Emma

I

Pàgina 4 de 11

—Pot fer una denúncia! —la de l’amable cap pèl-roig, nas petit.

La rebuda que he fet al gos, que s’ha situat de seguida entre banc i arbustos, m’ha salvat de respondre. Amb la cadena i el morrió incorporats semblava un escapat de galeres, clavat arran de terra com una estàtua de parc, d’aquelles que la gent admira i diu: sembla de debò!

He aplanat una mà als pèls canyella del seu cap. Ni cas.

No sé per què mirant-lo m’he vist jo mateixa davant de l’empresa.

Només en Manel m’havia saludat.

—Hola, què fas?

—Espero el Denis… —havia fet un gest amb el cap com qui diu que sí, seriós.

—Ja et dic si hi és, torno de seguida.

Feia calor i jo anava de mig temps, amb el teu regal verd de llana fina; tan sols tenia una taca petita a l’alçada de la cintura i un desfilat al coll.

El Manel em portava cap al bar de sempre, el Denis havia d’anar l’endemà a l’empresa i ell s’havia agafat el matí lliure, feia tant temps que no em veia! La guia Desirée havia tret el coll i somreia feliç, per fi, per fi!, tot tornaria al seu lloc a partir d’unes hores. Davant la porta transparent del bar va dir que estaríem més còmodes a casa seva. Vaig fer que no amb el cap; «com vulguis», va respondre, i la va empènyer i em va fer passar al davant. Tota la barra s’abocava al meu damunt; els cossos dels treballadors que esmorzaven, l’esguard distret del cambrer, l’aroma del cafè i de les pastes. Hi havia una dona de la meva edat somrient a un nen de pocs anys que mossegava un donuts; a la falda, la cartera. Vaig notar que les cames de l’Emma amb l’ombrel·la de colors es blegaven. El Manel em va afermar pel costat i vam retrocedir tots dos cap al carrer.

—Et passa?

Vam arribar al seu pis amb taxi. La conductora ens havia mirat pel retrovisor. El Manel m’havia dit «tranquil·la, quan hagis esmorzat tot ho veuràs més clar». És estrany com les frases més fetes em poden trasbalsar. No em calia veure res clar. Em calia, tan sols, desaparèixer del món per haver-me convertit en un monstre. Ja no tinc cap dret, jo, després del que t’he fet i encara maldo per atènyer allò que em va fer renegar de tu i de tota la vida que coneixia. Plorava a raig amb esgarips i sabia que acabaria amb un bon singlot. El Manel procurava amanyagar-me amb paraules, però no en vaig escoltar ni una més; tan sols baixar del taxi i perdre de vista l’ull del retrovisor em va alleujar una mica. Vaig tenir consciència de respirar.

—Mentre preparo cafè, dutxa’t, t’anirà bé.

No en tenia ganes, però després de plorar més i més asseguda a la tapa del vàter, vaig girar l’aixeta, em vaig colgar sota l’aigua, com si ella fos un llençol d’oblit. Desitjava no eixir-ne i el Manel s’ho devia pensar perquè va entrar amb una tovallola de bany, groga i gran, i me la va posar embolcallant-me i em va fregar la pell. No li vaig dir que em feia mal, les llàgrimes s’havien emportat tota mena de paraules. Em va conduir abraçada cap al llit i allí ho va fer amb el meu cos dues vegades seguides dient sempre «et prometo que te’l buscaré», després em va deixar dormir, ja no recordava el terreny dels matalassos, el clot suau dels coixins.

Aquesta bèstia és tan tossuda com jo. Potser ho és una mica més. Li he portat unes costelles del país de les neveres de persones amb seny i ni se les ha mirat. Era la tercera vegada que el Manel s’acomiadava amb «d’aquí a una estona te’n portaré notícies», les vaig pispar de la seva abans que no tornés i aquí te les tens esperant les mosques.

Sovint penso en l’ordre de les coses, canviar-lo és canviar els resultats. Fixa’t en l’ordre, Àngels, és clau. Jo reconec que el teu pare, i l’àvia també, han obrat ordenadament. Sé que sóc jo qui va fallar. Perquè com que ell em deixava sola, primer podia dir-li que ja en tenia prou, que n’estava cansada, que me n’anava pel meu compte, qui sap tot el que hauria pogut dir i fer. Hauria tingut els meus drets sobre tu i quan hauria conegut en Denis jo hauria estat lliure. I te l’hauria presentat de seguida i tu te l’hauries estimat, n’estic segura. Ara veig que jo m’havia encantat en una relació que només tenia carcassa, s’havia buidat a força d’hores de viure l’un per la feina, l’altra fent guardiola de solitud i d’orgull ferit. L’única persona que veia la situació meva peluda com jo mateixa era la tieta Casilda; l’esbojarrada, hiperactiva Ilda. Es reia de mi quan li explicava que quasi no teníem relacions, amb el seu germà. Em deia frases molt divertides i acabava fent-me riure. En canvi l’àvia, explicant-li el mateix que a l’Ilda, perquè a la Júlia li ho vaig acabar explicant tot amb pèls i senyals, insistia que m’havia de posar al lloc de l’Àlex, ella sempre li ha dit així, que ell tot ho feia per a nosaltres dues, perquè tinguéssim una bona vida.

Jo n’hauria tingut prou amb una vida bona.

Em miro l’edifici de la Telefónica. Té cara d’avió, com aquells fets amb un full de paper, el plec centrat, les dues parets gegants apuntant cap a fora. Seria impressionant veure com s’alça i arrenca a volar i aterra de nou o desapareix. Somnio sovint que jo sóc ocell, somnio ben desperta. Au, fins a Marsella a veure si en Denis ha tornat del seu país estranger i, després, al davant de casa, per si encerto la teva arribada o la teva sortida. Però tot és imaginació, des del dia del guardaespatlles no passo per casa en hores punta, tan sols miro si el porter em fa un senyal i, com que és que no, sempre que no, em torno a perdre. Sóc jo, la teva mare, per fi ho haig d’acceptar, l’única volva de tinta que sobrevola el teu expedient. Deus estar interna en un bon col·legi o potser t’han dut a l’estranger. L’àvia procurarà que estiguis ben preparada i que res destorbi el teu bon lloc al món, el que tens reservat per l’esforç de ton pare i d’ella mateixa. De debò, petita; encara que tinc moltes ganes de veure’t sé que la Júlia té raó: ara només et puc perjudicar. Fes-li cas en tot. Quan en Denis vingui i jo torni a estar bé, faré molt goig, i llavors m’acompanyarà a un advocat i demanaré per veure’t i m’ho hauran de concedir.

