Mare

2

Pàgina 5 de 14

2

Fa tres mesos que la mare és morta i se m’ha apagat el dia recuperant-la a través de la lectura. A poc a poc, s’ha apaivagat la llum que entrava per la finestra de la cuina, on m’he instal·lat a llegir. Sento les seves lletres esgarrapant-me la retina, un regust de tinta em recorre el cos i tinc gana. Són les sis. No m’he aturat ni a dinar.

A mig matí la meva germana gran m’ha interromput amb una trucada:

—Aquest vespre vindrem amb la Rut a casa teva. Ja t’han portat les coses de la Raquel, ¿oi? Estic fent gestions perquè te les vinguin a buscar avui mateix.

La Dèbora sempre parla amb resolució, sense esperar cap esmena, cap confirmació, cap pregunta.

La paraula mare no la diu mai.

La seva veu real se m’ha barrejat amb la de la llibreta daurada i de seguida he entès que m’havia d’endinsar en aquesta herència de records, abans que les meves germanes me’ls desmuntin peça per peça, com si fossin els jocs de fusta escatada amb què m’instruïen de nena.

En penjar el telèfon, he tingut l’impuls de baixar a la nova botiga de cupcakes que han obert a la cantonada. Volia fer-los una sorpresa. Menjarem qualsevol cosa per sopar i després els trauré de postres. M’agrada que elles m’aprovin. Sempre seré la seva nina, la seva supervivent, però quan em disposava a baixar, no he trobat les claus. He buidat la bossa: el moneder, els mocadors, la llibreta, un paquet rebregat de xiclets, tot ha quedat estès damunt la taula del menjador. Les claus han aparegut a última hora del matí, quan he tornat a mirar dins la bossa i la botiga de cupcakes ja era tancada. En aquells moments portava prou hores de lectura per entendre que la mare no volia que m’allunyés de les seves paraules. Era ella qui jugava amb mi a fantasmes. No m’he espantat. Cap de les dues no hi creiem.

La seva trapelleria només m’ha servit per recordar-me aterrida per culpa d’una altra pèrdua, als set anys. Aquest sí que és el meu primer record i no és cap triomf, per això no el vaig voler explicar mai a la mare.

Soc a l’escola buscant les arracades. Potser sí que me les vaig treure jugant amb la Noemí i el Pere. Ella sempre feia de mare i ell, de pare. Jo era la filla i calia anar a dormir. Deuria fer veure que deixava les joies a la tauleta de nit, que era la soca d’un arbre del pati. Maleïda mania de creure’m les ficcions.

La cuinera de l’escola em va ajudar a buscar les arracades quan, a la sortida, em vaig negar a pujar a l’autocar. Em feia pànic tornar a casa. Sabia que eren de platí i un brillant, fetes expressament per al meu bateig. La mare em mataria. Continuo viva, però no he oblidat l’esbroncada. Les meves germanes diuen que va ser una pallissa. No ho sé. Sempre m’agrada més pensar que exageren. Em cal fregar-me els records amb un bàlsam que em preservi del dolor. L’endemà, la Raquel va encarregar unes arracades noves, iguals que les que havia perdut, com si res no hagués passat, però sí que havia passat alguna cosa. És el que ara encara m’intento explicar. ¿Qui envia a l’escola una criatura amb unes joies d’aquest valor? La Raquel. Ella era així i no n’hi havia más que una.

Afortunadament.

Estrenem l’Erra 20. Tinc onze anys. Tots els cotxes del pare són Renault, com també ho seran els meus. El veí de sota en té un concessionari i li fa bon preu. Jo continuo una tradició sense ni adonar-me’n. El cotxe és allargat i a mi em sembla de carreres. És diumenge i en sortir del culte, agafem els túnels per dinar un arròs lluny de la ciutat. Les vistes de la Rabassada són esplèndides, però el pare no es veu amb cor de fer-la. No és que sigui prudent, més aviat li agrada demostrar-nos que no s’ha de tenir por de res, però a la bifurcació la mare li ha dit, Samuel, és millor anar pels túnels, que els revolts són molt perillosos. Les meves germanes han posat aquella cara de reprovació davant qualsevol comentari de la Raquel, Aquesta dona és insuportable! En el fons també creuen que el cotxe és de carreres i el pare és l’heroi que el condueix. Jo m’he alegrat de passar pels túnels, és el que més m’agrada d’anar en cotxe. Cada cop que entrem en un, la mare ens fa dir: Bona nit, senyor mosquit, allargant la i fins que en sortim i, mig ofegades per la vocal infinita, exclamem: Bon dia senyora Maria. És un joc que s’ha inventat ella per distreure’ns del viatge, un repte que jo entomo com si m’hi anés la vida, que la Dèbora detesta i que la Rut repeteix per inèrcia. Ara també ho intento fer jo amb la meva filla, però l’Elena renuncia a la ide seguida, i em reclama que torni a posar Europa FM. El meu entusiasme la fastigueja.

Al nou Erra 20 hi som tots, menys l’avi, a qui li toca cap de setmana amb la tia Dàmaris. M’agrada seure embotida entre les germanes i que la Rut ens faci cantar Raimon amb la fe amb què es cantava als setanta. A la sortida de la carretera, el pare fa una frenada sobtada que ens estronca el Diguem no i la mare l’escridassa, Samuel, ets de por, m’has espantat. El pare li replica, molest per la reprimenda d’una dona que és incapaç de conduir i la mare, ofesa, comença amb el mareig. Els seus rotets omplen el compartiment del vehicle d’un alè de ressentiment. Entre ois desembolica un Bucodrin que abans ens ofereix, gairebé que ens l’imposa, com si ens volgués traspassar el patiment en lloc de la cura. L’olor del caramel em repugna i, en un atac profètic, m’adono que tota la vida associaré aquesta aroma química a la falta de concòrdia. No sé qui va dir que totes les famílies són iguals, però n’hi ha unes de més iguals que d’altres.

