300
300 anys d’èxits econòmics (i una mica més i tot) Entrevista a Jordi Maluquer de Motes
Pàgina 14 de 23
sine qua non per a aquest procés de creixement, o més aviat va ser un règim limitador que perjudicava les relacions amb la resta d’Europa. No podem afirmar ni una cosa ni l’altra. El que podem assegurar és el que va succeir: es va produir una integració molt gran del sistema industrial català en el conjunt del mercat espanyol. És una veritat indiscutible que la industrialització catalana, sobretot al segle XIX, està molt orientada al mercat interior. Ja ho dèiem en aquella exposició que vam fer amb el Jordi Nadal, al Born, l’any 1985: «Catalunya, la fàbrica d’Espanya». Així va ser. Tot el segle XIX i fins ben entrat el segle XX, l’economia catalana és exactament una economia industrialitzada orientada al conjunt del mercat espanyol. I poca cosa més.
Els anys d’industrialització de Catalunya són una mina d’històries que podrien omplir un bon grapat de pel·lícules. N’hi ha una de curiosíssima, que hem recollit a la sèrie 300. És la història de Carles Ardit. Aquest jove era un dibuixant especialment hàbil, i professor d’aquesta disciplina a l’Escola creada per la Junta de Comerç de Barcelona. Però, de cop, l’any 1814 va deixar la feina i se’n va anar a París. Allà va coincidir amb els últims dies de Napoleó, però els esdeveniments polítics no el van allunyar del seu objectiu: estudiar francès i observar de ben a prop el funcionament i les màquines de l’empresa tèxtil més avançada del continent: la manufactura d’indianes Oberkampf. L’any següent, Ardit va marxar cap a Suïssa i allà va continuar observant les fàbriques d’indianes, ara de Ginebra i Neuchâtel. Amb totes les informacions que recollia, Carles Ardit feia informes i dibuixos, i els enviava a la Junta de Comerç de Barcelona. I ho havia de fer amb la màxima discreció possible perquè la policia el vigilava de molt a prop. Carles Ardit no era un simple viatger aficionat a les màquines: era un espia industrial a sou dels fabricants catalans.
En aquells primers anys del segle XIX, les regions industrials europees s’havien llançat a la febre de les indianes. Aquests teixits estampats de cotó havien revolucionat el consum de roba. També a Catalunya. Aquí es va començar important la roba ja teixida i simplement en feien l’estampació. Però aviat els industrials es van adonar que si a més d’estampar-la, la teixien aquí, el negoci seria molt més gran. I així ho van fer. Però els fabricants necessitaven conèixer les tecnologies més avançades, perquè, altrament, els resultats no eren òptims. Per això van enviar a França i a Suïssa espies industrials com Carles Ardit.
En aquesta història de Carles Ardit hi ha molts dels ingredients que expliquen com es comença a industrialitzar el país. Hi ha un element clau que són les mancances tècniques que tenia el país per afrontar aquesta nova etapa.
Sí, però tothom les tenia aquestes mancances, perquè la tecnologia només s’inventa una vegada. Un cop algú ha inventat la màquina de filar, el teler mecànic o el cilindre d’estampar, ja tot està inventat! I en aquells moments, a finals del segle XVIII i principis del segle XIX, tots els països del món estaven endarrerits menys un: la Gran Bretanya; i, per a algunes tecnologies específiques, França i Suïssa. Per això, al mateix temps que Carles Ardit, també estaven fent espionatge industrial personatges semblants dels Estats Units i d’Alemanya. Hi ha un club selecte de mitja dotzena d’economies del món que en aquells anys estan adquirint o s’estan apropiant de les tecnologies que s’han inventat a la Gran Bretanya. I aquesta no és una dada d’endarreriment; ben al contrari, és una dada de progrés. Segur que no trobaríem un napolità o un madrileny o un hongarès o un polonès copiant màquines tèxtils. Els historiadors només trobem espies industrials del club d’excel·lència mundial, d’aquells països on hi havia indústria, que sabien on s’havien inventat noves màquines i necessitaven incorporar-les a les seves fàbriques. Com que no les podien comprar, perquè no eren pas en venda, enviaven algú per fer espionatge industrial. En els mateixos anys que l’Ardit estava fent aquella tasca d’espionatge industrial, hi havia una dotzena de grans espies d’alt nivell, capaços com ell de fer dibuixos de gran precisió i de conèixer les màquines de dalt a baix. I era gent procedent de les economies més avançades del món.