El noi que reparteix el diari gratuït avui n’ha deixat un feix damunt del llarg banc de ciment, el que té el parc infantil al davant. No s’endinsa mai cap als del racó, allí on se situa de dia el Vermell. Va intentar estirar la cadena del Gos fins que jo el vaig escridassar i ell em va fer botifarra. Has de saber que el morrió li vaig treure de seguida, però que no hi ha hagut res a fer amb la cadena, ara sembla un gos perdut i és ell qui manifesta que sap ben clar que aquest no és el seu cas. Ara, si cal, el puc fer passar per meu. Que jo sàpiga, ell encara no ha menjat. Ni s’ha deixat caure en la beguda ni en el tabac. Després d’una mala història, com gira full un gos?

Al matí, si m’hi fixo, hi ha petites ratlles excavades a la terra que fan dibuixos com si fos una decoració primitiva. Després, els escombriaires les esborraran amb les llargues escombres de bruixa, però l’endemà, tornem-hi. Cada dia em fan pensar en els dies de platja d’estiu. Ho recordes? Anàvem a Caldetes amb l’àvia, a un apartament llogat, i el pare anava i venia de la ciutat. M’adono que van ser dies molt feliços encara que jo no me’n sentia, trobava a faltar l’home al meu costat, l’amic i l’amant, el pare de la meva filla. Se’m feien molt llargs els matins a la platja, tu sempre volies banyar-te amb mi, i jo volia prendre el sol, somniar que tot canviaria mentre l’escalfor em torrava d’una banda i de l’altra. Mai no triaves la iaia per entrar a l’aigua, crec que la Júlia se’n dolia. Ella de seguida es cansava del sol i, sota l’ombrel·la, feia ganxet, cossets de perlé blanc «perquè amb un tros de roba tens un vestit per a la nena». S’havia acostumat a estalviar, allò que jo detestava. Et vaig ensenyar a nedar, però el que et feia riure és que t’atrapés per sota l’aigua. I t’abraçaves al meu cos, que et protegia, i jo et sentia com una part de mi. Rateta, ara donaria la vida per tenir-te així…

Doncs recordo que, aquells matins de l’apartament, tu dormies encara, quan venia d’acompanyar el pare al tren, abans de tornar-hi, passava per la platja. M’agradava caminar-hi, llavors que a penes hi havia algú, i veia damunt la sorra les marques que les potes de les gavines hi havien deixat. L’Alexandre havia estat xuclat dins del vagó fins al vespre, s’haurien ja acomplert la majoria de les hores de llum quan retornaria. Tan cansat que, ja sopant, la iaia li deia:

—Au, Àlex, de seguida a dormir.

No calia pas que l’animés a retirar-se. Un badall significava no anirem a prendre la fresca; dos, del cinema ja en parlarem. Venia el tercer, seguit d’un més, i jo m’alçava a portar eines cap a la cuina, sortia sola al balcó pensant en les seves vacances. Com cada any, quan arribaven acabava descobrint que les esperances que jo hi havia dipositat eren dispersades com els núvols a perdigonades. El meu Alexandre i la inquietud que el guanyava d’hora en hora, el treball endarrerit, per l’insomni, les invitacions a la torre de luxe, la desgana en les activitats quotidianes… Però, Àngels, no crec que s’oblidi mai del teu bé.

Des que el Vermell va estirar la cadena del Gos, quan es fa fosc em poso al banc que l’animal marca sense protegir-lo, el que amb els arbustos tapa la seva estampa canyella als vianants; si puc, aquestes nits, no vaig al caixer; amb un abric i un jersei no passo fred sinó als peus. Des de fora sembla que anem d’acord el gos i jo, a tots dos ens va bé. La veritat la sabem nosaltres com tota parella de conveniència. Sense menjar, ell; amb tabac i vi, jo. L’un per poc, l’altra per massa. I a qui li importa? Tots dos hem elegit la nostra vida, opino que tots dos vam triar ser lliures una mica massa tard. Potser ell no tenia indicis com els tenia jo. És un gos. Té els ulls del color del pèl, no els hi miro, ni quan li poso el palmell a la closca, ja ho vaig fer un dia i no em van quedar ganes de tornar-hi. M’he de concentrar per viatjar de nou a Marsella; anar a l’empresa m’ha portat a caminar com els crancs.

No t’ho creuràs, ja deu fer dies, quan em vaig acostar a casa, el porter em va fer senyal. Vaig travessar sense fixar-me que venia un cotxe i la frenada va ser majúscula, en acabat el conductor va tocar el clàxon que semblava que s’hi havia enganxat. Va baixar i va venir embalat cap a mi, vaig descobrir l’espant en la cara del porter. Al final, el conductor va frenar el pas, després va brandar el cap renegant de valent. Per fi va sacsejar els braços; només em recordo d’una corbata de ratlles obliqües, vermell i, potser, blau, damunt d’una camisa blanca. Vaig sentir:

—M’hauria pogut caure el pèl, total per una merda de…! —Llavors un cor celestial de botzines el van obligar a retornar al seu volant. I jo feia estona que havia deixat la vorera amb el tresor a les mans. El meu nom i cognoms, tots dos, ben posats al sobre… l’adreça, el codi postal, feia un goig! Com una pintura on tot és complet, rodó.