Sí, la Raquel fa tres mesos que no hi és i aquest matí, massa d’hora per al meu gust, uns transportistes m’han portat els seus mobles. Fins ara ens els guardaven al garatge del Bonaire com a favor. Quan els dos homes ja marxaven, el més gran s’ha girat i, d’entre els cartrons ja plegats, n’ha tret un paquet, com si em fes un truc de màgia:

—Perdoni, me’n descuidava, això és de part de la Consuelo, de la residència.

Era la llibreta daurada que m’ha tingut tot el dia enfarfegant-me els records. El primer impuls ha estat deixar-la sobre la taula de la cuina i he pensat que ja l’obriria quan m’hi veiés amb cor. Amb els anys he après que no és bo precipitar-se sobre les emocions. Abans de res em calia pair la novetat dels mobles de la mare. Al menjador de casa els he sentit més pesats que mai. L’armari lacat de vermell, la taula de joc amb calaixets i el paraigüer esquerdat desentonen en el meu pis del passeig de Sant Joan, una barreja d’IKEA gamma alta i alguna incursió voluntariosa d’antiquari. Quan els transportistes han marxat, no m’he atrevit ni a acostar-m’hi per si la mare hi havia deixat alguna empremta. Hi ha cultures que creuen que els morts continuen presents en les seves pertinences, una bestiesa com una altra, però que avui confesso que em ronda. He fet deixar els mobles en un racó, sense cap concessió decorativa, només amb el desig impossible que no fessin nosa. En entrar a la cuina per allunyar-me’n, no he pogut evitar veure la llibreta daurada, com si un director de cinema l’enfoqués amb una música de suspens. M’he vist obligada a obrir-la i així continuo des de fa set hores: atrapada en el temps.

Tot i que l’avi Vidal no era ric, va fer l’esforç de portar una de les trigèmines a una escola que no fes tuf de nacional-catolicisme i, naturalment, l’elegida va ser la princesa Raquel, que avui he descobert als sis anys en una foto retallada i enganxada a la llibreta de qualsevol manera. La mare i les seves manualitats!

La nena de la foto va amb un vestit estampat amb el coll blanc, uns mitjons de punt i unes sandàlies negres. Porta el serrell tallat ben recte i somriu ensenyant les dents. A la pissarra hi ha escrita la lletra d’una cançó en alemany.

Alle meine Entchen, schwimmen auf dem See…

Recordo que la mare la cantava. En un viatge a Frankfurt, quan era estudiant, vaig trobar un llibre infantil amb la cançó dels aneguets i l’hi vaig portar. Quan aquest matí he girat el full, he vist que la mare havia enganxat la pàgina del llibre amb una anotació: «Regal de la Sara, 9 de setembre de 1987». He notat una punxada al pit. Estava convençuda que la mare s’havia oblidat que era jo qui li havia comprat el cançoner. Sí, va rebre el regal amb alegria. Jo encara no tenia vint anys i tornava d’un viatge llarg amb els meus amics. Havíem viscut en una casa ocupada al Berlín Occidental, esforçant-nos a entendre que els comunistes no eren els bons. En una llibreria de vell vaig topar amb el llibret il·lustrat amb aquesta cançó i em va venir la veu de la mare cantant-me-la. L’hi vaig comprar, impacient per tornar a casa i donar-li un regal que per fi l’emocionaria. La nostra relació sempre millorava molt en la distància, potser per això només he aconseguit estimar-la un cop morta.

Quan li vaig donar el llibre, la mare el va col·locar al faristol del piano, em va fer tocar la petita peça i va cantar, Alle meine Entchen, schwimmen auf dem See…

¿Què ens va fer barallar-nos, aquell dia? ¿M’havia retret el pentinat que portava? A Berlín em vaig rapar el cap amb l’intent de deixar-hi una cresta que s’havia convertit en tirabuixó. No, a la mare les meves excentricitats estètiques la divertien. Recordo que va començar a parlar, a parlar molt, de si quan era petita anava a jugar a la torre de les nenes Moragas, que només la deixaven entrar a ella perquè les seves germanes no sabien comportar-se, que les tietes no tenien ni la meitat de classe que ella, que un dia va cantar a les veïnes aquesta cançó a la vora d’un estany que tenien al jardí i que el pare Moragas ho va sentir per casualitat i va quedar tan meravellat que va dir: Quina amigueta tan bufona que teniu, ¿d’on surt aquesta nena? Sí, el vell Moragas, fundador del Palau de la Música, va dir, ¿d’on surt aquesta nena? I estava tan content que les seves filles juguessin amb una veïna tan ben educada i que parlava alemany, que els va prometre que els compraria uns aneguets:

—Nena, imagina’t si n’eren, de rics, els Moragas, que l’endemà el pare va arribar amb tres ànecs petitons per a l’estany i la senyora Moragas, que era molt distingida, només feia que escarafalls perquè li feien angúnia. Jo sempre ho he dit que això de tenir animals a casa és una vulgaritat, que embruta.

Potser va ser aquí on em vaig emprenyar. Sí, aquest to d’admiració cap als veïns rics, els seus aires de grandesa, la imaginació que segur que hi posava, el seu desig d’engrandir-se, tot plegat va fer un còctel que segur que va causar una explosió en la jove que jo era aleshores, tornant de Berlín, amb el cap bullint de revolució, amb el comunisme pansit i l’anarquisme com a bàlsam, amb vint hores als passadissos dels trens d’Europa i un desig inconfessable de totes les comoditats que no m’havia pogut permetre durant un mes d’Interrail. Sí, ben bé com li passa ara a la meva filla, el seu entusiasme em va fastiguejar:

—Mare, qui vols que es cregui aquesta història?

I ella em devia mirar amb aquella cara de Jo no dic mentides perquè dir mentides era el pitjor pecat, a casa, i només ara puc entendre que les seves fabulacions no eren mentides, com no ho són les meves novel·les.

