Wonder
Segona part » A l’hora de plegar
Pàgina 42 de 136
A
l
’
h
o
r
a
d
e
p
l
e
g
a
r
—Diu que t’hem de portar a casa, avui.
Era la Miranda, a última hora. S’havia assegut just al meu darrere. M’havia oblidat que la mare havia trucat a la seva mare la nit abans per preguntar-li si em podia portar a casa.
—No cal —vaig respondre sense pensar, aparentant indiferència—. Em pot venir a buscar la meva mare.
—Em pensava que havia de recollir l’Auggie o no sé què.
—Sí, però al final em pot venir a buscar a mi després. M’acaba d’enviar un sms. No pateixis.
—Ah, molt bé.
—Gràcies.
Era una mentida, però no em veia asseguda dins d’un cotxe amb aquella nova Miranda. A l’hora de plegar em vaig ficar de seguida al lavabo per no trobar-me amb la seva mare al carrer. Al cap de mitja hora vaig sortir de l’escola, vaig córrer cap a la parada d’autobús que hi havia tres travessies més amunt, vaig pujar a l’M86 fins a Central Park West, i allà vaig agafar el metro cap a casa.
—Hola, reina! —em va dir la mare així que vaig entrar per la porta—. ¿Com ha anat el primer dia? Començava a preguntar-me on us devíeu haver ficat.
—Ens hem parat a menjar una pizza. —És increïble que fàcil que és que et surti una mentida dels llavis.
—¿No ha vingut amb tu, la Miranda? —Semblava sorpresa de no veure entrar la Miranda darrere meu.
—Se n’ha anat directa a casa. Tenim una pila de deures.
—¿El primer dia?
—Sí, el primer dia! —vaig cridar. La mare es va quedar parada, però abans que tingués temps de dir-me res vaig afegir—: L’institut m’ha anat bé, però és immens. La gent sembla simpàtica. —Li volia donar prou informació perquè no li calgués preguntar-me res—. ¿I a l’Auggie com li ha anat, el primer dia?
La mare va dubtar un moment, amb les celles encara alçades pel meu estirabot.
—Dona… —va dir fluixet, com si li faltés l’aire.
—¿Què vol dir, «dona»? —vaig fer—. ¿Com li ha anat: bé o malament?
—Diu que bé.
—¿I tu per què creus que no?
—Jo no he dit que no li hagi anat bé! Ostres, Via, ¿es pot saber què et passa?
—¿Saps què?, com si no t’hagués preguntat res! —i tot seguit em vaig ficar emprenyada com una mona a l’habitació de l’Auggie clavant un cop de porta. Estava jugant amb la PlayStation i ni tan sols va aixecar la vista. No ho suportava, quan es quedava enganxat als videojocs d’aquella manera; semblava un zombi.
—¿Què, com ha anat l’escola? —li vaig preguntar empenyent la Daisy per poder-me asseure al llit al seu costat.
—Bé —va respondre sense apartar els ulls del joc.
—Auggie, t’estic parlant!
I li vaig prendre la Play de les mans.
—Ei! —va fer enfadat.
—¿Com ha anat l’escola?
—Ja t’he dit que bé —em va cridar tornant-me a agafar la Play.
—¿La gent s’ha portat bé, amb tu?
—Sí!
—¿Ningú ha sigut desagradable?
Va abaixar la Play, va aixecar la vista i em va mirar com si li hagués fet la pregunta més absurda del món.
—¿I per què havien de ser desagradables? —va dir.
Era el primer cop a la vida que li sentia un comentari sarcàstic. No feia per ell.