No conec la lletra del Denis, llavors me’n vaig adonar, però la del sobre era de forta personalitat, d’aquelles clàssiques d’home intel·ligent. Em va semblar perfecta. Hi havia moltes persones circulant per les voreres i vaig decidir venir al parc a llegir-la a poc a poc, però em vaig haver de parar, em tremolaven les cames i les mans. No hi ha remitent. Vaig pensar: malament, i allò em va asserenar un xic. Em vaig asseure en un graó d’un portal important. Quan vaig llegir «Estimada Emma» el cor era a punt d’esclatar-me, em van saltar les llàgrimes, plorar et semblarà el contrari del que tocava, i estava tan contenta! «Fa tant temps que no ens veiem que no sé com posar-m’hi…», deia a continuació, te la voldria copiar tota, és una carta molt bonica; hi ha un tros que he llegit no sé quantes vegades. Ara l’apuntaré tal com ha estat escrit. «No saps, Emma, com t’he arribat a estimar! Hi havia moments que quan mirava de prop els teus ulls negres, la línia dels teus llavis, estava a punt de desmaiar-me; tu te’n recordes?, posava el braç damunt de la cadira on seies, del banc, a tocar dels teus cabells brillants i perfectes sense gosar tocar-los més que al moment que et movies cap a mi, la teva veu delicada parlant-me amb aquell entusiasme…», però quan he llegit aquesta ratlla he mirat la firma, perquè, com deia que no gosava tocar-me si quasi formàvem un sol cos? Al peu del segon full hi havia escrita la firma. Meritxell. Sí, com ho sents, nena meva, la meva amiga de l’escola.

No et pots pas imaginar com em vaig posar. Els fulls van sortir disparats, les llàgrimes se’m van tornar de seguida sanglots, jo diria que udolava; el Gos hauria pogut comprendre’m. Va venir algú i em va dir què li passa i va fer gest de collir els papers que havia enviat al carall i llavors m’hi vaig abraonar i, per sort, no vaig encertar-lo ni ell va arribar a tocar-los. «Està boja», va sospirar tot fugint. Qui, si no és una gran persona, es para davant d’algú en aquest estat? Vaig plorar, però penso que gràcies a aquest anònim vianant, llavors, com un ésser humà.

Al cap d’una estona, al parc, en anar a treure l’ampolla, em vaig trobar que duia fulls i sobre premuts a la mà, en vaig fer un bon glop perquè s’han arrugat per sempre. Avui no sabria dir quants dies han passat ni quantes vegades he llegit la carta.

Recordo un cop en què vaig planxar un paper, hi havia copiats uns versos que havia de llegir a l’escola a la festa de final de curs, no sé ja el nom del poeta, però en recordo el començament: «La casa que vull que la mar la vegi i uns arbres amb fruit que me la festegin…», em sona com l’essència de la felicitat, però jo l’he tingut a l’abast de la mà i l’he deixat escapar; ara felicitat seria estar amb tu i haver oblidat el Denis, o estar amb el Denis i no sentir la ferida de la teva absència. Em passa com amb «L’Amèlia està malalta, la filla del bon rei… la van a veure… i d’altra gent», que em sona com la clau d’un secret que no acabo de desxifrar. «Ai que el meu cor se’m nua com un pom de clavells…». Fins ara que escric pensant en tu em fixo que tantes vegades d’escoltar la cançó i ni un sol cop havia entès l’acte d’estrènyer el cor com ho fan les tiges per fer un pom.

M’agradava molt llegir i escriure. D’amagat dels professors, feia versos com la Meritxell i d’altres. Ella era un geni de les ciències, però l’admiràvem més pels poemes, sovint ens passava els seus fulls, ens en regalava; ara a l’una, ara a l’altra. Sempre escrivia amb ploma, lletra de línia gruixuda i tinta negra. Des del primer moment de llegir la carta, encara que jo era ben lluny de recordar la companya de curs, coneixia aquells traços perfectes, a la carta són fins, la manera de dir, però el desig que fos del Denis m’ofuscava. Perquè de debò que escrivia molt bé, la Meritxell, i avui, després de llegir què em diu, penso que ningú no ho pot fer millor.

M’explica que per fi és feliç, que no puc saber com ha patit per sentir-se diferent entre les altres persones. Que quan vaig començar a sortir amb l’Àlex va desitjar la mort, que va estar a punt d’anar-se’n, ho escriu entre cometes, però no va ser valenta.

He fet memòria d’una part de la meva vida que ara em sembla molt més intensa que tota la rutina solitària que he viscut durant anys amb el teu pare. Només tu la vas trencar, Àngels, però ja veus, per a mi no era prou. Jo havia de dur al darrere el grup de forasters amb les càmeres, desitjosos de captar amb una sola ullada tota la bellesa d’un indret, d’un edifici, d’un museu. L’Emma Desirée banderejant un paraigua virolat necessitava l’amor d’un home, que ell es tornés boig per ella i substituís amb els seus ulls el grup embadalit de turistes. Que ruca que sóc, que he estat! I no sé com encara l’únic que m’importa és recuperar aquesta passió. Jo vull viure amb la febre del desig o no viure, petita.

Ara entenc què li passava, a la Meritxell, tants anys més tard! Ser la més llesta, tenir tot el que desitjava i més, no la feia feliç. Ens havia parlat de suïcidi, des que he llegit la seva carta em revé aquella època que tenia desada a les fosques en el meu interior. Ara recordo que deia que la nostra amistat era l’únic que la detenia, que els seus pares no l’entenien. M’adono que jo no m’ho acabava de creure; allò era com una novel·la que ella ens expliqués, pensava que tenia molta imaginació; per a mi, com si interpretés un paper damunt de l’escenari. No pas que ens volgués enganyar sinó que tenia una sensibilitat especial. S’havia enamorat d’unes quantes companyes del curs. Jo me’n vaig distanciar, ara penso que grollerament, perquè per aquell temps érem inseparables, i sí que em va saber greu, però alhora em vaig sentir alleujada, sabia que mai no estimaria la Meritxell com ella a mi. Jo havia començat a sortir amb el teu pare, i llavors, al cap de poc, ella va fer-se inseparable de la noia que tenia més dificultats en els estudis, que estava una mica marginada. I recordo que, ben a final de curs, hi va haver a l’escola un anar i venir de pares de l’una i de l’altra, però era l’últim any, l’anterior a la universitat, i tot plegat va quedar en mi com un foc d’encenalls, però segur que per a ella va representar molt més.