El que més em devia molestar és que no em preguntés pel viatge, que no es preocupés per si havia menjat prou, per si havia passat fred, per on havia dormit, que no fes com la resta de les mares del planeta. Em costa confessar-me que en el fons el que jo hauria volgut era una mare de manual i em recreo rellegint l’anotació de la Raquel amb la seva lletra envellida: «Regal de la Sara, 9 de setembre de 1987». ¿Què importa si és cert o no que un melòman portés tres ànecs a casa un dia de primavera de l’any 1934 perquè visquessin en un jardí que ara és un parc públic? La mare no s’havia oblidat del meu regal.

Alle meine Entchen, schwimmen auf dem See…

Jo sí que m’he oblidat de la tonada. Hi ha tanta distància de temps, d’ambient, d’Història entre nosaltres. La Raquel anava a l’Escola Suïssa i jugava amb les nenes Moragas i una guerra s’ho va carregar tot. Jo anava a l’Escola Evangèlica, jugava amb la Nancy, i Franco va morir quan tenia set anys. Tanta distància, sí, la mateixa distància que hi ha entre la meva filla i jo, o potser no. L’Elena va a la pública del barri, mai no ha volgut jugar amb nines, no nota la Democràcia.

De nena, jo vestia la meva Nancy amb un palabra de honor setinat de color blau que es complementava amb un fulard. Se li havia de col·locar amb gràcia, però la meva Nancy era com jo: no en tenia. El fulard sempre es perdia pels racons de casa. Podia estar-me setmanes sense veure’l i de sobte me’l trobava dins d’un armari de la cuina de fireta o entre els plumiers. Sempre vaig sospitar que aquell fulard tenia vida pròpia. Només de més gran he sabut que això també em passaria amb les claus, amb les ulleres, amb la cartera, amb la mare.

Tot desapareix i torna a aparèixer.

Quan em retrobava amb el fulard tenia l’impuls obsessiu de despullar la Nancy i vestir-la amb el palabra de honor. Aleshores li nuava el complement al coll, com una soga, a veure si així no el perdia. Era inútil, fins que un dia vaig trobar el fulard entre els llibres d’escola i ja no hi havia ni Nancy. Feia temps que l’havia abandonada sense saber que de passada també abandonava la infantesa. Si hagués estat més fetitxista hauria guardat el fulard com un amulet, però mai no he estat de guardar res. Al contrari de la mare, que va voler conservar fins al final els mobles que ara tinc arraconats al menjador. Ella sabia el nom de cada cosa, el joc de cafè victorià, el canterano de Roche Bobois, el mundu de l’àvia… A mi els objectes em pesen, tinc la impressió que em fan nosa per tirar endavant. Tot ho he anat deixant a les cases on he viscut, separació rere separació. De vegades em sap greu perquè, amb la meva mala memòria, em servirien de souvenir. Miraria aquella capseta i recordaria l’amic que me la va regalar i les vacances que vam passar junts al sud de França, però amb la capseta desapareix l’amic i les vacances i el sud de França.

Les meves germanes es van alegrar que deixés de jugar amb la Nancy. Elles tornaven amb els seus pantalons de peto de les Jornades de la Dona, de les assemblees feministes, d’una ponència de la Marçal i l’últim que volien era trobar-me a casa jugant a vestidets amb una nina ridícula. Em regalaven joguines de fusta aspres al tacte, amb els colors que es desprenien com escates de peix, jocs de construcció que no encaixaven. La mare s’ho mirava amb el mateix menyspreu que jo. Les dues preferíem les capses de cartró amb plàstic transparent per exposar els vestits i els complements. La Nancy Viajera portava ulleres de sol. La Infermera, un mocadoret al cap amb una creu vermella. La Día de Compras, una bosseta per penjar-se a l’esquena. Jo, covarda, no deia res per no trair les meves germanes, davant seu, jugava amb les fustes per estalviar-los disgustos ideològics. Elles eren les qui em preservaven del sistema i la mare era la dolenta, això no s’havia de posar mai en dubte. Ho sabia des de sempre. Quan vaig néixer, les dues van fer una reunió per protegir-me del monstre de la Raquel. Tenien dotze i vuit anys i van decidir que no permetrien que la mare em convertís en una esclava. Van ser elles les qui van forjar la meva sensibilitat: Yo no canto por cantar ni por tener buena voz, canto porque mi guitarra tiene sentido y razón. Víctor Jara va ser el primer mort que vaig plorar. Després he après que créixer és acumular morts. Els plores i et van donant força, com està fent avui la mare amb la seva llibreta.

Ja fa hores que, pel celobert, he sentit els veïns fent fressa a les cuines. M’han arribat les olors dels seus dinars, una barreja impossible de col, sofregit i pizza. Immersa en la lectura, he estat incapaç de tornar al món dels vius. L’ara i l’aquí no han aconseguit imposar-se. Les paraules de la mare han estat més poderoses que qualsevol altra remor. Si no vigilo, en un parell d’hores començaré a sentir com els veïns baten els ous per a les truites del sopar i jo continuaré clavada a la cuina, sotmesa a aquesta pluja de records. Sort que les meves germanes vindran a rescatar-me de la mare, com si estiguessin eternament condemnades a aquesta missió.

La Raquel sempre em deia que jo era una inútil a l’hora de vestir-me. Sempre vas feta un nyap! M’hauria anat bé jugar més amb la Nancy Cóctel amb vestit vaporós, la Nancy Playa amb pareo i pamela, la Nancy Otoño, amb aquella faldilleta plisada i el coll alt i la gorreta a joc… però les meves germanes em van manipular amb els jocs de construcció per preservar-me d’una mare que hauria volgut jugar tota la vida a vestidets. Ara soc una dona a qui li agradaria viure a la Xina de Mao, tots uniformats, sense haver de pensar si això o allò ens queda bé, si escau per a l’ocasió, ¿què diu aquesta roba de nosaltres: soc sexi, interessant, pràctica, emprenedora, elegant?

Ets idiota, em ressona la veu de la Dèbora. ¿Jugar a vestidets? Era una bruixa. Va tancar la Rut al lavabo als catorze anys i li va dir que no la deixaria sortir fins que no s’hagués depilat les aixelles. No ho sabia. Sí que ho sabies, t’ho hem explicat mil vegades. ¿Te n’enrecordes quan ens…? No, Dèbora, calla. No ho recordo.

