Wonder
Quarta part » Bàndols
Pàgina 77 de 136
B
à
n
d
o
l
s
—Aquí hi ha tots els bàndols oficials —va anunciar la Summer l’endemà a l’hora de dinar traient un full de paper plegat i desplegant-lo.
Hi havia tres fileres de noms.
—¿D’on ho has tret, això? —va preguntar l’Auggie mirant per damunt de la meva espatlla mentre jo llegia la llista.
—L’ha fet la Charlotte —va respondre la Summer de seguida—. Me l’ha donat a l’última classe. Diu que troba que hauries de saber qui tens de la teva banda, Jack.
—Ja… quatre gats, està clar —vaig dir.
—El Reid —va dir—. I els dos Maxs.
—Fantàstic. Tots els friquis són al meu bàndol.
—No et passis —va dir la Summer—. Per cert, em sembla que a la Charlotte li agrades.
—Sí, ja ho sé.
—¿No li demanaràs per sortir?
—¿Estàs de broma? Precisamant ara que tothom em tracta com si tingués la Pesta!
Encara no ho havia acabat de dir que ja vaig veure que m’hauria hagut de mossegar la llengua. Es va fer un silenci incòmode. Vaig mirar l’Auggie.
—No pateixis —va dir—. Ja sé de què va.
—Perdona, tio —vaig dir.
—El que no sabia era que em deien la Pesta —va dir—. Em pensava que era més aviat alguna cosa com el Toc del Formatge o alguna altra cosa així.
—Ah, sí, com al
Diari del Greg —vaig assentir.
—Mola molt més la Pesta —va dir fent broma—. Com si a la gent se li pogués encomanar la «Pesta Negra de la Lletjor» —va afegir dibuixant unes cometes invisibles a l’aire.
—Ho trobo horrible —va dir la Summer, però l’Auggie va arronsar les espatlles i va fer un xarrup molt llarg de suc amb la canyeta.
—De tota manera, no penso demanar-li a la Charlotte que surti amb mi —vaig assegurar.
—La meva mare troba que som massa petits per sortir amb ningú —va replicar la Summer.
—¿I si t’ho demanés el Reid? —vaig preguntar-li—. ¿Hi sortiries?
Vaig notar que es quedava molt parada.
—No! —va dir.
—Només preguntava! —vaig dir rient.
Ella va sacsejar el cap amb un somriure.
—¿Per què? ¿Què saps?
—No res! Només preguntava! —vaig insistir.
—De tota manera estic d’acord amb la meva mare —va dir—. Jo també trobo que som massa petits per sortir amb ningú.
—Sí, tens raó —va dir l’August—. Però quina llàstima, ¿no? ¿Què en faig, de totes aquestes titis que se’m tiren a sobre?
Em va fer tanta gràcia, com ho va dir, que se’m va escapar el riure i la llet que m’estava bevent em va sortir pel nas, i aleshores ens va agafar a tots un atac que de poc ens ofeguem.