Aquesta història ens parla del que avui en diem l’R+D, és a dir, el coneixement i la tècnica associada al desenvolupament industrial, oi?
Sí. L’R+D seria d’aplicació a la Gran Bretanya, ja que fou allà on es van posar a punt les noves màquines. I també a França i a Suïssa, amb el teler Jacquard i les tècniques d’estampació de teles, per exemple. I el cas de Catalunya i els altres països que tractaven de copiar seria més aviat el que ara en diuen R+D+i (investigació més desenvolupament experimental més innovació tecnològica). Aquesta
i petita voldria dir que a Catalunya no s’estava fent investigació avançada per a la posada a punt de les noves màquines, però d’alguna manera s’estaven important. Com que no era possible comprar-les ni adquirir-ne les patents, perquè Anglaterra no ho va permetre fins a l’any 1842, s’enviaven espies per copiar-les. Això solament ho podien fer els països més avançats. La gràcia del cas de Carles Ardit és que n’hi ha pocs que hagin deixat tants rastres com ell que perduren fins avui, en forma de dibuixos i estudis tècnics. Els historiadors de la tecnologia americans, per exemple, també han estudiat molt els seus espies; saben qui eren, però no van deixar rastre de la seva feina. Carles Ardit, en canvi, va escriure un extraordinari
Tratado teórico y práctico de la fabricación de pintados o indianas, de gairebé cinc-centes planes extraordinàriament documentades, que es va publicar l’any 1819 per la Junta de Comerç de Barcelona.
«La Junta de Comerç va ser el govern de Catalunya dels temps finals del segle XVIII i dels inicis del segle XIX».
En aquesta història també surt la Junta de Comerç. Què era aquesta institució?
La Junta de Comerç de Barcelona va ser una institució molt important. Des de mitjan segle XVIII fins a mitjan segle XIX va ser gairebé el govern econòmic de Catalunya. Tenia un grau d’autonomia que, en alguns àmbits, tal vegada superava el de la Generalitat actual. No tenia funcions polítiques, però es va prendre moltes atribucions en l’àmbit econòmic. És una institució molt poc coneguda, menys del que es mereix.
I què era? Una associació dels fabricants?
Dels comerciants. El que passa és que els fabricants també eren comerciants, i dins de la Junta de Comerç s’hi va crear una Comissió de Fàbriques que va anar adquirint noves funcions amb el pas del temps. O sigui que tenia incorporats els grans comerciants, els exportadors i naviliers, els fabricants i encara una part gens menyspreable de la noblesa i de l’administració. Tots aquests estaments van donar suport a les accions d’espionatge, com la de Carles Ardit i d’altres, i van muntar un molt remarcable sistema de patents d’invenció per tal de promoure les innovacions tecnològiques, però també van crear ensenyaments moderns d’economia, de mecànica, de química, de nàutica, de disseny…
I com funcionava? Era com una mena de gremi de comerciants i fabricants?
Avui la institució més pròxima a la vella Junta de Comerç, sense les funcions públiques que tenia la Junta, seria el Foment del Treball Nacional. De fet, és realment la institució hereva de l’antiga Junta de Comerç, i en particular de la Comissió de Fàbriques, perquè va anar canviant el nom. És l’agrupació de grans empresaris i grans fabricants, per bé que actualment Foment és poca cosa més que una organització patronal, atès que moltes altres institucions, i particularment la Generalitat, cobreixen sobradament aquells àmbits en què els seus avantpassats de dos-cents anys enrere van haver d’introduir-se.
En aquella època, la Junta de Comerç era un govern regional
de facto, sense funcions específiques en els temes de política i de milícia —en allò hi havia els funcionaris designats per l’administració central, el capità general o, després, els governadors civils— però amb una incidència molt gran en els temes econòmics, sempre que no fossin decisions d’Estat.
I m’imagino que funcionaven bastant com a
lobby a Madrid?
Sí, però en realitat prenien decisions pel seu compte i actuaven molt poc a Madrid. El que feien, ho feien aquí. Per exemple, van crear un sistema de registre i concessió de patents abans que existís a la resta d’Espanya; promovien l’ensenyament i la difusió de la tecnologia més moderna; van crear un gabinet de màquines, que servia d’exposició permanent de les màquines més avançades que hi havia al món i que tothom podia anar a veure. Van crear ensenyaments tecnològics de primer nivell que, a la pràctica, es van convertir en la Universitat Politècnica de Catalunya de la qual n’és, per tant, l’origen fundacional.
