Wonder
Primera part » Armariets amb combinació
Pàgina 17 de 136
Armariets amb combinació
Me’n vaig anar directe a l’aula 301, a la tercera planta. Sort de la visita, així ara sabia exactament on havia d’anar i no vaig haver d’aixecar el cap per res. Ara sí que notava que hi havia nens que se’m quedaven mirant, però vaig fer allò que faig jo de fer veure que no me n’adono.
Vaig entrar a classe. La professora estava escrivint a la pissarra, i mentrestant els nens s’anaven asseient a les taules. Com que estaven posades fent un semicercle de cara a la pissarra jo vaig triar la del mig de tot, que era la que quedava més al darrere, perquè vaig pensar que així no em mirarien tant. Continuava amb el cap abaixat, mirant només els peus de la gent per sota el serrell. Quan va començar a haver-hi moltes taules plenes vaig notar que ningú s’asseia al meu costat. Sí que n’hi va haver un parell que hi van estar a punt, però en l’últim moment s’ho van repensar i se’n van anar a seure en un altre lloc.
—Ei, August!
Era la Charlotte, que em feia hola amb la mà mentre s’asseia en una taula al davant de tot. No entenc com hi ha gent que es vol asseure davant de tot.
—Ei —li faig dir fent un cop de cap.
Aleshores vaig veure que el Julian seia uns quants seients més enllà, parlant amb uns nens. Sé que em va veure, però no em va saludar.
De cop vaig notar que algú s’asseia al meu costat. Era el Jack Will. El Jack.
—¿Com va? —em va preguntar fent un cop de cap.
—Ei, Jack —vaig respondre fent-li hola amb la mà, i immediatament me’n vaig penedir, perquè va quedar una mica tonto.
—Molt bé, nens. Una mica de silenci —ens va demanar la mestra girant-se cap a nosaltres. Havia escrit el seu nom a la pissarra: senyora Petosa—. Seieu tots, sisplau. Passeu —va dir mirant un parell de nens que acabaven d’arribar—. Allà hi ha una cadira, i aquí també.
Encara no s’havia fixat en mi.
—Ara, el primer que vull que feu és que pareu de parlar i… —M’acabava de veure—. I que deixeu les motxilles a terra i feu silenci.
Va dubtar només una milionèsima de segon, però jo vaig veure claríssimament en quin moment m’havia vist. Ja us ho he dit, ara ja hi estic acostumat.
—Ara passaré llista i m’apuntaré on seieu —va dir seient damunt la taula. Al costat hi tenia tres piles molt ben fetes d’arxivadors—. Quan us cridi, us aixequeu i veniu a buscar l’arxivador amb el vostre nom. A dins hi teniu l’horari i un cadenat amb combinació, però no intenteu obrir-lo fins que jo us ho digui. Teniu el número d’armariet apuntat a l’horari. Tingueu en compte que no tots els armariets són aquí al costat de la classe, sinó que també n’hi ha al final del passadís i, abans que m’ho pregunteu, no, no us podeu intercanviar els armariets ni els cadenats. En acabat, si ens queda temps, ens coneixerem una mica tots plegats. ¿Entesos? Molt bé.
Va agafar una carpeta amb pinça que tenia damunt la taula i va començar a dir el nom de tothom.
—A veure… ¿Julian Albans? —va fer alçant el cap.
—Aquí —va dir el Julian aixecant la mà.
—Hola, Julian —va fer escrivint alguna cosa al paper on hi havia la distribució de les taules.
Tot seguit va agafar el primer arxivador de tots i l’hi va allargar.
—Vine a buscar-lo —li va dir anant per feina.
El Julian es va aixecar i l’hi va agafar de les mans.
—¿Ximena Chin?
Ens anava cridant un per un i ens entregava un arxivador. Mentre passava llista em vaig fixar que la taula del meu costat era l’única que encara era buida, tot i que uns quants llocs més enllà hi havia dos nens que compartien taula. Quan la senyora Petosa va cridar el nom d’un d’ells, un nen grandot que es deia Henry Joplin i que ja semblava un adolescent, li va dir:
—Henry, allà hi ha una taula lliure. Seu allà, ¿d’acord?
Li va entregar l’arxivador i li va assenyalar la taula del meu costat. Tot i que no el vaig mirar directament, per la manera com va arrossegar la motxilla per terra mentre es canviava de lloc, com si es bellugués a càmera lenta, vaig notar que no li feia cap gràcia. A més després va deixar caure la motxilla damunt la taula, de manera que fes com de paret entre ell i jo.
—Abril Markowitz —va dir la senyora Petosa.
—Aquí —va dir una nena que seia quatre taules més endavant que jo.
—¿Miles Noury?
—Aquí —va dir el nen que seia abans al costat del Henry Joplin. El vaig pescar quan tornava cap al seu lloc mirant el Henry com dient «ho sento, tio».
—¿August Pullman? —va dir la senyora Petosa.
—Aquí —vaig dir molt fluixet aixecant una mica la mà.
—Hola, August —va dir somrient amablement quan vaig anar a buscar l’arxivador.
Durant els escassos segons que vaig ser davant de tot de la classe, vaig tenir la sensació que tots els ulls estaven clavats al meu clatell, però quan vaig tornar cap a la taula tothom va mirar a terra. Un cop assegut una altra vegada vaig haver de contenir-me per no tocar la combinació, encara que tothom l’estava tocant, perquè ens havia dit molt clar que no ho féssim. A més a més jo ja era bastant bo obrint cadenats, perquè en tenia un per la bici. El Henry estava intentant obrir el seu, però no se’n sortia. Estava començant a perdre la paciència i remugava alguna cosa entre dents.
La senyora Petosa va continuar dient noms. L’últim de tots va ser el Jack Will. Després d’entregar-li l’arxivador, va dir:
—Molt bé, ara que tothom s’apunti la combinació en algun lloc segur i que no se us oblidi, ¿entesos? Però si se us oblida, cosa que passa com a mínim tres coma dues vegades per semestre, la senyora García té una llista amb tots els codis. I ara ja podeu treure els cadenats de l’arxivador i practicar a obrir-los, tot i que veig que n’hi ha que ja ho heu fet. —Mentre deia això mirava el Henry—. Mentrestant, us explicaré quatre coses sobre mi, i després vosaltres m’explicareu quatre coses sobre vosaltres i així ens coneixerem tots. ¿Què us sembla? Molt bé, doncs.
Somreia a tothom, però jo crec que a mi més. No era un somriure profident, com el de la senyora García, sinó un somriure normal, com si li sortís sense voler. Era molt diferent de com jo em pensava que serien els mestres. Jo me l’havia imaginat com la senyoreta Fowl d’una sèrie de dibuixos que es diu Jimmy Neutron: una senyora gran amb un monyo molt gros a dalt de tot del cap. Però en realitat era clavada a la Mon Mothma del quart episodi de Star Wars: els cabells tallats com un noi i una camisa blanca molt llarga tipus túnica.
Es va girar i va començar a escriure a la pissarra.
El Henry encara no havia aconseguit obrir el cadenat, i cada cop que veia que algú altre ho aconseguia es moria de ràbia. Com que jo vaig obrir el meu a la primera, estava que treia foc pels queixals. El més bo de tot és que si ell no hagués posat la motxilla entremig de tots dos m’hauria ofert a ajudar-lo.