar del Bonaire, asseguda al seient de darrere del 39, a cada bot m’era més difícil retenir les llàgrimes. Si en aquell moment se m’hagués esquerdat el cos, n’hauria sortit una massa viscosa, pudenta, d’un color verdós. Ben mirat, ¿qui sap del cert de què estem fabricats? Tenia fàstic de mi mateixa, em sentia cruel, la digna hereva d’un monstre. Per culpa meva, aquella tarda, la Raquel havia mort una mica més.

Aquella nit em va costar adormir-me. L’agència ens reclamava el vistiplau de la propietària per posar el pis en lloguer i l’endemà vaig enxampar la Consuelo perquè m’ajudés a convèncer la mare. Em molestava haver de recórrer a una desconeguda, però no hi veia cap altra solució per desencallar el tema. Tot just arribar al Residencial, vaig anar directa a la saleta de les cuidadores amb l’esperança de trobar-l’hi. Envoltada de la tebior de l’ancianitat, aquella estança semblava un oasi de vida. Dins d’aquell reducte a l’extrem del passadís, les empleades assaborien una pausa, cert descontrol. Es treien les crocs, feien broma, es permetien petits capricis: snacks, revistes de xafarderies, unes gotes de colònia. Vaig picar la porta i, sense esperar pas, la vaig entreobrir. La Consuelo s’hi estava amb la Maria Pilar real, que havia aconseguit la baixa permanent i feia una visita a les companyes per detallar-los tots els seus mals. Les dues cuidadores em van mirar de mala manera. Era evident que els havia interromput. Potser criticaven la cap de personal, un camiller inútil o la de la 514, posem per cas. S’estaven prenent un gotet de vi dolç que vaig suposar que no estava permès:

—Disculpeu, quan tinguis un momentet, Consuelo…

Totes dues em van fer un gest perquè entrés i tanqués la porta. No sé si va ser per deformació professional, però la primera reacció en contra meva se’ls havia fos de seguida. Eren dones acostumades al tracte amb la gent, amb una paciència infinita.

En un segon, em vaig trobar al seu costat amb un gotet de moscatell que vaig agrair. Ara no m’havia d’enfrontar a una desconeguda, sinó a dues, i vaig exagerar la meva desesperació. Vaig exposar el problema amb tota la complicitat de què vaig ser capaç:

—Si no lloguem el pis, no podrem pagar la residència, Consuelo, necessito que m’ajudis a fer-la entrar en raó.

Aquesta era la manera com m’havia dit la Dèbora que enfoqués el problema i ho vaig trobar prou intel·ligent: així la negativa de la Raquel es convertia en un entrebanc compartit entre el centre i nosaltres. Es va fer un silenci massa llarg per al meu gust. Em sentia incòmoda, com si fos una traïdora, parlant a l’esquena de la mare, actuant d’amagat. I, sí, era exactament això el que estava fent. No m’havia pogut treure del damunt la sensació que arrossegava del dia abans, de ser fastigosa, cruel. Per això quan la Consuelo em va dir que la mare ja feia temps que s’havia fet la idea que ens calia llogar, no me’n vaig saber avenir:

—¿N’estàs segura? ¿I per què ens ho posa tan difícil? ¿Tant li agrada recrear-se en la nostra culpa?

—No. Els vells són així. Es desorienten —va interrompre’ns la Maria Pilar sense saber ni de qui estàvem parlant.

La mare, no, no es desorientava. Ella no va perdre mai el cap. Només els últims deu dies, ja a la 644 de l’Hospital del Mar, va començar a ser més al món dels morts que al dels vius. Parlava amb la seva mare, se la trobava que entrava a l’habitació i la saludava. No s’espantava. Es limitaven a mantenir les converses que no havien tingut temps de regalar-se en vida:

—¿Qui et va comprar aquell vestidet tan bonic amb què vas arribar de França?

—Mademoiselle Gerbeau, una nena que em volia ofegar.

La Raquel vivia instal·lada en la intermitència entre la vida i la mort. ¿Qui li podia dir que allò no era real? El cos encara la retenia, amb el cervell inclòs, però era com si l’ànima ja hagués après a escapar-se’n i, per l’escletxa oberta, rebés visites del més enllà. No totes eren tranquil·litzadores. De sobte se li emblanquia el rostre, feia un esgarip, l’havia assaltada un record:

—Sara, filla, treu-me d’aquí, aquesta nit m’han vingut a buscar dos homes. Se’m volien endur.