Em diu que ara és feliç. S’ha acabat allò de sentir com una bogeria el fet de ser diferent, el desig de desaparèixer ja que no trobava lloc en aquest món. I ha volgut que jo ho sàpiga perquè sempre m’ha estimat. Viu amb la seva companya a Galícia, em convida a anar-hi, comparteixen el dia a dia com qualsevol parella. En algun calaix de casa, hi deu haver les seves cartes, enviades durant les vacances d’estiu, i alguns poemes. Quan em vaig casar amb ton pare m’ho vaig endur, els avis no van saber res d’aquell afecte. Ara donaria el que no tinc per recuperar els seus escrits, però potser ja no existeixen. Què ha fet la iaia amb les meves coses?

He posat el cap sota el raig de la font i he fet servir el sabó per rentar els cabells que la Meritxell recorda tan nets.

Aquesta nit he somniat que corria de quatre grapes per una terra amb herba, amb desnivells, era fosc. Encara no entenc per què em va deixar, però per si servís de desgreuge a tot el que t’he fet, et diré la meva teoria.

Vaig recórrer la ciutat de Marsella sense notar el cansament fins que vaig caure i no em vaig poder alçar. No estava en els plans del Denis que jo el seguís a França? Havia de ser tan sols una aventura, però ell es va trobar que la guia anava al seu darrere i la Desirée estava decidida a triomfar.

Crec que m’escapava d’algú, al somni. No me’n recordo, però, per què hauria corregut sense destí si no? M’he despertat i era al caixer. Malgrat la calor, tinc por, havia tancat la porta amb el pestell. Abans jo distingia l’espai de fosca com un tot diferent al dia i encara la llum començava quan em llevava, fos l’hora que fos. Ara sé quatre parts de la nit. I el somni m’ha despertat en la tercera, la més ombrívola i fresca, no hi fa res que sigui estiu. M’he posat un abric als peus, però la gelor m’havia envaït fins al moll de l’os, i encara em veia amb les mans tocant l’herba i la por a les venes. Un pes es para damunt del meu pit quan em desperto a la zona més quieta de la nit. Hauria volgut alçar-me, anar a buscar el Gos i que jagués als meus peus, m’he recordat del teu gatet quan ho feia. El seu cos era una zona de calor i a l’estiu jeia al mig de les rajoles estirat ben llarg, les potes i la cua i el cap. O anar a rondar pels carrers per espantar la immobilitat que volia guanyar-me del tot, però tinc massa a prop les nits que ho he fet i no he pogut amansir el neguit, la por, i m’he posat en problemes.

He fet un trago i m’he tornat a estirar.

El port de Marsella, la costa i les seves construccions arran de mar. Vam llogar una habitació en un hotel apartat del centre. Ell anava i venia, jo hi passava les hores, dormint, prenent el sol i posant-me maca. Fora dels dos primers dies mai no em va portar a dinar ni a fer cap volta per la ciutat, sempre del cotxe a l’hotel; mentre ell treballava, jo tenia tot el temps del món, fins que en vaig tenir també per pensar, per telefonar esperant sempre la teva veu. Llavors, quan ja no podia més, sortia una estona sense allunyar-me gaire per si en Denis venia a veure’m. De vegades es presentava de bon matí o a migdia, em portava al llit i en acabat se n’anava de pressa. Tan sols es va quedar amb mi tres nits senceres. La primera, acabats d’arribar tots dos de Barcelona. I un cap de setmana, divendres i dissabte.

Jo tenia temps per recordar-te i recriminar-me, fins que, després, quan arribava el Denis sovint ni m’havia vestit i em trobava plorant. Li demanava que m’acompanyés a Barcelona a buscar-te, ell em deia que més endavant, llavors m’enfadava i el rebutjava fins que tornava a plorar. Ell ja havia demanat una ampolla de conyac, em bressava parlant-me d’amor i tot acabava en petons i desvari. Compartia el seu cigarret. Tot plegat, un pendent amb precipici, però els primers passos avances lleuger damunt una senzilla rampa.

Més endavant, la seva cara s’ennuvolava només sentir el teu nom, però, amb qui més podia parlar de tu i del mal que et feia?

A baix de tot, només vaig trobar la fabulosa factura de l’hotel.

Feia anys havia llegit un llibre que s’esdevenia a Marsella, però fins el dia que vaig recórrer els llocs on havia estat amb ell no vaig recordar-ne l’argument. Anava d’una noia que passava hores rondant per la ciutat, d’un bar a l’altre, d’un consolat a l’altre, buscant el seu marit. Em va venir a la memòria quan em vaig adonar que jo entrava als locals, mirava la gent i els objectes però no em podia fixar en res. Pensava en tu, Àngels, o pensava que estava desesperada i els meus ulls no veien les cares. El Denis podia haver estat en algun dels llocs on jo havia irromput com una mica de vent que es cola en obrir la porta del carrer i haver-me evitat sense dificultats. A la novel·la hi ha un altre home que l’estima, però mai no li ho acaba de dir; tot l’argument és una obsessió sota uns fets polítics que signifiquen perill. Els protagonistes són refugiats a la recerca d’un paper per fugir.

Jo no vivia cap perill i per aquest mateix motiu la meva actitud era veritablement penosa per absurda. Perquè el Denis un dia ja no havia vingut a l’hotel i el seu mòbil no responia. Tancada a la cambra, hores i hores, pendent que es presentés, o d’una trucada, l’angoixa em desesperava fins que vaig notar que em faltava aire. Llavors vaig començar a voltar per la ciutat, a seguir indrets molt de pressa fins que queia esgotada i m’asseia.

De sobte se’m va ocórrer: faria guàrdia davant l’empresa on treballava. Primer, de dia, dormia en una pensió de mala mort a prop del centre, amb l’ampolla al costat; després, dia i nit. Allí va començar el meu entrenament per viure al carrer.

