Wonder
Cinquena part » Assaig
Pàgina 86 de 136
Assaig
com més s’acosta el dia de l’estrena més temps m’ocupen els assajos. haig de memoritzar un munt de frases. llargs monòlegs on només parlo jo. l’olivia va tenir una idea que m’ha anat molt bé. porto el violí dalt de l’escenari i toco una miqueta mentre parlo. no està escrit així, però el senyor davenport troba que això que el director d’escena estigui puntejant les cordes d’un violí hi dóna un toc més autèntic. i a mi em va la mar de bé, perquè cada cop que necessito un segon per recordar la frase següent començo a tocar «soldier’s joy» amb el violí i així guanyo una mica de temps.
ara ja conec una mica els altres actors, sobretot la noia tenyida de rosa que fa d’emily. resulta que no és ni de molt tan creguda com em pensava, tenint en compte la colla amb qui va. el seu nòvio és aquell armari que és un crac del primer equip de l’institut. és un món tan diferent del meu que m’ha sorprès que la miranda hagi resultat ser tan agradable.
un dia estem asseguts a terra entre bastidors esperant que els tècnics acabin d’instal·lar el focus principal.
i quant fa que sortiu, l’olivia i tu?, em pregunta de cop i volta.
uns quatre mesos, dic.
ja has conegut el seu germà?, fa com qui no vol la cosa.
m’agafa tan desprevingut que no puc dissimular la meva sorpresa.
que el coneixes, el germà de l’olivia?, pregunto
la via no t’ho ha explicat? érem molt bones amigues. conec l’auggie des que era un bebè.
ah, sí, ara que ho dius, em sembla que sí que ho sabia. no vull que sàpiga que l’olivia no me n’ha dit res. no vull que sàpiga que m’he quedat de pedra que li digués via. ningú li diu via, a part de la família, i ara ve una noia tenyida de rosa que em pensava que era una desconeguda i va i li diu via.
la miranda riu sacsejant el cap però no diu res més. es fa un silenci incòmode i aleshores comença a remenar la bossa i treu la cartera. es mira per sobre un parell de fotografies i després me n’allarga una. s’hi veu un nen petit al parc un dia que fa sol. porta pantalons curts i samarreta i… un casc d’astronauta que li cobreix tot el cap.
estàvem a uns quaranta graus, aquell dia, em diu somrient i mirant la foto. però ell no es treia aquell casc per res del món. el va portar com dos anys seguits. hivern, estiu, a la platja. de bojos.
sí, n’he vist fotos a casa de l’olivia.
l’hi vaig regalar jo, aquest casc, em diu. ho diu com orgullosa. agafa la fotografia i se la torna a guardar amb molt de compte a la cartera.
que guai, contesto.
així ho portes bé?, em diu girant-se cap a mi.
si porto bé el què?, li dic amb cara de no entendre res.
aixeca les celles com si no em cregués.
ja saps què vull dir, replica, i fa un trago d’aigua de l’ampolla. no ens enganyem, continua, l’univers no es va portar gaire bé amb l’auggie pullman.