Allò podia ser cert. De tant en tant, els infermers la baixaven a físio per desentumir-li el cos. Per a ella, ja eren éssers d’un altre món.

—Mare, no has de tenir por.

Però la por mai no es venç amb raonaments. És lliure. I jo la duia amb la cadira de rodes al fons del passadís a veure el mar perquè foragités els seus fantasmes. No servia de res.

—Abaixa la persiana! —cridava sense haver-se ni adonat que l’havia treta de l’habitació.

Ens havíem mogut de la 514 del Residencial Bonaire a la 644 de l’Hospital del Mar. 130 caselles cap a la mort. La veritat, ineludible, se’ns anava acostant. Aquí no comptàvem amb els miraments privats de la residència, sinó amb l’eficàcia pautada de la Seguretat Social. A les filles ens tocaven guàrdies llargues, de baixar només un moment per menjar alguna cosa, amb la por de tornar a pujar i que s’hagués produït el desenllaç definitiu mentre engolíem la botifarra sorprenentment bona del bar de l’hospital, el de davant de la floristeria. Jo la volia poc feta i amb molt de pebre per sentir-me viva amb la picor. Aquell local interior, de barra i quatre taules mal encabides, era el meu refugi d’un quart d’hora, reducte on els metges es criticaven entre ells, els familiars veterans es desesperaven, les filles ens lliuràvem al plaer d’un àpat calent, un racó per fullejar el diari i recordar que a fora encara hi havia un món.

No la volíem deixar sola i les tres germanes ens passàvem el relleu previ a l’orfenesa amb angoixa cronometrada. La mare detestava les visites, encara que fossin de familiars, No vull que ningú em vegi així, i nosaltres ens comportàvem com porters de discoteca amb la cosina, l’amiga o la veïna que s’atrevien a arribar a la seva porta amb un pom de flors.

Quan la Raquel s’adormia, l’única pausa possible era avançar pel passadís fins al gran finestral. L’esplendor del mar ens desarmava. Era d’una bellesa tan inoportuna que feia mal. Principis de juny i la platja ja cremava. La nuesa dels banyistes contrastava amb la pesantor dels qui érem a l’hospital. Fora: colors, onades, paelles i cremes solars. Dins: espera, corredisses, alarma i antisèptics. Només ens separava la frontera del Passeig Marítim: un carril per als autobusos, un per als cotxes, un per a les bicis, un per a la gent. Dubto que a Barcelona hi hagi altres deu metres d’ordre tan efectius per separar dos mons. Els turistes ni es podien imaginar les penes dels nadius emparats dins d’aquella peixera i els nadius enyoràvem la sorra amb tota la seva oferta ociosa, el plaer que s’escola entre la roba, la dutxa tèbia en arribar a casa, tovallola estesa al balcó.

Alguna tarda, abans que em toqués el torn, m’acostava al Club Natació Barcelona, on el pare s’havia apuntat durant anys fins que la mare l’havia obligat a canviar-se a l’Arsenal, Samuel, fa més per a tu. En aquell reducte de la zona alta, el pare només s’havia fet amic del massatgista, Samuel, ets de por. A mi em calia aquella solidesa que només ofereixen els espais que fa un segle que són decadents. La piscina salada del Natació Barcelona era el meu consol. M’agradava envoltar-me d’animals marins que a fora es transformaven en senyors amb barnús blanc, de senyores que deien desfachatez quan descobrien que jo no pagava per un armariet i sí que utilitzava el seu vestuari, Tot això que m’estalvio, els deia, Qué desfachatez, contestaven, inconscients que em regalaven una paraula que utilitzaria algun dia, quan tornés a escriure després de la mort de la mare, ara. M’ajeia a la gandula, el temps just per assecar-me la pell, i esgarrapava els pocs minuts de llibertat abans d’enclaustrar-me en l’agonia de la Raquel.

Quan tornava a la 644, em podia trobar amb qualsevol cosa:

—Nena, avui he vist la meva mare i m’ha dit que no et fas mai el llit.

—¿Què dius?

—És broma, tonta.

Sí, no va perdre mai el cap del tot. Podia jugar amb els seus desvaris, fer-ne humor, regalar-nos complicitats inesperades. Hi havíem de ser, sobretot, per no perdre’ns-ho.