Al final, un matí, quan sense saber-ho em creia invisible, se’m va acostar un noi per dir-me que en Denis era a l’estranger, que havia hagut d’agafar una feina urgent que duraria un mínim de mig any. Vaig posar-me a plorar, alleujada, algú em parlava i el Denis com a mínim havia existit. Llavors ell va semblar incòmode, va conduir-me a una cafeteria i vam seure l’un davant de l’altre en una taula petita on hi havia un gerret de vidre amb una flor; em va recordar totes les petites coses que havia llençat al sac de l’oblit. De seguida un cambrer va demanar què volíem. Era un lloc agradable, llum tènue, amb música de fons. El noi em va passar un paquet de mocadors per damunt de la taula i de seguida, per sota, va col·locar un peu entre els meus sense dissimular. Llavors vaig pensar, aquest jove, com sabia qui era jo?, només el Denis li ho hauria pogut indicar, i després, què li deu haver explicat? Vaig tancar-me al lavabo, ni amb tots els mocadors no podia estroncar les llàgrimes. Quan en vaig sortir, a la taula hi havia un got, una ampolla i un paper. Era una carteta impresa, firmada amb el nom Denis. Explicava el que el noi m’havia dit, que l’havien enviat un temps a l’estranger. Vaig entendre que no deia el lloc perquè no l’hi seguís, així doncs, ell sabia com n’estava, de desesperada. Quan pogués vindria a buscar-me, o m’escriuria a Barcelona.

Per què va renéixer la meva esperança amb aquella nota? Potser m’alliberava de continuar buscant-lo i em donava una raó important per tornar. Vindria al teu costat, parlaria amb l’Alexandre, amb la Júlia, m’havien d’escoltar; només tenia una vida, i jo no la podia viure com abans de conèixer el Denis. Vaig omplir la bossa de viatge de pressa i vaig comprar un bitllet de tren. A Barcelona esperaria sense causar problemes a ningú. Durant el trajecte, la cara del company del Denis se m’apareixia com la imatge en un mirall còncau. Te’n recordes com rèiem al Tibidabo, rateta? Era un home jove, no devia arribar als vint-i-cinc, i semblava una mica perdut.

Han caigut quatre gotes i els bancs tenen taques de fang.

L’espai ha quedat desert de criatures i vells, passavolants i parelletes. El Gos i jo, com si ens haguéssim volgut aïllar en un jardí encantat, som ben sols. He mirat amunt: les acàcies han perdut la major part de flor i, en canvi, el terra és atapeït de grogor. Ha estat un instant feliç; tinc tant en què pensar que no em fixo gaire en el Gos i llavors m’he girat i l’he vist jaient, com sempre; era amb les potes i el cos ben estirats. M’he fixat que tenia les costelles marcades, quants dies fa que el van abandonar, que no menja?, m’he preguntat, i vols que et digui una cosa?, el temps és allò que més em costa de situar. Fa molt que he prescindit dels dies de la setmana i ja no els compto, però de tant en tant pesco un diari i noto els festius. Pels petards sé que som a prop de Sant Joan.

Li he raspallat els pèls i ha obert els ulls; li he canviat l’aigua, però no el veig beure. He pensat que el convidaria a dinar, però si no vol croquetes, què pot voler? De sobte m’ha vingut al cap! I si estava acostumat a aquells granulats per a gossos?

He anat a una casa d’aquestes de bèsties i, no sé quina cara faig, quan la noia de darrere el taulell m’ha vist al seu davant, enraonava per telèfon mòbil, ha dit: «he de penjar»; no s’ha fixat que el mòbil no es penja.

He demanat granulat per a gossos i m’ha dit de quin tipus. Li he dit que era per a un gos que feia dies que no menjava perquè estava molt trist.

La dependenta m’ha regalat una mirada atenta. Ha entrat a dins i, d’allí, n’ha sortit disparat un gat que s’ha acostat a ensumar-me. M’he recordat de la nostra gata, Àngels, aquesta era de pèls carbassa. L’he acariciat i li he dit Lulú. La noia acabava de deixar un sac damunt del mostrador. Ha dit «Cuqui passa a dintre».

—No tens res d’una mida més petita?

Ha entrat una senyora amb un gosset minúscul als braços i la noia li ha fet una mirada com volent dir i quina paciència es necessita. La senyora s’ha apartat cap al fons amb el coi de miniatura d’aquella manera com si fos un nadó, i he notat un impuls com de rialla, però m’he recordat de les costelles del Gos i he deixat el bitllet damunt del mostrador, he agafat el paquet de cartró i quan he alçat el cap, ja hi tenia el canvi. Era un mostrador-aparador de vidre i a sota les monedes i els bitllets més petits he vist un bol blau elèctric que m’ha recordat alguna cosa bona, però no sé quina. I he dit:

—Dóna-me’l!

M’ha semblat que la noia s’ha aguantat la respiració uns instants i després ha espigolat el que li convenia del canvi del mostrador. A fora m’he entretingut mirant els peixos d’una gran peixera i m’hi he vist reflectida, en el vidre i en els peixos, sempre fan el mateix camí i no sé si busquen una sortida a un espai més ampli. He mirat a dins de la botiga, i la noia i la dona del gosset piula em miraven i els he alçat el braç per saludar-les.

M’he recordat d’abans, comprant i comprant quan em sentia sola. No puc dir que em deixessin de banda. El meu Alexandre, no, però la seva mare va veure que jo no estava bé. En una tarda m’havia arribat a rebentar més de mig sou. Em va atendre tot un Cap de Servei d’un hospital important. Era amic d’algun advocat del despatx del teu pare. M’hi havien acompanyat tots dos, fins havia deixat la feina, el meu marit. Després de la presentació i l’exposició els va fer sortir a la saleta. Em podien esperar. Llavors va abaixar la veu i em va demanar què em passava. Impossible resumir-ho. Doncs, com em sentia. Li vaig dir que la vida em feia entre fàstic i ràbia.

—Parlem clar —va dir.

Recordo que es va inclinar cap a mi des de l’altra banda de la taula, una preciosa taula brillant. Anotava les meves paraules amb una ploma grossa, negra, amb una ratlla daurada al caputxó. Em vaig sentir important. Llavors, en veure que no responia res més, va preguntar si el meu marit em maltractava, no havia de tenir por de confessar-li-ho. Et juro que em va agafar molt per sorpresa i em vaig clavar a riure, no podia parar, fins que em vaig adonar que ell s’impacientava, no sé si el meu Alexandre i la Júlia havien sentit les rialles.

—I la mare del seu marit, es porta bé amb vostè?

Li vaig dir la veritat, que no tenia res a dir contra ella, que sí, que sí. Va insistir-hi. I li vaig explicar que l’àvia era una dona quasi perfecta, estava pendent de tot, de nosaltres, i que volia que jo també ho fos per fer ben feliç el meu marit.

