Wonder
Sisena part » Adéu
Pàgina 96 de 136
Adéu
—Auggie! —va dir la Via—. Vine ràpid. La mare vol parlar amb tu.
—No penso demanar perdó.
—No té res a veure amb tu —va rugir—. Al món no només hi ets tu, Auggie! Afanya’t. La Daisy està malalta. La mare se l’emporta d’urgències. Vine a dir-li adéu.
Vaig clavar un cop als coixins que tenia damunt la cara i la vaig mirar. I llavors va ser quan vaig veure que estava plorant.
—¿Què vols dir, que vagi a dir-li adéu?
—Afanya’t! —va dir allargant la mà.
Li vaig agafar la mà i la vaig seguir pel passadís fins a la cuina. La Daisy estava estirada a terra de costat amb les cames molt rígides. Li costava respirar, com si acabés d’arribar de córrer pel parc. La mare estava agenollada al seu costat acariciant-li el cap.
—¿Què ha passat? —vaig preguntar.
—Ha començat a gemegar de cop i volta —va dir la Via agenollant-se al costat de la mare.
Vaig mirar la mare. També estava plorant.
—Me l’emporto a l’hospital que hi ha al centre —va dir—. Està a punt d’arribar el taxi.
—El veterinari la curarà, ¿oi? —vaig dir.
La mare em va mirar.
—Tant de bo, tresor —em va dir molt a poc a poc—. Però la veritat és que no ho sé…
—És clar que la curarà —vaig dir.
—Últimament vomita molt, la Daisy, Auggie. I és velleta…
—Però es pot curar —vaig replicar mirant la Via perquè em donés la raó, però la Via no va aixecar el cap.
A la mare li tremolaven els llavis.
—Em sembla que ha arribat l’hora de dir adéu a la Daisy, Auggie. Ho sento.
—No! —vaig dir.
—No volem que pateixi, Auggie —va dir.
Va sonar el telèfon. Va despenjar la Via.
—Molt bé, gràcies.
I a continuació va penjar un altre cop.
—El taxi ja és a fora —va dir eixugant-se les llàgrimes amb el dors de la mà.
—Va, Auggie, obre’m la porta, rei —va dir la mare agafant la Daisy amb molt de compte com si fos un bebè gegant i flàccid.
—Mare, no, sisplau! —vaig dir-li plorant i barrant-li el pas.
—Sisplau, tresor, que pesa molt —em va dir la mare.
—¿I el pare què?
—Hem quedat a l’hospital —em va dir la mare—. Ell tampoc vol que la Daisy pateixi, Auggie.
La Via em va apartar de la porta i l’hi va aguantar a la mare perquè passés.
—Porto el mòbil obert, si necessiteu alguna cosa —li va dir a la Via—. ¿Pots tapar-la amb la manta?
La Via va assentir amb el cap. Ara ja plorava pels descosits.
—Digueu adéu a la Daisy, fills —va dir la mare mentre les llàgrimes li lliscaven galtes avall.
—T’estimo, Daisy —va dir-li la Via fent-li un petó al nas—. T’estimo moltíssim.
—Adéu, princesa —li vaig xiuxiuejar a l’orella—. T’estimo.
La mare la va baixar per les escales. El taxista ja havia obert la porta del darrere i vam mirar com pujaven al cotxe totes dues. Just abans de tancar la porta la mare ens va mirar allà drets, davant de l’entrada, i ens va dir adéu amb la mà. Jo crec que mai l’he vist tan trista.
—T’estimo, mare! —va dir la Via.
—T’estimo, mare! —vaig dir jo—. Perdona, mare!
Ens va enviar un petó i va tancar la porta. Ens vam quedar mirant com marxava el cotxe i després la Via va tancar la porta. Em va mirar un moment i aleshores em va fer una abraçada fortíssima mentre ploràvem tots dos a llàgrima viva.