La Junta de Comerç seria el que avui en diem una estructura d’Estat?
Sí, plenament. Tot i que només en determinats àmbits, en tot allò que no tocava temes polítics ni institucionals d’alt nivell. I podia fer molta activitat perquè tenia recursos importants. Aquesta va ser la clau: van aconseguir un finançament bastant potent gràcies a tenir una participació en alguns impostos del comerç marítim. I com que al llarg del segle XVIII el comerç marítim català no va fer més que créixer, els seus ingressos van anar augmentant. Aquesta capacitat financera els va permetre promoure moltes millores, des de la reforma del port de Barcelona fins al canal d’Urgell.
I al voltant de tot això es va anar constituint el que serà la burgesia industrial catalana. Podríem fer un perfil d’aquesta burgesia industrial catalana? És equiparable a altres burgesies europees o bé té característiques pròpies?
La burgesia industrial és bastant semblant a tot arreu. I la d’aquí no era gaire original. Com a trets especials, es podria assenyalar que hi ha poca inclinació a associar-se en grans empreses; es manté molt l’estructura d’empreses familiars, que passen del propietari als seus fills. Segurament hi ha menys orientació cap a la formació de societats anònimes i complexos industrials més grans que no pas a altres llocs d’Europa.
I això, per què?
Penso que els grups socials són regularment bastant optimitzadors; és a dir, adopten determinades formes perquè hi troben avantatges en utilitzar-les. Em sembla que el fet d’operar en un mercat que és relativament petit, com el mercat espanyol, i no en el mercat europeu, sí que va marcar aquesta consideració del negoci com a patrimoni familiar, perquè tal vegada els contactes personals i la relació directa amb els clients tenien un pes que en altres llocs potser no tenien tant.
I potser també té a veure amb el tèxtil, que és un tipus d’indústria que normalment es feia en fàbriques més petites?
Sí, però també és cert que aquí es van crear algunes fàbriques tèxtils de les més grans d’Europa. Com l’Espanya Industrial, de Sants, a Europa només n’hi havia mitja dotzena més. Però sí que és veritat que, en general, el tèxtil no afavoreix tant la concentració empresarial com altres sectors que, per la mateixa naturalesa del procés productiu, només es poden crear a molt gran escala. No es poden fer uns alts forns petits! Però sí que es pot fer una empresa tèxtil molt petita i summament eficient, que s’especialitzi en un determinat producte i es converteixi en la millor del món d’aquell producte. En altres sectors, com la fabricació de ciment o com la indústria siderúrgica, la petita empresa és inviable: calen grans centres de producció. En el tèxtil, no són imprescindibles.
L’economia catalana sempre va patir de falta de primeres matèries i de recursos energètics. La falta de minerals energètics, com el carbó, va impulsar la recerca de noves fonts d’energia. I aquí apareix un protagonista excepcional de la història econòmica catalana: l’enginyer nord-americà Frederick Stark Pearson. A la sèrie de televisió veiem com l’11 de juny de 1911 Pearson va arribar a Barcelona per trobar-se amb el també enginyer Carles Montañès. Aquest va intentar convèncer Pearson de les possibilitats que hi havia al país de crear electricitat a partir de la força dels rius. L’endemà, per acabar-lo de convèncer, Montañès va portar Pearson fins dalt de Collserola. Quan l’americà va veure la plana de Barcelona ocupada pel nou Eixample, rodejat de les xemeneies de les fàbriques de Sant Andreu, Sant Martí de Provençals, el Poblenou i Hostafrancs i tota la base industrial del Vallès, va exclamar: «Em quedo amb el projecte! Ja no es troben perles com aquestes en el món. Invertir a Barcelona és invertir en el futur».
Pearson i Montañès van fundar la Barcelona Traction Light and Power Co., més coneguda a Catalunya com La Canadenca perquè s’havia escripturat a Toronto, i durant els mesos següents van dirigir la primera gran epopeia contemporània dels Pirineus: la construcció de l’embassament de Sant Antoni, al riu Noguera Pallaresa entre la Pobla de Segur i Talarn. Aquell projecte va ser un èxit, però Pearson no el va poder veure acabat: va morir el 1915 quan el vaixell amb què viatjava, el Lusitania, va ser torpedinat per un submarí alemany. Aquell torpede també va acabar amb l’altre gran projecte de Pearson per a Catalunya. L’enginyer nord-americà tenia la intenció de fer un tren amb ample de via europeu que, travessant Collserola per sota, unís Barcelona amb el Vallès Occidental i arribés fins a la frontera francesa. D’aquell gran projecte, que no es va fer sencer, avui en queda el primer tram, la línia del Vallès dels Ferrocarrils de la Generalitat.