—No recordo res.

Aquella nena de la fotografia de l’any 35 no va tenir mai cap nina comprada perquè el seu pare considerava que era una despesa innecessària i la seva mare n’hi feia de drap. La Raquel les vestia de criades amb parracs i els donava ordres que eren incapaces d’obeir: Porta’m un got d’aigua, Para taula, Endreça la cuina. ¿Abaixa’m la persiana? Les nines restaven immòbils en la seva desobediència embotida i la Raquel les apallissava mentre les seves germanes l’advertien que allò era pecat.

—No els peguis, pobrissones.

L’Elisabet i la Dàmaris miraven d’alliberar les nines de les plantofades de la Raquel, però el que veia la seva mare en entrar a l’habitació a posar ordre era que les nenes no sabien compartir les joguines. Totes tres eren castigades sense sopar quan encara es podia castigar sense sopar, just deu mesos abans de la guerra.

Hores després, la Raquel encara remugava:

—M’han volgut treure les nines, papa.

I el senyor Vidal, d’amagat, donava un llonguet a la seva princesa.

Potser el que passa és que aquella nena de l’Escola Suïssa mai no es va fer gran. Era una mare jugant a nines, a la manera com jugava a nines la Raquel. Porta’m un got d’aigua, Para taula, Endreça la cuina. I fa tres mesos, insistentment, a la 514, Abaixa’m la persiana.

Ens pegava amb ràbia. A mi, no. O potser sí, Dèbora, d’acord, però ho he oblidat i ara no tinc altre remei que reconstruir-la per reconstruir-me.

Alle meine Entchen, schwimmen auf dem See…

La Nancy Otoño al jardí dels Moragas.

Tanta distància de temps, d’ambient, d’Història entre nosaltres.

Les famílies que conviuen amb cecs són ordenades. Saben que no poden moure res de lloc sense avisar. Jo ara voldria sortir de la cuina, però enlluernada amb els records de la mare, sé que caminaria a les palpentes. Tinc por. No, no arriba a tant. Tinc una angúnia, un no sé què. Fa una estona m’he alçat per anar al lavabo i he estat a punt de fer caure el paraigüer. Segur que la Raquel l’ha mogut de lloc com una fantasma venjativa: Veus, Sara, a tothom li pot passar.

El va esquerdar el primer dia que li vam deixar en un racó de la 514.

—Mare, amb aquest trasto pel mig ensopegaràs.

—Que en sou, de pesades, és una peça de ceràmica del Sibina, molt distingida.

—Però ¿per què vols un paraigüer?

—Aquí hi fa bonic i no soc ruca, encara hi veig prou per esquivar-lo.

Aquella primera nit ja el va fer caure, però se les va empescar per amagar el desastre fins que un dia de pluja, quan la Dèbora hi va deixar el paraigua, se li va desmuntar.

—Vigila, filla, ja l’has trencat. Ets massa brusca!

La meva germana no va dir res. Ja sabia que era inútil discutir amb la Raquel. Ho havia après de nena, a base de cleques. Va sortir de l’habitació, contenta de tenir l’excusa de fugir a comprar una cola d’impacte i va arranjar el paraigüer sabent que l’única veritat que li diria la Raquel és que era massa brusca. Sí que ho era, la Dèbora, però només amb la mare. No ha oblidat el dia que li va venir la regla, a la cabanya, la caseta que teníem per als caps de setmana. Aquell vespre els pares havien convidat uns coneguts per primer cop. La meva germana es va descuidar d’estirar la cadena. La Rut és qui ho recorda amb més nitidesa, potser perquè ho va viure des de fora. Totes tres fèiem els deures a la taula del menjador. La mare va entrar al bany, ja vestida per al sopar, disposada a maquillar-se. Minuts després en va tornar a sortir i, feta una fera, va agafar la Dèbora dels cabells i la va arrossegar fins a la tassa del vàter per entaforar-li el cap:

—¿Ho veus? No has estirat la cadena! Porca!

La Dèbora no deia res. S’havia tornat una nina de drap amb la cara mal cosida. Aquell dia només la Rut va ser capaç de replicar a la Raquel, com si encara hi hagués alguna esperança de fer-la rectificar:

—Mare, ¿què fas?

Jo m’havia ficat sota la taula del menjador, naturalment, tapant-me les orelles. Sentia com tota la casa de fusta trontollava. Nosaltres érem els tres porquets, però cap llop bufava des de fora. El perill el teníem dins de casa i el pitjor és que era en forma de mare.

Nenes, ¿què en farem d’aquests últims mobles?, ha preguntat la Rut pel grup de whatsapp.

No he dit res. La Dèbora ha respost a l’hora de dinar. Uns nois d’Engrunes els recolliran a casa de la Sara de sis a set. He enviat un polze alçat.

La interrupció del primer missatge de la Rut m’ha servit per allunyar-me de la llibreta, encara que fos per un moment. He aprofitat per retrobar-me altre cop amb els mobles, tan perduts entre les meves pertinences. M’han semblat peces de museu a la sala equivocada, rèmores d’una època que no podré reviure encara que hagi quedat escrita en els records de la mare. M’he sentit ridícula per la meva nostàlgia i m’he consolat pensant que no hi ha cap aparell per mesurar la pena. Tot bascula entre ser un desgraciat amb algun privilegi o un privilegiat amb alguna desgràcia, deia l’avi. Depèn del caràcter de cadascú i, sobretot, dels designis del Senyor, que són inescrutables.

