Wonder
Sisena part » El cel
Pàgina 98 de 136
El cel
Al cap d’una estona em vaig desvetllar. Encara era fosc. Vaig sortir del llit i vaig anar cap a l’habitació dels pares.
—¿Mare? —vaig xiuxiuejar. Estava completament fosc i no veia si tenia els ulls oberts—. ¿Mare?
—¿Què passa, rei?
—¿Puc dormir amb tu?
—La mare es va arrambar cap al pare i jo em vaig arraulir al seu costat. Em va fer un petó als cabells.
—¿Et fa mal, la mà? —vaig preguntar-li—. Diu la Via que la Daisy t’ha mossegat.
—Només ha sigut una pessigadeta de no res —em va xiuxiuejar a l’orella.
—Mare —vaig dir començant a plorar—. Perdona’m pel que t’he dit.
—Xxxt… No hi ha res que s’hagi de perdonar —em va dir tan fluixet que gairebé no la sentia i fregant-me la galta amb la seva cara.
—¿A la Via li fa vergonya que em vegin?
—No, tresor, no. Ja ho saps, que no. Només és que s’ha d’adaptar a l’institut. No és fàcil.
—Ja ho sé.
—Sí, ja ho sé, que ho saps.
—Perdona’m que t’hagi dit mentidera.
—Va, dorm, amor meu… t’estimo moltíssim.
—Jo també t’estimo molt, mare.
—Bona nit, reiet —em va dir molt fluixet.
—Mare, ¿ara la Daisy és amb l’àvia?
—Jo crec que sí.
—¿Són al cel?
—Sí.
—¿La gent té el mateix aspecte, quan se’n va al cel?
—No ho sé. Suposo que no.
—¿I com es reconeixen?
—No ho sé, tresor —va dir cansada—. Ho noten. No et fan falta els ulls, per estimar, ¿oi que no? Aquestes coses les notes a dins. Doncs al cel és igual. Només hi ha amor, i ningú s’oblida de les persones que estima.
Em va fer un altre petó.
—Dorm, tresor. És tard i estic morta de son.
Però no em vaig poder adormir de cap manera, i això que vaig notar que la mare ja dormia. També sentia que el pare dormia, i em vaig imaginar que també sentia dormir la Via a la seva habitació a l’altra punta del passadís. I em vaig preguntar si la Daisy també devia estar dormint al cel. I si dormia, ¿devia somiar amb mi? Vaig preguntar-me com seria arribar un dia al cel i que la meva cara deixés de tenir cap mena d’importància. Com amb la Daisy, que li era ben bé igual.