L’explotació de l’energia hidràulica del país va ser una bona alternativa a la falta de carbó? Es va notar en la indústria?
Molt. Pensa que fins a la dècada del 1950 l’electricitat no es podia transportar a llarga distància, perquè es patien pèrdues excessives, no existien xarxes de gran abast i només s’explotava en condicions de relativa proximitat a la producció. Per tant, tenir electricitat d’origen hidràulic relativament propera representava un avantatge. Gràcies a la iniciativa de Pearson, això es va aconseguir d’una manera molt ràpida. En pocs anys hi va haver una bona quantitat de noves centrals elèctriques que produïen electricitat a gran escala. Això va afavorir clarament l’impuls industrial del primer terç del segle XX, i just a temps! Quan va produir-se la Primera Guerra Mundial la importació de carbó es va aturar pel conflicte. La indústria catalana probablement hauria experimentat un col·lapse greu per manca d’energia. Recollint alguna expressió pintoresca de l’època, podríem dir que aleshores va arribar la providència disfressada de Pearson i va donar una solució òptima: electricitat de proximitat, a gran escala i a bon preu.
A més, va ser en el moment important, perquè alguns anys més endavant ja es van construir xarxes de distribució de més gran abast i ja perdia importància la procedència del fluid. A partir de la dècada del 1950, a qualsevol punt de la geografia peninsular, encara que no hi hagués una producció d’electricitat significativa, sempre es podia obtenir a través de la xarxa general. L’electricitat que utilitzem ara mateix no sabem si s’ha produït a Galícia, en una central nuclear francesa o a les centrals que tenim més properes. Però a l’època de Pearson no hi havia xarxes nacionals sinó a penes regionals. I tenir electricitat a prop era un factor molt favorable.
«Catalunya va tenir la indústria tèxtil més potent de tot el continent europeu».
A més, l’explotació de l’energia hidroelèctrica als Pirineus va coincidir amb un gran desenvolupament industrial. És com una segona revolució industrial?
Sí, perquè hi ha un munt de coses noves que es posen en marxa. Fins al 1880-1890 l’economia catalana era una economia que tenia tot el que tenien les economies del món: és a dir, pagesos treballant la terra, indústria tèxtil i comerç molt lligat a la importació i exportació d’aliments, de carbó i de productes tèxtils. A partir de finals del segle XIX i durant els primers quinze o vint anys del segle XX es posen en marxa un munt de noves indústries —la indústria química, la indústria elèctrica, l’automòbil— el sistema es diversifica i, per tant, es fa molt més potent. La diversificació productiva és la clau fonamental del creixement econòmic català del segle XX. Vist amb la perspectiva d’avui sembla poc important, però el fet de tenir a Catalunya, als primers anys del segle XX, una de les marques d’automòbils més potents del món, la Hispano-Suiza, ni que sigui de vehicles de luxe, no és menyspreable, no passa pas a tot arreu. I com això, es podrien esmentar altres exemples que fan del nucli industrial català un centre força singular. Ben segur que únic a Espanya.
I en aquesta nova etapa, en aquest inici del segle XX, Catalunya continuava sent una de les regions punteres de l’economia europea?
En el tèxtil, pel volum de la producció, era la regió més destacada de l’Europa continental. Deixant de banda Anglaterra, Catalunya va tenir la indústria tèxtil més potent de tot el continent europeu en relació amb la grandària de la seva economia. En altres sectors, com la producció d’electricitat, també la posaríem en el grup de les regions líder. En el químic, no és així, però ja en aquells anys inicials del segle XX s’estava posant en marxa un sector de notables dimensions i, per cert, en bona part a partir de projectes d’inversió estrangera. Des de finals del segle XIX, l’economia catalana té una capacitat d’atracció important d’iniciatives exteriors. En el cas de la indústria química, es dóna en gran part perquè hi ha la indústria tèxtil que és demandant de productes químics. Aquest és un fenomen que ha passat en moltes altres zones avançades del món: quan en una regió hi ha una base industrial potent, aquesta regió té més capacitat d’atraure noves indústries que no pas altres àrees sense una base industrial sòlida, perquè la mateixa base industrial fa de mercat, és una gran demandant de productes i serveis. En molts casos aquestes noves inversions són d’empreses que no treballen per a les famílies o per al consumidor sinó directament per a altres indústries. Quan hi ha un teixit empresarial dens i dinàmic, això és un avantatge molt important. I diguem que no és exactament un mèrit de ningú sinó el producte d’allò que es coneix com a «economies d’aglomeració», resultat de les interrelacions entre sectors diversos.