Vam buidar el pis de la mare quan encara era viva. La residència era molt cara i ens calien els diners, així que vam trucar a un gitano de Gràcia especialitzat a desmuntar cases. Amb la seva veu rogallosa d’home bregat en mil regatejos, el senyor Penya ens va demanar de fotografiar cada racó del pis de Ganduxer per fer-ne l’inventari. Dos dies després, rebíem per mail la llista amb els preus de sortida. Ell es quedaria amb el 60% dels guanys. Els objectes de valor anirien a subhasta. Els altres, a la seva parada dels Encants. La quincalla, la vendria als moros. Cada mes ens faria l’ingrés. Ens en vam refiar perquè ens volíem desempallegar de la tasca feixuga d’acabar amb les possessions de la Raquel acumulades en nou dècades de vida.

El gitano va complir, o això ens va semblar: cap de les germanes no es va entretenir a comprovar quines coses s’havien venut i quines no, i si corresponien als ingressos que ens feia i que un bon dia ens va deixar de fer.

Encara conservo la llista del senyor Penya en una carpeta de l’ordinador. La relació dels deu primers objectes dona fe del català impol·lut del mercader, un fet que va contribuir que li féssim confiança. Són coses que passen quan un és parlant d’una llengua petita, que fa miracles.

1. Capsa lacada malmesa

2. Cendrer plata rosa centre repujada

3. Tisores de plata gravada (sí, les que ara enyoro)

4. Encenedor sobretaula plata

5. Caixa argentada

6. FlashCornet

7. Flash National

8. Ikon Zeiss Contaflex càmera fotos

9. Kodak Brownie

10. Fotòmetre Zeiss Ikon

—Quietes, no us moveu —diu el pare. Està ajupit i s’ha posat un tub molt llarg a l’ull dret mentre amb la mà ens ha indicat que ens desplacem. Quan l’ombra ha deixat d’ennegrir el rostre de la Rut, ha pogut retratar una mare somrient i les seves tres filles vestides igual, amb un estampat de flors grogues, petites i fresques. El pare porta una altra càmera més petita penjada del coll, un insecte gegant. Sabem que no ens hem de moure fins que no faci un nou clic per immortalitzar la nostra vida perfecta. Tinc les meves germanes, una a cada banda. No els puc veure la cara, però quan es reveli la foto segur que hi veuré els seus ulls enfonsats, un rictus forçat, fins i tot les flors dels seus vestits semblaran pansides. Jo encara soc petita, però puc olorar l’odi de la seva adolescència. La rebel·lia en contra d’una mare que fa un moment les ha obligades a lluir un vestit que odien per demostrar que som una família feliç i conjuntada. El pare no hi era quan han començat els crits, com si fos un fotògraf de casament que apareix només quan la cerimònia és a punt. No ha vist com la Dèbora es negava a seguir el joc de les aparences, com la Rut la secundava, com jo m’arraulia en un racó, com sempre, tapant-me les orelles per no sentir la mare:

—Us he dit que us poseu el vestit nou!

Els texans rebregats a terra de l’habitació, les meves germanes en calcetes, tossudes com lluitadores de Femen, i els vestits copiats de les infantes, acabats d’arribar de la modista, penjats dels poms de l’armari.

—Jo no em penso posar aquesta cursilada.

La veu desafiant de la Dèbora em travessa les mans. Sé que també sentiré la cleca de la mare. Després li estirarà els cabells i la Rut, heroica, mirarà de defensar la germana gran, l’abanderada. Jo patiré els primers balbuceigs d’una culpa permanent perquè m’encanta el vestit que la mare ha copiat de la infanta Cristina. Té un escot barca amb un rivet ataronjat i sota de la faldilla hi ha un volantet de puntes de color blanc.

—No us moveu —repeteix el pare, mitja hora després del drama que ignora. Jo no em moc, però no perquè m’ho digui, sinó perquè acabo d’aprendre el valor de l’equidistància. Callar, sobretot callar, que les meves germanes no sàpiguen mai que les floretes i els volants m’encanten.

Cada cop que rellegeixo la llista del gitano, topo amb les restes de les nostres batalles. Molt pocs objectes es van salvar de l’inventari del senyor Penya. Les meves germanes es van quedar alguna cosa que necessitaven. La Dèbora, una cafetera que encara era nova i el micro per a l’apartament de Pals. La Rut, el rellotge de sobre la xemeneia, que sempre li havia agradat. Les dues van deixar clar que no eren records. Preferien no recordar. Jo només vaig voler conservar els àlbums de fotos i les bíblies. També vam reservar les joies en un lot a part.

Que no tot acabés a l’inventari va ser un miracle, com si alguna cosa em digués que algun dia enyoraria la mare i no tindria on agafar-me. Ara em dol haver estat tan despresa. M’intriga per què de sobte m’agradaria tant haver conservat aquell encenedor de sobretaula de plata. De petita em rascava els dits amb la rosca. Mai no vaig aconseguir encendre’l. Sara, mira que ets inútil!, em cridava la mare en lloc d’advertir-me que amb els encenedors no s’hi juga. ¿Havia estat un regal d’alguna pacient que el pare havia salvat in extremis? No ho sabré mai. La caixa que la mare trobava que hi feia joc, sí que era un regal, això segur. A dins hi havia una petita placa: «Al Dr Samuel Sunyer amb l’agraïment de la família Gill». En majúscules, sense comes, amb la dièresi afegida a l’últim moment. Recordo que, ja de gran, un diumenge que m’avorria a casa la mare, mentre ella feia la migdiada, vaig obrir la caixa de plata amb l’expectativa de trobar-hi un secret novel·lesc. No. Hi havia tot de pastilles de caldo Maggi ordenades com si fossin lingots de platí. Em vaig imaginar la princesa Raquel obrint el seu tresor als vespres i comptant les pastilles cerimoniosament, ignorant la seva olor concentrada, imaginant que eren el seu botí, amb el nino del Cobi que guardava del 92 com a únic testimoni de la seva aventura. La mare en plena actuació, sola, al seu pis del carrer Ganduxer convertit en el palau perdut d’un pirata. En aquell moment vaig pensar que allò provava el retorn a la infància d’una dement senil, però amb la lectura dels seus records m’adono que aquesta va ser la constant d’una dona que mai no va deixar de ser una nena.

