Wonder
Primera part » Tria ser considerat
Pàgina 20 de 136
Tria ser considerat
Quin xivarri, quan va sonar el timbre i tothom es va aixecar de la cadira per marxar. Vaig mirar l’horari i vaig veure que deia que em tocava llengua, aula 321. No em vaig aturar a mirar si algú altre de la meva classe anava cap al mateix lloc que jo: em vaig limitar a sortir disparat de l’aula, vaig travessar el passadís corrent i em vaig tornar a asseure tan enrere com vaig poder. El professor, un home altíssim amb una barba de color groc, estava escrivint a la pissarra.
Els nens hi entraven rient i parlant en grupets, però jo no vaig alçar la vista. El que va passar va ser bàsicament el mateix que havia passat a l’hora de tutoria: que no se’m va asseure ningú al costat, excepte el Jack, que estava per allà fent broma amb uns nens que no eren al nostre grup de tutoria. Es notava que era un nen d’aquells que cauen ve a tothom. Tenia una pila d’amics i sabia com fer riure la gent.
Quan va sonar el segon timbre tothom va callar i el professor es va girar cap a nosaltres. Ens va dir que es deia senyor Browne, i després va començar a explicar què faríem durant el semestre. En un moment donat, en algun punt entre Harry Poter i la pedra filosofal i El hòbbit, es va fixar en mi; però va continuar parlant com si res.
Jo no parava de fer gargots a la llibreta, mentre ell parlava, però de tant en tant em mirava de reüll els altres alumnes. La Charlotte també hi era. I el Julian i el Henry. El Miles no.
El senyor Browne havia escrit a la pissarra amb lletra de pal molt grossa:
P-R-E-C-E-P-T-E!
—Molt bé, copieu això dalt de tot de la primera pàgina del quadern de llengua.
Quan vam acabar d’escriure-ho va dir:
—¿Hi ha algú que em sàpiga dir què és un precepte? ¿Hi ha algú que ho sàpiga?
Ningú va aixecar la mà.
El senyor Browne va somriure, va fer que sí amb el cap i es va tornar a girar per escriure a la pissarra:
PRECEPTES = REGLES SOBRE COSES QUE SÓN REALMENT IMPORTANTS!
—¿Com una mena de lema? —va preguntar algú.
—Exacte, com una mena de lema —va dir el senyor Browne assentint amb el cap mentre continuava escrivint a la pissarra—. Com una citació cèlebre. Com una frase de les que surten a les galetes de la sort que et donen als restaurants xinesos. Qualsevol dita o regla bàsica que us motivi. Bàsicament, un precepte és una cosa que ens serveix de guia a l’hora de prendre decisions sobre coses molt importants.
Va escriure tot això a la pissarra i en acabat es va girar cap a nosaltres.
—A veure, ¿quines coses importants hi ha? —ens va preguntar.
Uns quants nens van aixecar la mà, i quan el senyor Browne els assenyalava amb el dit deien la resposta i ell l’escrivia a la pissarra amb molt mala lletra:
REGLES. TREBALLS DE L’ESCOLA. DEURES.
—¿Què més? —va dir mentre escrivia, sense girar-se per res—. Aneu dient coses!
Anava escrivint tot el que deien.
FAMÍLIA. PARES. ANIMALS DOMÈSTICS.
—El medi ambient! —va dir una nena.
EL MEDI AMBIENT
I després d’escriure-ho a la pissarra va afegir:
EL NOSTRE MÓN!
—Els taurons, perquè mengen coses mortes de l’oceà! —va dir un nen que es deia Reid.
El senyor Browne va escriure:
TAURONS
—Les abelles!
—El cinturó de seguretat!
—Reciclar!
—Els amics!
—Molt bé —va dir el senyor Browne escrivint tot això. Quan va acabar es va tornar a girar cap a nosaltres—: Però ningú ha dit la cosa més important de totes.
Ens el vam quedar mirant. No se’ns acudien més idees.
—¿Déu? —va dir un nen.
El senyor Browne va escriure ‘Déu’, però jo ja vaig veure que no era el que volia. Sense dir res més, va escriure:
QUI SOM!
—Qui som —va dir recalcant molt cada paraula—. Qui som! Nosaltres! ¿D’acord? ¿Quina mena de gent som? ¿Quina mena de persona és cadascú de vosaltres? ¿No trobeu que és el més important de tot? ¿No trobeu que és la pregunta que ens hauríem de fer sempre? ¿Quina mena de persona sóc? ¿Per casualitat algú de vosaltres s’ha fixat en la placa que hi ha al costat de la porta de l’escola? ¿Algú ha llegit què hi diu? ¿Ningú?
Va passejar els ulls per tota la classe, però ningú no sabia la resposta.
—Hi diu: «Coneix-te a tu mateix» —va fer somrient mentre assentia amb el cap—. I el que fareu aquí és això, descobrir qui sou.
—Jo em pensava que érem aquí per aprendre llengua —va saltar el Jack.
Tothom es va posar a riure.
—D’acord, això també! —va respondre el senyor Browne, i vaig pensar que s’havia enrotllat bé.
Es va girar i va escriure amb una lletra de pal immensa que ocupava tota la pissarra:
PRECEPTE DEL MES DE SETEMBRE DEL SENYOR BROWNE: SI HAS DE TRIAR ENTRE TENIR RAÓ O SER CONSIDERAT, TRIA SER CONSIDERAT.
—Molt bé —va dir girant-se una altra vegada—. Vull que enceteu una secció al quadern que es digui preceptes del senyor Browne. —Mentre fèiem el que ens havia dit va continuar parlant—. Poseu la data d’avui dalt de tot de la primera pàgina. I a partir d’avui, cada principi de mes, escriuré un nou precepte del senyor Browne a la pissarra perquè el copieu al quadern. En acabat discutirem sobre aquest precepte i sobre el que significa. A final de mes escriureu una redacció sobre això, sobre el que vol dir per vosaltres. Així, podreu marxar d’aquí amb la vostra pròpia llista de preceptes. Normalment demano als meus alumnes que durant l’estiu pensin en preceptes inventats per ells, que els escriguin en una postal i me’ls enviïn des d’allà on hagin anat de vacances.
—¿I la gent ho fa? —va dir una nena que no sabia com es deia.
—I tant! —va respondre—. I tant, que ho fan. He tingut alumnes que anys després d’haver marxat de l’escola encara m’enviaven preceptes nous. És impressionant.
Va fer una pausa mentre s’acariciava la barba.
—De tota manera, encara falta molt, per l’estiu, ja ho sé. —Tothom li va riure l’acudit—. Així que descanseu una mica mentre passo llista, i quan haguem acabat us explicaré totes les coses divertides que farem aquest curs… a classe de llengua —va afegir assenyalant cap al Jack, i com que feia gràcia vam tornar a riure.
Mentre escrivia el precepte de setembre del senyor Browne, de cop i volta vaig veure clar que m’agradaria l’escola. Passés el que passés.