Al segle XX, tant Espanya com Europa van patir grans guerres. Com van afectar la seva indústria? Es van recuperar igual?
En realitat, la Segona Guerra Mundial és força més destructiva que la Guerra Civil espanyola i les indústries pateixen més a França, a Alemanya o a Itàlia, que no pas aquí. Ara bé, a Espanya la postguerra va ser molt llarga i va costar molt de superar la desfeta de la guerra a causa de la política autàrquica de la dictadura de Franco. En canvi, a l’Europa Occidental, gràcies al Pla Marshall, gràcies al fet que eren economies obertes i que van iniciar processos de cooperació molt aviat —la CECA, la Confederació Europea del Carbó i del Acer és de l’any 1951— les indústries es van recuperar molt de pressa. L’any 1951, quan es van fer els primers passos en la línia de la integració europea, Espanya era gairebé el país pària del món. Estava fora de les Nacions Unides, perquè no l’hi van deixar entrar i s’havien retirat de Madrid els ambaixadors de gairebé tots els països del món. Espanya va patir, per culpa del règim que havia guanyat la guerra, una situació molt llarga de penúria i aïllament.
I les empreses catalanes com es van ressituar en aquesta nova etapa?
Pot semblar una paradoxa, però el cert és que el franquisme no va fer gaire mal a l’economia catalana de forma específica. El franquisme va ser un muntatge tan extremament conservador i immobilista, que va deixar el que ja hi havia, no va tocar res llevat de posar al front de totes les estructures els militars i els addictes al
Movimiento. I, per tant, aquella evolució important que tenia l’economia catalana abans de la guerra es va mantenir. El que sí que va fer el règim franquista va ser intentar crear empreses públiques en altres llocs d’Espanya, però en general van ser intents no gaire reeixits. No diré de cap de les maneres que la postguerra fos el millor dels mons per a l’economia catalana, perquè no ho va ser, però tampoc no va tenir una repercussió negativa especial.
A principis del 2014 vaig participar en aquest congrés al qual es va donar el títol d’«Espanya contra Catalunya». I ho vaig fer una mica a contracor, perquè en acceptar la participació no en coneixia el títol, i no el comparteixo gens! Els congressos científics no es bategen amb una de les conclusions que se suposa que s’acabaran formulant. Cal deixar que els estudiosos analitzin els fets i treguin les seves pròpies conclusions, encara que no siguin coincidents entre elles. El coneixement científic avança per aproximacions i correccions successives, no pas a partir de consignes predeterminades. En aquells anys del franquisme, en què els governants tenien el poder absolut i l’exercien des de l’exèrcit, si haguessin anat obertament contra Catalunya l’haurien desmuntat en poc temps. Jo no crec en això d’«Espanya contra Catalunya». Crec que hi ha conflictes, i molt grossos! Que hi ha models de creixement i de gestió molt diferents. I estic convençut que és molt difícil d’harmonitzar les visions dominants a Catalunya i a la capital de l’Estat. Però la idea d’«Espanya contra Catalunya», sense matisos, no és acceptable. Seria certament incomprensible que una regió que econòmicament ha estat un èxit en els últims tres-cents anys hagi tingut sempre l’Estat en contra. No pot ser. Si Espanya hagués estat obertament en contra de Catalunya, no hauria quedat pedra sobre pedra. Amb els pocs escrúpols que hi ha hagut en alguns períodes, especialment en les dictadures militars, ho haurien arrasat tot. I no ha estat així, ni molt menys, com es demostra per la comparació del tant per cent del PIB català sobre el PIB espanyol al llarg del temps.
Després de la guerra, durant el franquisme, són les mateixes famílies les que continuen amb les mateixes empreses? L’estructura econòmica continua sent la mateixa?
