La pèrdua de la gràcia 3/3

La pèrdua de la gràcia 3/3

Carles Bellver Torlà

(Primera part.)

(Segona part.)

De primer no la va reconèixer. Va ser ella qui li va parlar i va fer que s’aturés, quan estaven a punt d’encreuar-se. S’havia tallat els cabells, molt curts i igualats, i ja no els portava tintats, sinó del seu color natural castany clar. Feia una altra cara. La va trobar molt canviada.

—Tens temps de prendre alguna cosa? —va proposar ella.

Allí mateix, davant d’on s’havien trobat, hi havia una cafeteria. Es van asseure en una taula d’un racó. Darrere dels vidres, amb el guàrdia de seguretat a la porta, estarien més segurs que a fora. Malauradament, la prosperitat atreu curiosos, oportunistes, facinerosos de tota mena. La decoració del local, amb plantes de fulles amples i quadres imitació de Gauguin, i la música new age a volum baix, tenien un efecte relaxant. La carta constava d’una àmplia varietat de còctels i infusions. Ella va demanar melissa amb gingebre i llima, i ell un poliol amb whiskey. Va resultar que ambdós venien justament a aquell mateix edifici. Ell treballava allí des de feia unes setmanes. Ella tenia una cita amb la ginecòloga. 

—L’estic gestant per a uns amics —va dir, passant-se la mà per la panxa—. M’agrada el nom que han escollit: Adeodatus. És molt inspirador.

Va tardar uns segons a entendre de què li parlava, mentre ella continuava donant-li’n detalls. De manera que estava embarassada d’uns pocs mesos. Devia prendre-li el pèl —va pensar— quan va assegurar que era lesbiana. Ara recordava que Patrici havia insinuat que era l’amant del seu cap, el propietari de l’empresa de desenvolupament de programari, però llavors ell no li va fer cas i no s’hi va parar a pensar.

—Com et va anar el viatge a Amèrica? Segur que tens moltes coses per contar.


Tampoc no és que l’exhibissin com un mico dins d’una gàbia. El primer dia tenien preparat per a ell un tour per San Francisco: el Golden Gate, el port i l’aquari, l’antiga presó d’Alcatraz, el museu del tramvia i el d’art asiàtic, etc. El segon dia, al matí, va visitar els laboratoris d’intel·ligència artificial i de robòtica de la Universitat de Stanford, i a la vesprada el van portar a Googleplex i a les seus d’altres companyies tecnològiques “on cada matí es construeix una nova versió del futur”. Guies jovials i expansius li ensenyaven les instal·lacions i li adreçaven explicacions en un anglès massa sincopat que s’esforçava a seguir. Els itineraris eren ràpids, no s’aturaven enlloc més d’un parell de minuts. Pareixia que no volguessin que es perdés res. El tercer dia estava convidat a participar en alguna mena d’acte públic. L’auditori era formidable, immens. En una recepció molt concorreguda, va tenir l’oportunitat d’encaixar amb Sergey Brin (o era Sundar Pichai?), amb Mark Zuckerberg i amb un senyor gran, prim, amb ulleres i cabells esclarissats, canosos, que podia ser Bill Gates o Warren Buffet (encara vivien ambdós?). Entre la munió de gent que anava i venia, es va trobar al costat d’algú, molt semblant a Elon Musk, que el mirava de dalt a baix amb desdeny. Més tard, algú se li va acostar i li va dir a cau d’orella que era Satoshi Nakamoto, el creador de freecoin. Però es va fer fonedís en un tancar i obrir d’ulls abans que pogués girar-se a mirar-lo.

Després, un noi molt jove vestit amb texans i una samarreta en la qual es llegia 'Staff', se’l va emportar a una sala que devia ser una mena de camerí. Li va mostrar un document en una pantalla i li va explicar que, en eixir a l’escenari, hauria d’anar contestant aquelles preguntes, per ordre, amb la major sinceritat i espontaneïtat. Però ell, es va excusar, no tenia el do de la paraula, de fet era un desastre parlant en públic. I a més a més hi havia el problema de l’idioma. El noi li va dir que això rai, que apreciarien per damunt de tot la seva experiència individual, el punt de vista —cadascú de nosaltres és unic, li va remarcar—, i que l’ajudarien a calmar-se i a concentrar-se. Seria molt més senzill del que s’imaginava. Es va haver d’esperar molta estona, tot sol, rellegint les preguntes una vegada i una altra. Si el van ajudar d’alguna manera, no ho va saber. Potser van vessar un ansiolític en el got de cafè descafeïnat i aigualit? O en la botelleta d’aigua de glaciar? La veritat és que va sentir estranyament serè quan el van fer passar a un espai fosc il·limitat. El van il·luminar amb focus potentíssims i no podia veure res, ningú, no sabia davant de qui es trobava. Un grup de gent, havia mig entès, nombrós però selecte, que incloïa una bona part de les ments més privilegiades de la ciència, la tecnologia i els negocis d’arreu del món. Una veu va començar a recitar-li les preguntes per alguna mena d’auricular que no s’havia adonat que li col·locaven. La veueta, dolça i encisadora com la d’una fada o un àngel, sonava dins del seu cap i l’animava a continuar quan Agustí s’interrompia o es trabucava, o li apuntava un mot que se li resistia. Els interessava la seva opinió sobre temes com la crisi climàtica, la igualtat d’oportunitats, l’impacte de la robòtica, el futur del capitalisme i la democràcia, la relació entre religió i ciència… No era conscient de la reacció del públic a les seves respostes, sempre massa sumàries i matusseres. Només li va arribar, de tant en tant, un murmuri que podien ser rialles, com en les sitcoms, però molt llunyanes. Però això devien ser figuracions seves, producte d’aquells nervis somorts: la por a parlar en públic que havia expressat abans.