Érem de ple en el temps de descompte sense saber quin seria el dia D. Els contactes amb el més enllà s’anaven incrementant i això ens alleugeria la mudança definitiva. Un matí, me la vaig trobar conversant en alemany amb una amiga de l’Escola Suïssa que feia vint anys que era morta. No la vaig interrompre. Semblava que discutien per alguna cosa. Potser la impressió es devia a la duresa de la llengua: massa consonants per a tan poca vocal. Al final, la Raquel es va adormir, esgotada del seu món i, en despertar, em va dir que ho havia somiat, sorpresa ella mateixa de les complexitats neuronals.

—¿I què t’ha dit?

—¿Wo ist die Toilette?, però jo no volia que fes servir el meu lavabo.

—¿Heu discutit?

—Força. No passa res: crec que al Cel no són rancuniosos.

—Mare!

A la Raquel sempre li havia agradat molt parlar en alemany. Quan jo vaig fer tretze anys vam anar tota la família a Ginebra per visitar el monument dels Reformadors. La mare va enganxar algunes fotos del viatge a la seva llibreta. A totes, hi surto moguda. En aquell temps, amb l’estupidesa intrínseca dels adolescents, em negava que em fessin fotos. A la mare, en canvi, se la veu tota posada, amb un abric de visó gens pràctic per viatjar, però ideal per passar a la posteritat. El pare té una expressió neutra, absent, i l’avi irradia transcendència, encara que aquí ja és un home vell i s’ha encongit. El seu cos menut contrasta amb la presència totèmica de Calví, Knox i un parell de reformadors locals de qui no recordo el nom. Les figures miren cap endavant, cap a una ciutat ideal, sense poder acotar el cap per observar aquests éssers estranys que es fan fotos als seus peus, quatre catalans a qui per lògica els hauria tocat ser catòlics, però que fa generacions que s’entesten a seguir-los. Les meves germanes no sé on paren.

Asseguts en un banc, suportant el fred sense queixar-nos, l’avi m’explica qui són les quatre figures de pedra. De Calví me’n parla com d’un heroi:

—El 1536, a la catedral de Lausana, es va defensar dels catòlics que l’acusaven d’errar en la qüestió de la presència de Crist a l’eucaristia.

Jo poso cara de peix i l’avi m’il·lustra:

—Els catòlics consideren que l’hòstia és el cos de Crist mateix i per això ni la mosseguen. Nosaltres prenem pa, que és el que diu la Bíblia, i sabem que és un símbol. ¿Ho entens?

—Sí, avi.

Ho entenc, però he de reconèixer que em sembla més atractiva la idea catòlica d’estar engolint el mateix cos de Crist, com si Jesús s’hagués transformat en un tros de paper comestible que jo interpreto que és un full de la Bíblia. La meva versió de l’eucaristia no deixa de ser un batibull ecumènic que només aclariré anys més tard, quan una amiga m’expliqui que les hòsties són com els embolcalls comestibles amb què es cobreix el torró d’Agramunt.

L’avi continua, alçant-se del banc i fent saltirons amb l’esperança d’espolsar-se el fred. S’ha preparat per a l’ocasió. És important passar el relleu de la creença a la neta. Tornem a ser al 1536 i un dels papistes acusa Calví d’ignorant. El reformador ha de reprimir l’impuls d’alçar-se i clavar un bon mastegot a qui gosa dubtar del seus coneixements. Prim i àgil com era, me l’imagino clavant la barba punxeguda al tors del catòlic arrogant. No, la cosa és infinitament més ensopida: es tracta d’una història calvinista, no d’una hagiografia catòlica farcida de miracles fascinants.

—Calví es va alçar i va citar de memòria els llibres de Ciprià, Tertul·lià, Agustí… Quan va acabar, tothom estava bocabadat per la seva erudició! —em detalla l’avi.

Jo faig veure que comparteixo el seu entusiasme, però continuo opinant que l’atac amb una barba d’acer hauria deixat els papistes encara més atònits.

L’avi manté el seu relat, aliè a les meves fantasies:

—Tots van aclamar Calví i fins i tot un monjo franciscà va demanar a Déu que el perdonés per haver estat predicant falsos dogmes. Aquell dia hi va haver una conversió en massa: 120 capellans i 80 monjos es van passar al nostre bàndol. ¿Ho has entès?