El juny del 2015 la vam ingressar al Residencial Bonaire, d’Horta. No en sé el dia exacte. Era a principis de mes, el mateix matí que la meva filla marxava de colònies. En recordo molt bé la vigília. Tant, que la puc descriure en present, que és com es descriuen els records que no es fonen. A l’esquerra hi tinc un munt de roba de l’Elena i, a la dreta, un munt de roba de la Raquel. He tallat tot de vetes i he comprat un retolador d’aquests que no s’esborren mai. Ara em toca cosir els retalls al lloc adequat de cada peça sense que les tires de roba es desfilin en un bony que després farà nosa.

La Dèbora, mare veterana d’un nen i una nena criats amb tones d’amor compensatori, m’ha dit massa tard que hauria hagut de comprar esparadrap blanc per enganxar-lo i escriure-hi els noms a sobre. Tampoc no sé si m’hauria atrevit a recórrer a aquest mètode tan expeditiu. Ja sento la Raquel, Així no es fan les coses, no saps ni cosir, molta universitat, però per a la vida real, res de res… Penso que si per a la nostra mare faig l’esforç de cosir etiquetes de roba, per a la meva filla, també.

Al munt de roba de l’esquerra hi ha samarretes, pantalons de xandall i un sac de dormir. L’endemà la nena marxa per primer cop de colònies escolars i passarà dues nits fora de casa. Farà capses-niu per als ocells, menjarà entrepans estovats i es barallarà per la llitera de dalt. A la de la dreta, hi ha quatre camises de dormir, dues bruses, dues faldilles, un barnús poc pesant. La mare anirà per primera vegada en una residència i passarà fora de casa la resta de la seva vida. Se’n queixarà permanentment.

Aquell juny de fa tres anys, mentre enfilava cada fil d’un color semblant a les peces que havia d’etiquetar, no podia deixar de pensar que la Raquel Vidal havia estat sempre més llesta que no pas jo. Ella mai no s’hauria enfrontat a una tasca tan feixuga com aquesta. Simplement, l’hauria delegada a la feinera:

—Piedad, marca la ropa de la niña para los campamentos.

—¿Cuál, señora?

—No sé, tú misma, se va dos semanas a Inglaterra.

I jo acabava quinze dies pelant-me de fred en les trobades interconfessionals d’un poblet de Dorset perquè la Piedad no es podia ni imaginar que hi havia llocs al món on les nits d’agost poguessin ser tan fresques. Cada any era el mateix, la petita presbiteriana tornava de Weymouth a 40 de febre, però la mare no va fer cap reflexió a posteriori, a la manera de L’hi hauria d’haver fet jo, la motxilla. No, aquesta mena de coses no anaven amb ella. La culpa, bandejada. La solució, a punt: termòmetre, aspirina i al llit.

Recordo que, aquell dia previ a l’ingrés definitiu de la Raquel, a cada puntada, envejava la seva capacitat per no sentir-se mala mare. Era digna d’elogi. Les nostres ties ens en consolaven amb una barreja d’estupor i admiració, assaborint el gust amarg de la revenja:

—La Raquel sempre ha anat a la seva, reines, ja teniu raó de queixar-vos de la vostra mare. Quan éreu nadons i ploràveu es quedava tan ampla —recordava la Dàmaris amb rancúnia de vella conca.

—A mi em va explicar que a cada part va estar molt malalta —m’atrevia a mussitar amb aquell neguit tossut de fer-me una mare a mida.

I la tia Dàmaris em mirava amb cara de Nena, què ingènua que ets, mentra l’Elisabet, ponderada, la tallava abans que tingués temps de llançar-me una veritat dolorosa:

—Sí, pobra Raquel, en els tres embarassos va patir eclàmpsia i havia de fer repòs, però només una princesa com ella s’ho podia prendre tan al peu de la lletra. Sort que el vostre pare era tan bo i li va posar una minyona.

El pare sempre va ser un heroi, un trofeu cobejat que les meves ties mai no aconseguirien.

Aquella vigília, en marcar la roba a la mare amb més dubtes que destresa, m’havia de repetir que feia ben fet, que no hi havia cap altra solució que ingressar-la a la residència. Només un cop els vaig comentar a les meves germanes que potser no era mala idea endur-me-la a casa:

—¿Què dius? Et destrossarà la vida —va sentenciar la Rut.

—I si no te la destrossa a tu, l’hi destrossarà a ta filla —va reblar la Dèbora.

No va caldre dir res més, però, si aquell vespre que li marcava la roba m’hagués punxat, no n’hauria notat el dolor. L’agulla m’hauria recorregut el cos fins que, molts anys després, amb la mare ja morta, un radiòleg sorprès hauria descobert l’origen de les meves molèsties. Els designis del senyor són inescrutables, ja ho sé, avi, però jo sabria que aquella agulla trobada massa a prop del cor era el meu càstig per aparcar la mare en un centre i no portar-la al meu pis perquè jugués a pirates amb el seu Cobi. La vida adulta és tan desagradable.

L’endemà, vaig deixar l’Elena de bon matí a les portes de l’autocar que s’esperava com un animal desproporcionat a la cantonada de Bailèn amb Diputació. Les criatures es deixaven engolir per la bèstia amb la il·lusió de descobrir el llac de Banyoles. Tant els feia si no hi veurien cap monstre com el dels Highlands. Es conformarien amb la versió del Pla de l’Estany: un peix obès amb nom de dona. Els pares ens agrupàvem a la vorera, impacients per tornar a les nostres obligacions. Tindríem els fills tres dies fora i la il·lusió dels nens es barrejava amb el nostre alleugeriment. Les parelles que encara no s’havien separat es fregaven les mans amb la idea d’estar sols durant dues nits, Anirem a sopar, al cine, al teatre. Massa expectatives concentrades en una sola cantonada.