—Mare absorbent i enfillada —va dir en veu alta. I jo vaig pensar: sona a allò que diu l’Ilda, aquesta me l’apunto. Després d’anotar i tornar a cargolar el caputxó per protegir la punta de la ploma va demanar-me que li expliqués què feia durant el dia.

Crec que era una persona molt llesta. Els va fer entrar i seure amb nosaltres. El meu Alexandre em va estrènyer una mà abans de fer-ho i em va mirar. Llavors el metge es va dirigir a ell, ben decidit, amb veu alta i segura, com un pare que imposa la seva autoritat. Jo necessitava tenir els meus objectius personals, feina, estudis, el que fos, va dir. Em perjudicava estar tantes hores a casa. Recordo que es va dirigir de forma clara a l’àvia, per subratllar que «no té bona resistència per a les frustracions i això li fa mal i, si no hi posen remei, el seu malestar els pot perjudicar a tots». En sortir em va preguntar què havia dit d’ells al metge i a l’acte, l’Alexandre, «deixa-la, mare». Jo hauria preferit parlar-ne, però ell s’apressa a evitar paraules que si s’arribessin a dir podrien ferir. Jo no tenia un culpable, potser hauria acusat la marxa de les coses, el canvi de vida, però aquell metge era dels que disparen abans de les perdius alçar el vol. I encertava, pum, a la cassola.

Havia arribat l’oferta de l’empresa on havia treballat el meu pare i quan vaig dir a casa que volia provar-ho, la Júlia va dir que sí de seguida, mirant el meu Alexandre, i ell hi va estar d’acord. Va semblar que se n’alegraven. Llavors m’hauria calgut la valentia de buscar feina, però de guia, la feina que volia provar. La guia atractiva i despreocupada, aquesta Emma Desirée, ja no hauria trobat lloc al meu pensament com el té ara.

Sense saber ben bé com, he entès on vaig fracassar. No claudiquis en allò que el teu pensament et digui, rateta, per molest o inconvenient que et sembli.

Fa molta calor. M’alço que encara és de nit; malgrat el cartó damunt del banc i la manta, els ossos em fan mal. Em rento bé a la font, em pentino i em faig la ratlla a cada ull i em poso ombra a les parpelles, cada dia. Sovint cap a mig matí m’agafa son i m’arracono en alguna ombra i m’adormo asseguda i em fa més profit una curta estona que el descans de la nit sencera. El Vermell ronda també pel mateix parc darrerament. «Ei, morena, i si féssim alguna cosa tu i jo?», després riu amb les dents tan fosques, fa pudor, ell.

Cada dia faig l’esforç pensant en tu, pensant en el Denis, per si un dia tinc la sort de retrobar-vos. Em manteniu una mica neta. Em fa por el Vermell, és rabiós, un dia el vaig veure barallar-se amb un altre molt més vell i va estomacar-lo de valent. Procuro no parlar-hi. Jo confio a tornar aviat al teu món, encara que tantes coses no me n’agraden, els sostres dels pisos em tapen la respiració i únicament el carrer em fa sensació de llibertat i d’esperança. Un dia veuré com el Denis s’acosta i m’estira la mà, em somriu amb les seves dents blanquíssimes mentre els cabells rossos li onegen lleugerament damunt del front. Perdona’m, perdona’m, Àngels, em sembla que estic perduda!

M’agradaria, quan siguis gran, que un dia tu i jo visitéssim Marsella juntes; et podria guiar pels carrers i places, però potser estaria pendent de si el veia, a ell, i no et faria prou cas i això s’ha acabat: tu ets l’u. És inútil que em faci il·lusions? Vés-hi tu, petita meva; vés-hi quan puguis, si en tens ganes. I pensa en mi, perduda pels propis passos, salvatgement sablejada per la bestiesa i la buidor. Et demano que no em guardis rancúnia per haver fet cas al meu cor.

No sé si t’hi has fixat mai, hi ha maneres diferents d’estar despert. De vegades, fa estona que sóc ne-dant d’esquena sobre l’horitzó, amb tota la blanesa de l’aigua a sota meu i et veig a tu, et tinc dins dels meus braços o sóc a la feina teclejant davant de la pantalla. De sobte una veu em capbussa en l’aigua, és ben fosc, però sóc conscient del trànsit que esbufega a la vora, que alterna llums, que rondina o esclata per uns tubs. Quanta estona fa que he despertat?

Hi ha hores que noto la llum davant les parpelles tancades, sonen veus al gronxador, una sola paraula ocupa el pensament: perdona, perdona… Oh sí, perdona’m, Àngels, potser no et tornaré a veure. O mirant-te no et coneixeré. Qualsevol dels dos pensaments m’aconsella de no despertar, però sé que ja no dormo. Obro els ulls i el gronxador és ben quiet, no hi ha ningú a la vora.

«L’Amèlia està malalta… la filla del bon rei… comtes la van a veure, comtes i noble gent. Ai que el meu cor se’m nua com un pom de clavells»…

Sento roncar el Gos, no sé si somnio, com un petit motor intermitent, els seus sons de bèstia em són propers, ara entenc… Em vaig equivocar dient-te que no volia més gats després de la Lulú, ara entenc allò que no té solució. Deu ser el meu destí: capto el que he de fer abans de despertar-me: quan obro els ulls me n’oblido.

He mullat el front del Gos perquè en tocar-lo de bon matí m’ha cremat. Em sap greu haver engegat la dona dels coloms, la torrada que compra mill i el reparteix cada vespre. Es va interessar per ell i em vaig comportar com si es fiqués amb mi mateixa, li vaig dir que fes el favor de deixar tranquils els qui han pres la seva decisió. Se’n va anar molt seriosa. Crec que la bèstia aquesta té febre. Li he mullat el morro i m’ha semblat que ho agraïa. El bol blau és al costat del seu cos, ben ple com el primer dia, la pols n’ha rebaixat el to elèctric. Em penedeixo de la meva tossuderia.

Passo els dies llegint i escrivint. Només de tant en tant miro l’entrada de casa. Ni tu ni el pare hi viviu, n’estic ben certa.