—Sí, avi.

Recordo que la mare el va interrompre amb brusquedat, No atabalis la nena, i va córrer cap a una dona amb un cotxet per demanar-li a crits que ens fes una foto. S’havia estat tot el matí repetint aquesta frase, davant del llac, a la catedral, a l’església reformada, a la façana del museu… Bitte lassen Sie uns ein Foto machen, i cada cop s’havia quedat tota orgullosa i un xic sorpresa que l’entenguessin, ignorant expressament que es trobava a la Suïssa francòfona. Jo, en la meva rigidesa dels tretze anys, era incapaç de compartir la seva alegria. Em volia fondre, cridar-li que parés, amb la mateixa mirada que, trenta anys després, em dedica la meva filla quan em veu excessivament contenta, cantant, rient.

—Mama, para!

—Per què?

—Fas el ridícul.

No podia evitar que m’agradés més l’avi explicant-me les gestes dels seus luterans que no pas aquella mare fent-se fotos amb un abric de pells com si fos una star evangèlica, cridant pels carrers silenciosos de Ginebra, fent-se excessivament la simpàtica amb els desconeguts, tocant-los, cantant a tots els nens de la ciutat la cançó dels aneguets, mentre les seves mares pregaven perquè aquella espanyola extravertida els deixés en pau. Potser ella també estava nerviosa. No volia que l’avi m’inflés el cap amb herois de superioritat moral. El meu pare ho sabia i per això no la frenava, li permetia que fos tan histriònica, tan exasperant, perquè aquella mateixa nit, sota les voltes de l’hotel Le Cenacle, li havia dit que no suportava que l’avi s’estigués prenent aquell viatge tan a la valenta, que no aguantava el seu to de colportor tronat amb la nena, i s’havia posat a plorar perquè era ella la princesa, i necessitava que la mimessin, sempre. Aleshores, van fer l’amor.

No, això no m’ho puc ni imaginar.

El vell Vidal havia estat un pare estricte, fins i tot amb la filla preferida, com corresponia al seu temps. Havia imposat la religió a les filles amb la mateixa naturalitat de qui ara imposa que facin els deures d’anglès. Llegir la Bíblia cada dia, orar abans d’anar a dormir, donar les gràcies pels aliments eren unes pautes ineludibles i no s’havien de complir per costum, sinó per convicció, conscients de cada mot. ¿Per què no vaig entendre aleshores que la mare m’estava defensant de la seva pròpia infantesa, o potser m’ho estic dient ara per construir-ne un record a mida? Necessitem estratègies per sobreviure sentimentalment, sobretot quan ja no els tenim ni perquè ens molesti la seva alegria incontenible. M’agradaria tant reduir a un simple malentès la relació conflictiva entre una mare i una filla. Voldria que tot s’hagués resolt amb una abraçada a la 514 o, a tot estirar, a la 644. Deixar enrere traumes, rancúnies, retrets i començar de zero, ja com dues dones madures. Una mare que entén una altra mare. És igual qui sigui la filla, és igual qui sigui la mare, com en els serials que s’empassa l’Elena refugiada a la seva habitació, nena ionqui dels finals feliços. Jo la volia, aquesta abraçada, la vaig voler tota la vida, però només va ser possible quan la Raquel ja era un cadàver.

A mi mateixa em va sobtar tenir l’impuls d’acostar-me al seu cos inert. De fons sentia els plors desesperats de la Dèbora, uns plors que em van sorprendre, com si pel davant li aparegués la història de la seva vida, com si de cop, en un moment catàrtic, fos capaç de perdonar-la. El que jo he necessitat amb la lectura de la llibreta, ella ho havia aconseguit en un segon de llàgrimes.

Em vaig acostar a la Raquel, estava freda, rígida, allò sí que no era la mare, i vaig entendre que la meva por era només meva. En aquell moment en vaig tenir la certesa: en vida ella mai no m’hauria rebut amb aquella rigidesa, hauria reaccionat, m’hauria acollit, però em feia por provar-ho perquè no hauria suportat equivocar-me, En general, a casa, sempre vam ser de tocar-nos poc, ¿oi, mare? Potser ho hauríem hagut de fer més, haver anat ella i jo a Can Mir mentre el pare cuinava sardines, fer lluites dins l’aigua, jugar a ofegar-nos. Demà mateix li ho proposaré a la meva filla, Anem al mar, Elena, a empastifar-nos de sorra, tu i jo, sense obligacions, sense esbroncades, sense rellotge, i ella em mirarà amb el fastigueig dels seus tretze anys, No m’agrada la platja, ja ho saps, mare. ¿L’abraçaré? Sí, jo sí, sempre ho faig, i ella tensarà el cos maleint la meva abraçada.