Molt, massa, perquè durant els anys d’autarquia, fins al 1959, tot es va congelar. No hi havia llicències per importar, no es podia canviar la maquinària perquè no hi havia ni un sol dòlar, ni un sol marc, ni un sol franc per importar. I això és afavorir la indústria? Esclar que no: les empreses, tant les catalanes com les espanyoles, als anys cinquanta, estaven tan endarrerides que funcionaven amb la tecnologia dels anys vint. No s’havien renovat perquè no podien renovar res. Pensa que durant gran part d’aquest període, fins al 1955, les empreses havien de parar el procés de fabricació, de vegades unes quantes setmanes seguides, perquè no hi havia electricitat. Hi havia els obrers disposats a treballar i esperant a cobrar, hi havia les instal·lacions i el material… però no podien funcionar perquè no disposaven d’electricitat.
Després de l’autarquia, a partir dels anys seixanta, els industrials catalans estaven contents amb el règim franquista?
En realitat, gran part del procés en l’últim franquisme el van dirigir catalans. Els dos governants més importants de l’últim franquisme, des de la perspectiva del canvi cap a l’obertura i la liberalització, van ser Joan Sardà —que era republicà i antifranquista— i López Rodó —de l’Opus Dei—. Joan Sardà va dissenyar el Pla d’Estabilització, que es va aplicar des del 1959 i que va significar
de facto la derrota de la Falange i l’abandonament de les maneres pròpies d’una economia sotmesa a una dictadura militar. Sardà es va allunyar de seguida del Règim, que, de fet, tampoc no l’havia acceptat mai.
Des de l’inici dels anys seixanta, el país passava a ser sotmès, en el terreny econòmic, a un sistema de govern tecnocràtic; sota un govern format per gent que tenia com a principal preocupació que el país finalment arribés a funcionar. La idea de López Rodó era que no es podia tenir un país democràtic sense un país educat, culte i bastant benestant. Calia augmentar la renda per càpita abans de plantejar-se cap pas d’obertura política. El que tenien ficat al cap aquesta gent de l’Opus Dei —amb els que no simpatitzo gens— és deixar de banda la vella Falange feixista i recolzar-se en els militars menys radicals, com el mateix Carrero Blanco, fins a fer un país més ric i més educat. I, naturalment, sota el seu guiatge espiritual i material.
L’objectiu, doncs, era crear aquesta classe mitjana que és la base de les democràcies capitalistes?
Exacte, aquest és el terme. La seva idea era crear una classe mitjana, que ells la volien catòlica, apostòlica i romana, però classe mitjana! I la veritat és que qualsevol país que aconsegueix tenir una classe mitjana potent avança amb menys dificultats. Si pogués ser que tothom fos classe mitjana, que no hi hagués ningú per sota, millor encara.
En el capítol de la sèrie expliquem que en aquell context històric es va crear la SEAT, la Sociedad Española de Automóviles de Turismo, amb l’objectiu de fabricar versions espanyoles dels models de cotxe de la FIAT italiana. El règim franquista volia instal·lar la primera planta a la zona industrial de Madrid, a Villaverde. Però la FIAT, que era qui havia de passar les patents dels cotxes a la SEAT, s’hi va negar en rodó. I, al final, es va instal·lar a Catalunya.
Aquesta història d’atracció entre Catalunya i l’automòbil havia començat l’any 1889 a l’Exposició Universal de París. Un empresari tèxtil català, Francesc Bonet, mentre visitava els pavellons de la mostra, va quedar fascinat per dues autèntiques joies: un cotxe de rodes metàl·liques de la marca Daimler, anomenat Stahlradwagen, i un tricicle molt evolucionat de la marca Benz. I Bonet es va enamorar tant del motor de petroli que els feia moure tots dos, que se’n va endur un cap a casa. Amb aquell motor, Francesc Bonet va construir el primer cotxe català de la història. Era un prototip de quatre rodes, sense volant ni frens, i que amb prou feines podia circular a 14 quilòmetres per hora. Amb aquest vehicle va començar la nova aventura empresarial d’un home a qui tothom va començar a anomenar «l’home del cotxe sense cavalls». Si us fa gràcia, se’n pot veure una reproducció a la Col·lecció d’Automòbils Salvador Claret, a Sils.
Aquella aventura empresarial va ser un fracàs; només se’n van construir dues unitats. Però va ser el primer pas d’una indústria que es va acabar consolidant, i una bona prova n’és l’empresa barcelonina Hispano-Suiza, que es va convertir en una referència europea d’automòbils de luxe les primeres dècades del segle XX. Aquesta experiència i aquests precedents industrials és justament el que van fer que la FIAT no tingués cap dubte que la SEAT s’havia d’instal·lar a Catalunya.
Quin impacte té la SEAT a l’economia catalana?