Wonder
Cinquena part » Ocell
Pàgina 87 de 136
O
c
e
l
l
per què no em vas dir que la miranda navas i tu éreu amigues?, li dic l’endemà a l’olivia. estic molt molest amb ella per no haver-me’n dit res.
no n’hi ha per tant, em respon a la defensiva mirant-me com si l’estrany fos jo.
doncs a mi em sembla que sí, replico. vaig quedar com un imbècil. com és que no me’n vas dir res? sempre has fet com si ni tan sols la coneguessis.
no la conec, em respon de seguida. jo no sé qui és, aquesta animadora tenyida de rosa. la noia que jo coneixia era una bleda assolellada que col·leccionava Barriguitas de totes les races.
no fotis!
no fotis tu!
m’ho podries haver esmentat en algun moment, dic sense esverar-me i fent veure que no veig la llagrimota que li llisca galta avall.
s’arronsa d’espatlles esforçant-se per contenir les llàgrimes que encara volen sortir.
no passa res, no estic enfadat, dic, pensant-me que les llàgrimes són per mi.
francament, m’és igual si estàs enfadat o no, em diu ofesa.
ah, doncs me n’alegro, contraataco.
no diu res. estan a punt de saltar-li les llàgrimes.
olivia, es pot saber què passa?, dic.
sacseja el cap com si no en volgués parlar, però de cop i volta comença a plorar a sac.
perdona, no és culpa teva, justin. no ploro per tu, diu finalment entre plors.
doncs per què plores?
perquè sóc molt mala persona.
què t’empatolles?
s’eixuga les llàgrimes amb el palmell de la mà sense mirar-me.
no els he dit res als meus pares de la funció, diu molt ràpidament.
jo faig que no amb el cap perquè no acabo d’entendre què vol dir.
no passa res, dic. encara hi ets a temps, encara queden entrades…
és que no vull que vinguin a la funció, justin, m’interromp impacient. que no te n’adones, del que t’estic dient? no vull que vinguin. si vénen portaran l’auggie, i jo no vull que…
i aquí li agafa un altre atac de plorera que no la deixa acabar de parlar. li passo el braç per sobre l’espatlla.
sóc molt mala persona!, diu entre llàgrimes.
tu no ets una mala persona, dic fluixet.
sí que ho sóc!, diu sanglotant. és que era tan bonic anar a una escola nova on ningú sabia res d’ell, m’entens? la gent no murmura sobre ell a la meva esquena. ha sigut tan bonic, justin. però si ve a la funció tothom començarà a parlar-ne, tothom ho sabrà… no sé què m’agafa… et prometo que fins ara no m’havia fet mai vergonya.
ja ho sé, ja ho sé, li dic perquè es tranquil·litzi, hi tens tot el dret, olivia, has hagut d’aguantar molt tota la teva vida.
de vegades l’olivia em fa pensar en un ocellet, com quan s’enfada, que sembla que se li estarrufin les plomes. i quan la veig tan fràgil com ara és un ocell perdut que busca el seu niu.
així que li ofereixo la meva ala perquè s’hi amagui.