No, no hi va haver el gest de reconciliació en vida, no vam lliurar-nos al Barroc, ni mare jacent ni filla esquinçada. Ens vam mantenir en la contenció, però totes —la Rut, la Dèbora, la Raquel, jo— sabíem que teníem una pròrroga i la vam aprofitar. L’Hospital del Mar va ser el nostre moment de duració, el nostre instant etern, a tot estirar Bach, com si fins aleshores només haguéssim viscut per arribar-hi. No ens ho vam dir. No ens ho hem dit. No ens ho direm. Simplement, va ser.

Un dia que vaig tornar de la piscina salada, després de perdre mitja hora a la parada plena del Bicing, em vaig trobar que el llit de la mare era buit. Ja està, mentre jo esperava el moment d’aparcar la bicicleta, la dona que m’havia portat al món expirava l’últim alè, sola, en un racó de la Seguretat Social amb vistes al mar.

En veure’m pàl·lida, la filla de la malalta del costat, va reaccionar:

—No se inquiete. Se la han llevado para una radiografía. Se ha ido muy tranquila. Su madre es tan buena.

—¿Buena?

—Sí, tendría que ver cómo le habla a mi madre de Nuestro Señor Jesucristo. Le dice que pronto estarán las dos en su Gloria y a mi madre eso le hace mucho bien. Nunca ha sido muy de curas, pero ve a su señora madre tan conformada, que la cree todo lo que le dice.

Mentre la dona parlava, la seva mare, com un ocell ferit, va fer una piulada d’assentiment. Era cert, la Raquel estava conformada amb la mort, fins i tot n’estava impacient, Acabem ja amb aquesta pamplina que jo ja no hi tinc res a fer, en aquest món.

L’avi, el pare, la tia Elisabet, la Dàmaris, tots m’havien donat una lliçó de mort i fins aquell moment no m’havia adonat del privilegi que havia estat criar-me entre creients. L’avi, als cent anys, demanant-me que li recités el Salm 23, a l’habitació de l’Hospital Evangèlic, sentint la meva veu amb un lleu somriure beatífic, com si fóssim dins d’una pel·lícula de Dreyer; el pare renunciant al trasplantament de fetge perquè hi havia gent més jove que mereixia la vida més que ell, explicant-nos que era una gran sort no assistir a la seva decrepitud, entenent amb ell que viure per viure no tenia cap sentit; la tia Elisabet fonent-se en un silenci digne, calmat, elegant. La Dàmaris, abans, als cinquanta, sempre tan pràctica, reunint-nos per donar-nos instruccions, com qui marxa uns mesos de viatge, Tu fes-te càrrec del gos, tu no t’oblidis de cuidar la tia Elisabet, celebreu sempre el Nadal, Carl Theodor Dreyer convertit en Isabel Coixet. Tots tenien tan endins els evangelis que no els calia ni invocar-los, Jo soc la resurrecció i la vida. Qui cregui en mi, encara que mori, viurà i tot aquell qui viu i creu en mi, no morirà mai més.

I així la mare va fer reviure l’ocell.

—Sí, es muy buena.

La vella torna a piular i la filla, que no acabo de copsar si també s’ha convertit pel poder de la Raquel, agafa la mà a la seva mare i em somriu. Invoco el llibre dels Hebreus, l’esperança, que posseïm com una àncora segura i ferma, penetra més enllà de la cortina del lloc santíssim. Per no esborrar el Casas que s’acaba de pintar a la 644 de l’Hospital del Mar, m’allunyo passadís enllà i em retrobo amb la immensitat. A fora s’ha generat una tempesta. Les palmeres del passeig vinclades al vent, la gent que corre apressada per refugiar-se sota els tendals, les onades que s’han enfosquit amb el cel.

—¿Buena? ¿I per què ho dissimulava tant?

Anar a la pàgina següent