Fent memòria, molt pitjor havia estat el registre impúdic i minuciós que li van practicar a l’aeroport, però això tampoc no s’ho podia prendre com una ofensa personal. Ho feien a tothom, o si més no a una tria aleatòria de viatgers, i estava plenament justificat per les constants amenaces terroristes que ja no se sabia d’on més podien venir, després de l’eliminació de centenars de grups i grupuscles insurgents. No podia pensar que hi hagués res personal en aquell escorcoll, per més violent que hagués estat.


Pareixia contenta, encara que s’hagués quedat sense feina. Devien ser les hormones de l’embaràs? Li va contar que, quan l’startup va plegar, ja havia estalviat prou diners per a una temporada, i que no creia que tingués dificultats per a trobar bones ofertes quan decidís o necessités buscar-ne. Va veure que tornava a mirar el rellotge.

—Bé —va dir—, ara he de marxar.

—Com et dius de debò? —la va interrogar Agustí de sobte.

—Pelàgia, com vols que em digui? —va contestar ella, amb un somriure franc—. No te’n recordes?

Va pagar ella i van passar directament al vestíbul de l’edifici, sense eixir al carrer. Li va dir que s’havia alegrat de veure’l i li va fer un bes a la galta, totalment cast. Agustí va deixar que pugés. Abans d’incorporar-se al seu lloc s’havia de posar l’uniforme. En tornar de la Vall del Silici, per algun motiu, li havia fet més mandra que mai reprendre la seva feina com a tutor universitari. Però ell, al contrari que Pelàgia, tenia un capital molt magre. Sort de Patrici, que havia instal·lat els ascensors —imitació dels d’un hotel de Nova York de 1900— en aquest antic bloc d’habitatges, recentment rehabilitat per a oficines, i va moure fils perquè el contractessin. A Agustí, al principi, li havien paregut ridículs els pantalons i la jaqueta de color roig, amb els botons daurats de llautó, però ara no podia evitar un sentiment genuí d’orgull cada vegada que se’l posava. Tenir una feina fixa en un lloc com aquest era un privilegi. La seva mare li va explicar una vegada que aquest carrer, quan ella era petita, era als afores de la ciutat, que les úniques cases que hi havia eren xalets on vivien famílies de bona posició —metges, advocats, funcionaris— i que als estius s’hi organitzava un cinema a l’aire lliure. Eren altres temps, però algunes coses no havien canviat tant i tant.

Es tornarien a trobar quan Pelàgia marxés, però seria millor que no es tornessin a besar. Tant si eren sols com si compartien el trajecte amb altres usuaris, no seria apropiat estant de servei. S’acomiadarien de nou, amb decòrum i un "arreveure", o "fins l’altra", que no compremetria a res, i la pròxima vegada que coincidissin ja no hi hauria la sorpresa ni l’emoció, ni aflorarien records tan vívids en el breu espai entre tots dos. I en endavant, si és que hi havia altres ocasions, les convencions socials bastarien per guiar el seu comportament recíproc.

Li quedaven més de vuit hores de feina per davant. Avui tenia ganes de provar el nou processador de pensaments que s’havia fet implantar. A priori no pareixia molt pràctic, amb aquest percentatge mitjà d’errades d’un cinc a un vuit per cent, massa elevat fins i tot per a una primera versió. Però li podia venir molt bé en els intervals habituals d’inactivitat en què no pujava ni baixava ningú i l’ascensor s’estava immòbil a la planta baixa. Podria prendre nota de les seves idees —el seu cervell bullia com sempre— i impedir així que se li oblidés quelcom important: una sensació que sovint l’assetjava. Només calia evocar una imatge predefinida —venia configurat amb una serp enroscada en la branca d’una pomera, un cor travessat per una fletxa i un poalet amb una mica d’aigua a la vora del mar— i engegar el dictat mental, que se sincronitzava automàticament amb el comunicador de butxaca o amb un ordinador personal.

Aquesta setmana feia el torn de vesprada. Això volia dir que acabava a la mitjanit. Hi hauria lluna plena i Agustí ja es representava la imatge relluent i imponent de l’escultura, al capdamunt de la terrassa. Quan se n’anava a casa, li agradava aturar-se i fer mitja volta, just abans d’arribar a la plaça, per admirar-la amb la perspectiva idònia. L’edifici tenia tot just vint pisos, un gratacel certament modest, però en aquesta ciutat provinciana i petita de cases baixes destacava sobre l’horitzó. Era el més alt de la ciutat i tan sols n’hi havia tres o quatre que s’hi acostaven. Com a remat, per accentuar la verticalitat del bloc i perquè servís de suport a una antena de telecomunicacions, l’arquitecte li havia col·locat a sobre aquella estructura de planxes d’acer cromat. La seva intenció inicial havia estat posar-hi un gat de la sort —amb braç articulat mòbil accionat per energia solar—, com a gest cordial de reconeixement als inversors xinesos que finançaven la reforma. Però aquests no van aprovar el disseny —potser s’ho van prendre com una broma de mal gust— i es va suscitar una certa tensió. Per sort aquest lamentable episodi ja estava gairebé oblidat. Finalment es va optar per una composició aparentment abstracta de dotze metres d’alçada. Una obra que es podia interpretar fàcilment com una figura humana i que Agustí veia molt clar que representava Santa Mònica, vestida amb hàbit de monja i amb un mocador a la mà dreta per a eixugar les llàgrimes que el seu fill li feia vessar. Vista des del punt adequat era una icona grandiosa i corprenedora.


(Final.)