Mitja hora després i amb el braç cansat de fer adéu amb la mà, vaig enfilar pel passeig de Sant Joan, vaig girar a la Diagonal, vaig agafar Ganduxer. A la porta del 140 ja m’esperava la mare. Estava arrepenjada en la cuidadora i només duia una petita bossa de mà. La resta d’embalums i mobles ja els havíem enviat a primera hora amb la furgoneta del germà de la Marisa, sempre disposat a fer feinetes a canvi de les propines desmesurades de la Raquel. Les meves germanes, que havien supervisat la petita mudança, ens esperaven al Residencial. Pel posat de la mare, ja vaig veure que aquell matí interpretaria un dels seus millors papers, el d’heroïna soferta:

—Fas mala cara, Sara.

—He dormit poc.

—Jo, gens.

Aquest va ser el nostre primer diàleg expeditiu, mentre l’acomodava a la part del darrere del cotxe, una Renault Kangoo de portes corredisses, Nena, ja està bé que per fi t’hagis comprat un cotxe, però aquest és de gent de mercat, m’havia deixat anar el primer cop que l’havia vist. Jo ho havia fet pensant en ella: era la màxima comoditat que li podia oferir amb el meu pressupost. Vaig preferir no respondre al retret. De la Dèbora ja havia après que sempre era molt millor callar.

Aquell matí, la presència de la Marisa ens impedia expressar-nos amb tota la violència que havíem acumulat durant la nit, però a l’altura del carrer Iradier, la mare va iniciar el seu primer embat:

—¿Se n’ha anat contenta, la nena, de colònies? Suposo que li has posat roba d’abric. Han dit que les nits seran fresques.

I jo res, callada, concentrada en la conducció i ella, ja dirigint-se només a la feinera:

—Cuando Sara era pequeña la enviamos tres veranos seguidos a Inglaterra a aprender inglés y yo siempre le ponía en la bolsa un chubasquero, un año, con las botas de agua a juego, era tan mona, de pequeña, y siempre la llevaba tan bien vestida, de Santa Eulàlia, tú no lo conoces, es una tienda del Paseo de Gracia, de toda la vida. A las niñas siempre las llevaba muy monas, no como mi nieta, que, pobrecita, solo lleva chándals del Decathlon.

I jo, res, callada, concentrada en la conducció i ella amb aquells aires de grandesa, entaforant-me dins del cap el dubte latent, convertint-me en carnassa de psicòleg. ¿I si era cert que la mare em feia la bossa, i si soc jo qui ho he oblidat, i si la malvada era la Piedad, que em treia l’impermeable de la maleta, amb aquell ressentiment de classe baixa que tan bé sabia dissimular?

—No te lo puedes ni imaginar, Marisa: me pasaba horas preparándole las cosas para el viaje y ella tenía sus prendas bien plegaditas, marcadas por días para que no se confundiera, porque Sara es muy buena chica, pero siempre ha sido muy despistada.

I jo, res, callada, concentrada en la conducció, esquivant els peròs de la mare, intentant recordar si mai l’havia vista sacrificant hores de son per mi i arribant a la conclusió que no, que ella dormia molt, que era la Piedad qui em baixava a l’autocar als matins.

Ja a la Rambla del Carmel amb Llobregós, en un pas zebra, vaig estar a punt d’atropellar una dona amb un carro de la compra:

—Sara, ets de por, m’has espantat! Avui ja t’he vist que no estaves fina, condueixes molt nerviosa. ¿Sabes, Marisa? Estoy segura que Sara se ha olvidado de poner un chubasquero en la bolsa de la nena.

I jo res, callada, concentrada en la conducció, amb les mans amb què m’hauria tapat les orelles ben aferrades al volant.

Aquell dia, en entrar a l’habitació 514, el primer que vaig veure va ser la cara de fastigueig de les meves germanes. No van trigar a explicar-me què els havia passat, encara que no feia cap falta. M’ho podia imaginar: s’havien estat hores mirant d’encabir els mobles de la Raquel en cinc metres quadrats. La Rut insistia que ho havien d’aconseguir:

—Si es troba que no té les seves coses, li costarà molt adaptar-se a la residència.

La Dèbora tenia clar que era un impossible i no estava disposada a perdre el temps:

—Ja saps com és la Raquel. No trobarà res bé, no cal que t’hi esforcis.

—Però l’hi vam prometre —anava repetint la Rut.

Aquella nit, les meves germanes tampoc no havien aconseguit dormir.

Com era d’esperar, la Raquel només va tenir ulls pels mobles que faltaven i no es va aturar ni un moment a agrair l’esforç d’haver salvat l’armari lacat de color vermell, la taula individual amb calaixets i el paraigüer blanc. Eren els que havia posat primers a la llista de supervivents, en ordre de preferència. La mare va trigar mesos a acceptar el seu hàbitat. Ho va fer amb la resignació de qui se sent l’últim exemplar d’una espècie a punt d’extingir-se. Jo, aleshores, encara no entenia el seu drama. Són coses que sempre es capten quan ja és massa tard.

—Mare, aquest armari és poc pràctic: ocupa massa espai i no t’hi pots penjar la roba. Te’n comprarem un d’IKEA amb les portes corredisses —li vaig insistir aquell primer dia.

—¿D’IKEA? Quin mal gust! Aquest armari de sala és fet d’un decorador argentí, tenia la tenda a la Diagonal, ¿com es deia? Amb el vostre pare ens el vam fer pintar d’aquest color granatós tan elegant.

—Aquí només et calen camises de dormir i bates. Amb un xifonier ja faries, mare —va raonar la Rut, amb més raó que tacte.

—¿Ves, Marisa, lo que yo te decía? Ahora resulta que no me podré ni vestir, en este lugar donde me han traído mis hijas!

Feia estona que la feinera havia fugit del camp de batalla, però la Raquel ni se n’havia adonat.

—Mare, t’he portat la teva roba marcada. Sí que et podràs vestir —vaig voler consolar-la.

—Ah, molt amable. ¿Marcada?

—Aquí hi ha unes normes i, perquè les peces no es perdin, els hem hagut de cosir el número de la teva habitació.

—¿Ara resulta que soc un número, com en els camps de concentració?

—Mare, no siguis bèstia!