Criatures de tota mida despatxen petards, des de piules a coets, les escoles deuen ser a punt de tancar fins passat l’estiu. Tindràs vacances…

Quasi no s’aguanta, les costelles se li marquen. Vaig canviar-li l’aigua i va beure davant meu. Després li vaig portar el bol blau elèctric que, a la nit, sembla més fosc, no té aquell esclat virolat que em fa pensar en algun objecte amable que encara no sé quin és. Havia llençat el granulat a la paperera i n’havia posat de nou del paquet. El Gos va passar-hi la llengua, va llepar per damunt i em va tornar a mirar. Què faries si després de dies sense menjar et portessin un empedrat de mongetes? Se’m va ocórrer de barrejar-li una mica d’aigua, que fes una mena de pasta. Hi va tornar a posar el morro i va obrir la boca; quan va alçar el cap tenia dues peces enganxades als pèls d’una galta, em va fer riure i el vaig abraçar abans d’acotar el cap. Llavors se’m va ocórrer que encara tenia dues croquetes des del sopar i de la meva mà se les va anar menjant en petits trossos. És un geni aquest Gos, ha aconseguit que no senti tan fort el meu neguit.

Em recordo de l’any que per la revetlla de Sant Joan tenia la cama embenada. Per a sortida de final de curs, tots els del grup havíem anat a la platja, jo vaig caure d’un escull on ens havíem situat i em vaig fer un cop i un bon tall amb sang. L’Alexandre va ser al meu costat tot el vespre. Vam veure ballar els amics, nosaltres amb les mans agafades, quasi sense parlar. Té una qualitat especial, el teu pare: en les dificultats brilla. Mai no ha estat tan dolç com llavors quan no podíem gaudir com els altres ballant, abraçant-nos i tirant petards. Ens havia convidat la Meritxell. La seva família viu a la part alta de la ciutat, per Sarrià, en una casa amb jardí. A cada estona s’acostava, li deia que ja em faria companyia ella, i l’Alexandre li somreia però no es movia ni em deixava la mà. En poques paraules: se’n surt bé quan vol. De casats, jo em demanava què s’havia fet d’aquella sol·licitud, però és ben veritat que va conservar la reacció serena davant dels mals moments. Una roda punxada, una multa, un robatori, qualsevol contratemps. Allí mostrava la calma que no tenia en les estones tranquil·les a casa. Només viu per al despatx, però ell et sabrà protegir.

Ara ve la furgoneta de la neteja de l’Ajuntament. La porta una dona que, vestida de verd lloro, només baixar, ja me la conec, encén el cigarret i pren el gros cabàs de goma negra i la llarga escombra de bruixa. És rossa tenyida i no sembla gaire feliç. Treballa fumant, al final, escup el cigarret, aixafa la punta i se l’endú amb l’última palada de fulles seques i flors grogues. Professional. Abans venia un home que, amb murrieria, demostrava que em veia.

—Què, encara no has trobat el príncep blau?

També fumava, però, tranquil·lament, després escampava els senyals de les gavines, esgarriava la catifa de flors, l’últim gest seu era fer voleiar la punta encesa cap a l’asfalt. Algun pneumàtic acabaria degollant la brasa porosa del filtre. Duia els cabells llargs amb una cua i em mirava de reüll, com si estigués a punt de riure’s d’un acudit, però no s’hi acabés de decidir.

Ella escombra més i millor, el combustible a la boca sembla dotar-la d’energia per a la tasca completa. Aparenta no veure ningú. Un dia se’m va plantar al davant i em va etzibar:

—Tinc micos a la cara?

Avui he escrit tota l’estona, poc s’imagina que les meves paraules tracten d’ella.

No hi ha rastre del groc de les flors dels arbres. He vist el parc terrós i brut. Durant l’agost, els barris que no són turístics pateixen una mena de letargia, d’abandó. Les vacances d’estiu dispersen els usuaris habituals de carrers i places; la majoria de les botigues i dels negocis han tancat.

He tornat davant de l’edifici de Telefónica perquè el meu dormitori d’agost, al carrer Consell de Cent, ha portat disputa entre els veïns.

Mentre la majoria era de vacances hi he dormit arrecerada, quasi cada dia he trobat oberta la porta que dóna a un ampli vestíbul on he descansat bé. Una parella de vells, que sempre ho fan tot junts, em van deixar un sac de dormir d’excursionista i una tela gruixuda per al Gos. No m’han preguntat res, encara que crec que hi han estat temptats, i jo, cada matí, endreçava les dues bosses i el sac, deixava el camp lliure aviat. Feia temps que no dormia seguit tanta estona, l’angoixa ha afluixat i fins el record de tu, filla, es fa suau en aquest primer estiu de separació entre nosaltres.

Però l’última setmana del mes ja van arribar quasi totes les famílies. Adults, amb els seus joves, amb els seus nens, amb els seus vells i amb els seus animals, solters actius, persones solitàries de mitjana edat. Hi ha quasi de tot en un edifici. Hi ha hagut reunió i s’ha decidit trucar a la guàrdia urbana si, en la fosca, m’hi torno a quedar amb el Gos o sense. Per majoria. M’ho ha explicat l’home vell amb la seva majestuosa veu modulada, sense compassió ni rebuig, com qui parla a un igual. Com la tarda que em va portar un tiquet per entrar a deu sessions del cinema Méliès. El següent me’l vaig comprar jo.

—La meva senyora ha pensat que potser li agradarà anar-hi. Es distraurà i s’hi està fresc.

Era la sola vegada que l’he vist sense la companyia d’ella. La seva senyora deu tenir un mínim de setanta anys i té cara de nena, voltada de flonjos cabells blancs, és prima i no gaire alta. No sembla que tinguin visites ni han dormit a fora els quatre caps de setmana que jo he estat al vestíbul de casa seva.

Em vaig fixar que alguns matins sortien molt aviat. Feia estona que el neguit m’havia punxat el globus de la son, donava tombs com sempre al meu desastre, i vaig fer un bot i vaig seguir-los. On anaven abans de les vuit? No va ser gaire lluny. A la parròquia del carrer Diputació. Vaig entrar i em vaig quedar al darrer banc. Al cap d’uns minuts va començar la missa. Com me n’havia pogut oblidar?

