Wonder
Sisena part » El final
Pàgina 100 de 136
El final
Va ser una funció impressionant. No vull explicar el final, però és d’aquells que al públic se li humitegen els ulls. La mare va perdre completament els papers, quan la Via en el paper de l’Emily va dir:
—Adéu, món! Adéu Grover’s Corners… Adéu, pares. Adéu als rellotges que fan tic-tac i als gira-sols de la mare… I al menjar i al cafè. I als vestits acabats de planxar i els banys calents… i a adormir-se i despertar-se. Oh, terra, ets massa meravellosa perquè la gent en sigui conscient!
Mentre ho deia la Via plorava de debò. Llàgrimes de veritat: veia com li lliscaven galtes avall. Va ser increïble.
Així que es va tancar el teló tot el públic va començar a aplaudir. Els actors van anar sortint un per un. La Via i el Justin van ser els últims, i quan van aparèixer tot el públic es va posar dret.
—Bravo! —vaig sentir que cridava el pare fent un altaveu amb les mans.
—¿Per què s’aixeca tothom? —vaig preguntar.
—És una ovació a peu dret —va dir la mare posant-se dreta.
Així que jo també em vaig posar dret i vaig aplaudir com un desesperat fins que em van fer mal les mans. Per un moment em vaig imaginar com devia molar ser la Via i el Justin en aquell moment, amb tota aquella gent dreta aclamant-los. Jo crec que hi hauria d’haver una llei que digués que tothom ha de rebre una ovació amb tot el públic dret almenys un cop a la vida.
Finalment, al cap de no sé quants minuts, la filera d’actors que hi havia dalt de l’escenari va fer un pas enrere i el teló es va tancar davant seu. Els aplaudiments es van acabar, es van encendre els llums i el públic va començar a aixecar-se per marxar.
Els pares i jo vam anar cap a l’espai que hi ha entre bastidors. Hi havia una pila de gent felicitant els actors, envoltant-los i donant-los copets a l’esquena. Vam veure la Via i el Justin enmig de la gentada, somrient a tothom, rient i parlant.
—Via! —va cridar el pare saludant-la amb la mà mentre s’obria pas entre la gentada. Quan va arribar al seu costat li va fer una abraçada i la va alçar una miqueta de terra—. Filla, has estat increïble!
—Déu meu, Via —cridava la mare emocionadíssima—. Déu meu, Déu meu!
L’abraçava tan fort que em pensava que l’escanyaria, però la Via reia.
—Has estat esplèndida! —va dir el pare.
—Esplèndida —va repetir la mare fent que sí i que no amb el cap, tot alhora.
—I tu, Justin —va dir el pare estrenyent-li la mà i abraçant-lo al mateix temps—, has estat fantàstic!
—Fantàstic —va repetir la mare.
Estava tan emocionada que gairebé no podia ni parlar.
—Quina impressió, veure’t allà dalt, Via! —va dir el pare.
—Al principi la mare no et reconeixia —vaig dir jo.
—No et reconeixia! —va dir la mare tapant-se la boca amb la mà.
—La Miranda s’ha trobat malament just abans de començar —va dir la Via sense alè—. No hi ha hagut temps ni per anunciar-ho.
Les coses com sigui: tenia un aspecte molt estrany, amb tot aquell maquillatge. No l’havia vist mai així.
—¿I has hagut de sortir a escena així, a l’últim minut? —va dir el pare—. Ostres.
—Ha sigut impressionant, ¿oi? —va dir el Justin envoltant-la amb el braç.
—No ha quedat ni un sol ull sec a tota al sala —va dir el pare.
—¿Està bé, la Miranda? —vaig preguntar, però no em va sentir ningú.
En aquell moment un senyor que em sembla que era el professor de teatre va venir cap al Justin i la Via picant de mans.
—Bravo, bravo! Olivia i Justin!
Va fer dos petons a la Via.
—He ficat la pota un parell de vegades —va dir la Via sacsejant el cap.
—Però te n’has sortit bé —va dir el senyor amb un somriure d’orella a orella.
—Senyor Davenport, li presento els meus pares —va dir la Via.
—Deuen estar orgullosos de la seva filla! —va dir estrenyent-los la mà amb totes dues mans.
—Molt!
—I aquest és el meu germà petit, l’August —va dir la Via.
L’home estava a punt de dir alguna cosa, però aleshores em va mirar i es va quedar petrificat.
—Senyor D. —va dir el Justin estirant-lo del braç—. Vingui, que li vull presentar la meva mare.
La Via va obrir la boca per dir-me alguna cosa, però va venir algú altre i va començar a parlar amb ella, i quan me’n vaig adonar ja m’havia quedat sol entre la multitud. Vull dir que sí que sabia on eren, els pares, però hi havia una pila de gent al voltant nostre, i no paraven d’empenye’m i de mirar-me d’aquella manera que em fa sentir tan malament. No sé si va ser per la calor o per què, però vaig començar a marejar-me. Vaig començar a veure borroses les cares de la gent, i parlaven tan fort que gairebé em feia mal a les orelles. Vaig intentar abaixar el volum de les meves orelles de Lobot, però em vaig confondre i el vaig apujar més, i això encara em va deixar més confús. Aleshores vaig aixecar el cap i no vaig veure enlloc els pares ni la Via.
—¿Via? —vaig cridar mentre començava a obrir-me pas entre la gent buscant la mare—. Mare! —Només veia panxes i corbates—. Mare!
De cop i volta algú em va agafar per darrere.
—Mira qui hi ha aquí! —va dir una veu que em sonava molt abraçant-me molt fort.
Al principi em vaig pensar que era la Via, però aleshores em vaig girar i em vaig quedar de pasta de moniato.
—Hola, Comandant Tom! —em va dir.
—Miranda! —vaig exclamar abraçant-la amb totes les meves forces.