2014
Capítol 1. Estat per a Catalunya: del cor al cap » L’independentisme de majories
Pàgina 8 de 43
L’independentisme de majories
Per a ser majoritari a la societat catalana, l’independentisme ha de ser interclassista, multigeneracional i millor encara si és també pluripartidista. Per entendre’ns, per voler la independència de Catalunya no cal ser d’esquerres necessàriament, des del punt de vista ideològic. Només cal ser demòcrata. Si, com a català, vull la independència del meu país i com a ciutadà vull una societat justa, amb igualtat d’oportunitats per accedir a la cultura, el benestar i el progrés, sense discriminació de gèneres, sóc, doncs, un demòcrata d’esquerres. Això, tanmateix, és el que sóc jo, a tall personal. I ho seria també si, en comptes de ser català, fos italià, espanyol o francès.
Però en el país que jo vull, no tothom ha de ser així, no tots els demòcrates catalans han ser d’esquerres, si no volen. Però sí que, progressistes o conservadors en la construcció de la societat, on tindrem punts de vista diferents i divergirem, com els tenen a Portugal, Espanya o Dinamarca, podem coincidir, en canvi, en la construcció de l’estat i en la seva necessitat. En tots els casos, però, el que sí que ha de ser l’independentisme és radicalment plural quant a la diversitat d’orígens familiars, lingüístics, culturals, religiosos, territorials, identitaris, de les persones que comparteixin aquest objectiu polític. Tan plural, doncs, com plural i divers és el país dels nostres dies.
L’independentisme, però, no és cap ideologia. La independència no és una ideologia, és un instrument per obtenir determinats objectius, no és un fi sinó un mitjà. Hi ha independentistes de dreta, de centre i d’esquerra. N’hi ha de liberals i de conservadors, de comunistes i d’àcrates, de socialistes i d’ecologistes, de democristians i d’esquerra democràtica. Si fos una ideologia, aquesta seria mundial, hegemònica, única, perquè tots els països del món són ja independents o bé volen ser-ne. I és obvi que no pensen pas tots d’igual manera, ni les nacions col·lectivament, ni els seus integrants individuals.
Al costat del jove amb texans, mocador rebel al coll o al cap, el sarró contestatari a l’espatlla o l’estelada de la revolta nacional a la mà, al pin o a l’adhesiu, hi ha d’haver els independentistes d’americana, corbata i colònia Armani, amb les independentistes de vestit jaqueta i moneders Loewe, i tota la gent que no vesteix d’una manera ni de l’altra i que constitueixen la gran majoria. Hi ha d’haver els de la motxilleta progre a l’esquena, al costat dels que duen el bocata fet a casa embolicat amb paper de plata, camí de la feina, o la cartera d’executiu amb l’ordinador portàtil sempre a punt. Hi ha d’haver els que duen El Punt Avui, Ara, Ara Balears, Regió 7, El Nou, les edicions catalanes del Periódico, La Vanguardia i del Segre i El Temps, El Triangle, Sàpiens, Descobrir Catalunya, Catalunya Cristiana, Serra d’Or, Lluc, Saó o El Mirall sota l’aixella, com hi ha d’haver també els que llegeixen Le Monde, el Financial Times, El País o L’Osservatore romano.
I els creients, els agnòstics i els ateus. Els francmaçons i els lliurepensadors. Els catòlics i els protestants, però ara també hi hauran de ser els ortodoxos, els musulmans, els jueus, els baha’i, els budistes, els hinduistes, els testimonis de Jehovà, els sikh, i els gitanos de l’església de Filadèlfia. Els Puigdellívol i els Soldevila, els Ferrer i els Llauradó, els Peris i els Crespí, però també els Pérez, els González, els Martínez i els Sánchez. I els Abdelaziz, els Seiem, els Lamín i els Bugema. I tots els que aniran venint i ells encara no ho saben, ni ho sabem nosaltres.
I els registradors de la propietat, els dissenyadors de pàgines web, els conductors d’autobusos, els propietaris de centres de bellesa, els titulars d’empreses de serveis, els analistes financers, els comandaments dels mossos d’esquadra i els agents també, els caps de premsa, els assessors jurídics o d’imatge, els informàtics, els que regenten locutoris per parlar amb la família a l’altra punta del món, els tertulians que saben de tot i els que tampoc, els becaris en pràctiques, els fisioterapeutes, els funcionaris decebuts, els metges que salven vides per salvar la vida, els avis que s’han quedat vidus, sols i malalts, els reis del mambo de la informàtica, els advocats de prestigi i els que no en tindran mai, els que fan recerca i els que esperen fer-ne, els aturats de cinquanta anys que temen que ja no trobaran feina, els botiguers de la cantonada, els autònoms que fan més hores que un rellotge, les dones que han d’esforçar-se més que els homes al lloc de treball, cada dia, per demostrar que ben sovint són més competents que ells, tot i que cobrin menys, els músics compromesos amb la música i fins i tot amb el país, els cracs d’Internet, els pagesos emprenyats, els empresaris exportadors i els que encara no en són, els que pinten parets, quadres o no pinten res enlloc, els pescadors oblidats, la parella que busca pis assequible a la seva butxaca i que no en troba, els taxistes metropolitans i els de ciutats petites, els jubilats que remuguen asseguts al banc del si-no-fos, els joves que xategen i fan un món nou a cop d’sms…
I també els especialistes a signar manifestos reivindicatius o a redactar-los, els historiadors i poetes de poble i els de ciutat també, la Maria que va perdre l’accent de la vergonya i la Núria que va recuperar el de la dignitat, els que van quedar aturats a l’abril del 31 o al maig del 68, els experts a tallar el trànsit reclamant semàfors, escoles bressol o centres d’atenció primària, els capellans compromesos d’abans que ara ja només són compromesos, un grapat de capellans que encara en són, una colla de monges, mitja dotzena de canonges, potser un parell de bisbes, algun abat i exabat, els que han fet un màster en pintades amb retolador o enganxant adhesius de totes les causes, els llibreters barbuts que ja mai no perdran l’aire conspirador de la dictadura, els supervivents de totes les batalles, els empresaris que sempre estan a punt per ajudar la causa i ningú no ho diria i els que tothom ho diria també, els mestres que continuen educant i alliberant, els que mantenen un to conspiratiu com si el franquisme fos més viu del que sembla, que ja és dir, i encara es coneixen pel nom de guerra, els activistes de vàter d’empresa o bar de facultat, els escriptors d’un sol llibre gràcies a l’antic suport genèric o als que n’han publicat una dotzena llarga i amb traduccions a diverses llengües, els vells exiliats republicans que saben que ja no tornaran mai més, els que ja tenen una edat i asseguren que ells ja no ho veuran, però els seus néts sí, els que hem esperat sempre, contra tota esperança. Nosaltres, tots.