Als cinemes Méliès he estat al cel. Oblidada de mi, he rigut, he plorat i m’he inquietat per personatges de tota mena. Hi havia poca gent i el jove de la taquilla, ell mateix tallava l’entrada, va alçar les espatlles quan li vaig dir si podia deixar les bosses darrere la taquilla, a l’inici del vestíbul allargat. Crec que fins donava un cop d’ull al Gos, ajagut a la vorera a tocar d’un plàtan.

L’agost aproxima els pocs que restem a la ciutat, hi ha en nosaltres la solidaritat de no participar en les vacances generals, d’haver-ne estat exclosos per algun motiu.

Doncs l’avi em va dir que hi havia disputa entre els veïns i, a la primera pausa que va fer, jo li vaig respondre.

—No es preocupi.

He tornat a mirar el parc i sense la grogor a terra ni gaire verd m’ha semblat inhòspit, fins els dos funcionaris municipals de l’escampa han desertat? Però ha estat el primer moment. Beneïdes fonts de la ciutat, a vora de l’entrada de Consell de Cent també en tenia una i pensant en tu, Àngels, cada dia feia la rentada. Però la font d’aquest parc té per a mi el sentit de l’esperança, aquesta aigua és el pont, l’objectiu, que em lliga a tu. Hi he rentat les llàgrimes, els cabells, el coll, els peus, les cames… continua rajant quan premo i no em demana res, per a mi l’aigua és igual que per a un sant.

He d’estar atenta al teu retorn i de moment no aniré a la biblioteca a mirar revistes ni a llegir, no m’he pogut emportar els llibres en préstec perquè el primer dia vaig dir la veritat, no em caldria ser bocamolla.

—De moment no tinc domicili.

Vaig tancar la porta al favor de la pobra bibliotecària, jove i tímida, no podia, doncs, segons la reglamentació, emportar-me els llibres. Ja em diràs qui hauria trucat a casa teva, filla, preguntant per mi! Però cada matí hi he anat i hi he estat fresca i veia el Gos al parc i he sortit a defensar-lo si algú s’hi posava. La llibreta s’ha quedat al fons d’una bossa i no he escrit ni un mot. Fins que no he tornat al parc no he trobat a faltar escriure. Les novel·les de ciència-ficció m’han fet companyia i he pensat tant en tu…, perquè sempre compartíem la lectura, oi?, tota o una mica, rateta.

He pensat què t’agradaria i què et faria por de cada història, com s’il·luminarien els teus ulls i fins les he memoritzat per explicar-te-les.

Hi ha una estona fins a l’Escorxador i la calor és encara massa intensa; des que he tornat al parc trobo a faltar els llibres i vaig estar a punt d’endur-me el que llegia, ja el tenia a la cintura i ningú no m’hauria dit res, no la jove bibliotecària de mirada inquieta, ni que hagués vist que el pispava, però vaig pensar no els donis la raó en res del que de tu es pugui esperar.

Vull estar atenta només a retrobar-te, el teu pare m’ho va prometre, a la tardor quan el curs comenci, encara que ells no han fet tot l’agost de vacances.

Sí, se’m va ocórrer el dia que vaig seguir la parella de l’edifici on he dormit. Vaig comptar els dies fins al proper diumenge i vaig anar a l’església on l’àvia solia acudir, a cada missa. Allà eren tots dos, a la de dotze, el pare i ella. Tu no. Tu no. Vaig decidir abordar-los a la sortida, m’havia endreçat, duia roba neta que havia trobat al banc del vestíbul, els vells l’havien deixat.

—Si li va bé, és tot bastant fresc, de quan la meva dona era jove.

Ella no parlava, però sempre em mirava als ulls i em feia un petit somriure.

Jo crec que feia goig encara que m’he aprimat, esperaria en una banda, però vaig escoltar el capellà, la seguretat amb què organitzava l’ànima, amb què beneïa els bons. Vaig veure la sol·licitud amb què la Júlia enraonava al seu fill, com ell s’hi girava amb devoció.

I tu on eres?

Quan vaig veure que el pare anava a combregar, vaig sortir, em recuperaria i tornaria a entrar. Esperaria a fora. Al final me’n vaig anar.

Encara fa molta calor.

Dilluns. He trucat al despatx, a casa, al mòbil, a casa de la Júlia. Res.

Aquests dies de la Mercè porten tot de gent i més soroll al parc, als carrers; noietes mig nues xisclen i riuen fort al vespre; a la nit veig grups de joves bevent i fent esbufegar i petar els tubs de les motos. No tinc son i estic pendent del Gos. Doncs jo, de tant en tant me’l miro, i la resta del temps em distrec amb l’espectacle de la nit. Vaig veure venir el Vermell. Sempre va barbut i les seves paraules eren boiroses com de costum, humides, no sé com explicar-ho, vull dir que té una veu de nas, que sembla que enllarda, doncs ni mirar-me’l. I ell que va i se’m posa al davant, i em diu que l’hi xucli, que si no ho faig em balda. I li dic que ja es pot apartar, que cridaré i s’armarà la grossa. Ell que torna a riure i es descorda i jo faig gest d’alçar-me i ell m’empenta i torno a quedar asseguda al banc. Per una estona, no passava ningú a prop, com si de sobte s’hagués calmat la diversió. I ell que s’apropa i jo que li clavo un cop als genolls i ell que se’m tira a sobre. Llavors el Gos es posa a bordar d’una forma estranya i li clava mossada en una cama; jo me’n desempallego i apareixen un grup de joves i comencen a riure; el Vermell es farga els pantalons i marxa després d’amenaçar-nos. A nosaltres i als nois. Jo tinc la mà damunt del Gos i la colla xiuxiueja i se’n va. Sí, hi ha una nena entre els nois.

De seguida que ens vam quedar sols li vaig dir el meu agraïment. A la llum dels fanals vaig poder veure com alçava la seva mirada cap a la meva cara, ja ho he dit, jo tinc por d’aquests ulls, però aquest cop vaig resistir.

Vaig estirar la cadena que li van posar aquells sense ànima, les dues bosses a la mà, i ens vam tancar al caixer. A les dues el Vermell ha picat el vidre i s’ha començat a tocar davant nostre. El Gos no ha deixat anar ni un sol bub i jo m’he girat ben d’esquena i m’he posat un dit tapant cada orella per no sentir els meus pensaments.

Anar a la pàgina següent