Camille
Dia 2 » 12:15 h
Pàgina 38 de 80
1
2
:
1
5
h
D’entrada, i encara que no estigui d’humor, Camille pensa en una broma o una provocació per part de la comissària, però no, res de més seriós. L’agent uniformat que li han enviat és el mateix que es va trobar ahir al passatge Monier, aquell home llargarut amb unes ulleres fosques sota els ulls que li donen un aspecte de ressuscitat. Si Camille fos supersticiós, ho podria considerar un mal averany. I resulta que sí que és supersticiós. Li encanta lliurar-se a gestos conjuratoris. No suporta els mals presagis, i quan ha vist a la porta de l’habitació d’Anne un policia amb cara de calavera, li ha costat mantenir la calma.
El policia esbossa el gest de saludar-lo acostant l’índex a la templa, però Camille interromp el gest en sec.
—Verhœven —li diu.
—Comandant… —respon el policia, mentre li allarga una mà esquelètica, freda.
Un metre vuitanta-tres, calcula Camille.
Es un home organitzat. Ja ha arrossegat fins al passadís la millor cadira de la sala d’espera. Al seu costat, repenjada a la paret, una petita motxilla blau marí. La seva dona li deu haver preparat entrepans i un termos amb cafè, però Camille sent sobretot l’olor de tabac. Si fossin les vuit del vespre en comptes de les dotze del migdia, Camille l’hauria fotut fora immediatament, perquè al primer cigarret l’assassí observa el seu recorregut i cronometra el ritual, al segon confirma el temps i al tercer el deixa sortir i quan el policia es troba a la distància màxima, només ha de pujar fins a l’habitació i disparar contra Anne amb el fusell. Li han enviat el més alt, però potser també el més idiota. De moment no passa res. Camille no creu que l’assassí torni a venir tan aviat i en ple dia.
El moment delicat serà el relleu de la nit. Ja hi pensarà després. Tot i això, Camille insisteix:
—No es mogui d’aquí per res, em sent?
—No pateixi, comandant! —respon el policia amb entusiasme.
És una d’aquelles respostes que fan por.