—¿I dius que l’has cosit? ¿Com? Si tu no en saps, de cosir. Amb un retolador d’aquells que hi ha ara, segur que te n’haguessis ensortit més bé.

—És el mateix que em va dir la Dèbora —vaig dir per passar-li la veu a la meva germana gran, però ella es va limitar a rebufar des d’un racó de la cambra, donant l’esquena a la mare. Mai no la mirava a la cara. No podia.

Va ser la Rut qui va sortir en la meva defensa:

—La Sara ha estat tota la nit marcant-te la roba. Ets una desagraïda.

—¿Jo, desagraïda? Encara us hauré de fer una reverència. És el mínim que es pot fer per una mare. Vosaltres no sabeu les hores que em vaig estar jo cosint els vestidets que us feia. Tot se us estripava, no éreu unes nenes gens curoses.

—Era la teva obligació —va concloure la Dèbora sense girar-se.

El dia abans, per separat, totes quatre ens havíem fet el propòsit d’evitar que la crispació arribés a l’habitació 514 amb la mudança. Ara ens adonàvem del nostre fracàs.

Vaig acomiadar les meves germanes a l’ascensor.

—Que et sigui lleu, Sara.

—Ho intentaré.

Havíem decidit que els primers dies, una de les tres hi aniria al matí i jo em vaig disposar a complir amb el primer torn. En tornar a l’habitació, la mare s’havia allitat i tenia la ràdio engegada, reposant al coixí:

—Abaixa’m la persiana! Vull descansar.

L’heroïna soferta necessitava un entreacte. No vaig tancar el teló del tot per evitar quedar-nos a les fosques i vaig seure a la cadira, prop de la finestra, deixant que el sol del migdia m’estampés de ratlles. A la ràdio parlaven dels comptes bancaris andorrans del Pujol i la Ferrussola. Vaig desitjar que la mare no ho hagués sentit, però es va revifar:

—Pobra gent, com deuen estar patint! ¿Ho saps que el Pujol va estudiar medicina amb el teu pare? Sempre que ens veia, ens aturava pel carrer. Sunyer!, li cridava. Quina memòria, aquest home.

—Sí, mare, m’ho has explicat mil cops.

Es va endormiscar convençuda de la innocència del seu president, mentre jo em deixava portar per la cantarella de la ràdio, ja sense ganes de desxifrar les notícies, com si per a nosaltres el món s’hagués aturat en aquella habitació acabada d’estrenar. I ho havia fet, sí, el món s’havia aturat i s’aturaria cada dia que m’estaria amb la mare a la 514 durant tres anys.

Encara faltava una hora per baixar al menjador. No tenia prou llum per llegir i el so de la ràdio em va transportar a les veus dels locutors que presidien els diumenges de la meva adolescència, quan encara m’obligaven a anar a l’església:

¿Saps, mare? La meva fe trontollava amb la sintonia de Ràdio 4, vaig pensar, però no vaig dir res per no despertar-la amb retrets endarrerits. Als tretze anys ho hauria donat tot per no haver d’anar a l’escola dominical a repassar els viatges de les encícliques de sant Pau. Veia el deixeble de Jesús com un fanàtic obstinat que s’atrevia a dir als hebreus com havien de predicar, que escrivia cartes als corintis comparant-se amb Apol·lo, que demanava paciència als tessalonicencs com si la Fi del Món estigués a tocar. Un fatxenda! Hauria preferit mil cops quedar-me a casa escoltant la retransmissió de la missa de Montserrat, amb aquelles vocals neutres que suraven pel menjador espurnejades d’invocacions lànguides com laments de pidolaire. M’hauria quedat arrecerada sota els llençols, deixant-me bressolar per l’orgue del monestir, però la Raquel no m’ho permetia. Era diumenge, el dia de Senyor, i calia vestir-se bé i arribar al temple puntuals per entrar-hi amb les primeres notes del preludi. La faldilla de xeviot em picava, les mitges em relliscaven per les cames, no volia fer-me una cua de cavall. Si em plantejava la resistència, entomava els crits, les amenaces i la bufetada final. El meu consol d’aleshores era que, en sortir de l’església, compraríem un tortell de crema, a Can Baixes o a Vilaplana, aquesta seria l’única discussió on se’m permetria participar. Jo sempre votava Vilaplana per poder airejar-me pel camí, travessant el Turó Park.

Han passat més de trenta anys i ara soc jo qui intento treure la meva filla de casa els diumenges al matí. Soc incapaç d’imposar-me amb la determinació d’una mare absoluta. L’Elena es resisteix a moure’s, ensopida al sofà, mentre li insisteixo que hem d’aprofitar el cap de setmana, que si fan una exposició al Caixaforum, que si una fireta al Poblenou, que si un concert al Palau. Ella que no i que no, que tranquil·la, mama, que vol quedar-se mirant Game of Thrones o qualsevol altre cúmul d’atrocitats per l’ordinador, i ens barallem a crits que em recorden aquella impotència de la infantesa que jo també sentia. Farta, peregrino sola pels meus temples laics: per la Pedrera, pel CCCB, pel Mercat de Sant Antoni. Abans, però, li amago el teclat, el mòbil, el mòdem i surto feta una fera de casa, dubtant si també li hauria hagut d’abaixar els ploms. Sé que ella es consola en el seu petit triomf. Ho regirarà tot a veure si recupera el wifi amb l’avidesa d’un nàufrag que cerca aigua potable. Resignada, em farà un dibuix presidit per un Sorry, Mami amb aquell poder sentimental que tenen les is pronunciades pels fills.

Fa un parell de diumenges, la Rut va venir a dinar a casa, just després d’una d’aquestes baralles. M’havia passat tot el matí insistint a l’Elena perquè m’acompanyés a una exposició de Rodin a la Fundació Mapfre, però ella es va tancar a l’habitació, posant a prova els meus límits, tal com indiquen els manuals:

—Elena, surt a saludar la tieta —li vaig cridar des del passadís.

Res, silenci.

—Elena, surt a saludar la tieta o…

Res, silenci.

Anar a la pàgina següent