Wonder
Primera part » Normal i corrent
Pàgina 4 de 136
N
o
r
m
a
l
i
c
o
r
r
e
n
t
Ja sé que no sóc un nen de deu anys normal i corrent. Vull dir que faig coses normals: menjo gelats, vaig en bici, jugo a pilota, tinc una Xbox. Tot això fa que sigui normal. Suposo. I jo em trobo molt normal. Per dins. Però jo sé que els nens normals i corrents no fan que els altres nens normals i corrents fugin cridant del parc. Jo sé que els nens normals i corrents no se’ls queda mirant tothom a tot arreu on van.
Si em trobés una llàntia màgica i només li pogués demanar un desig, demanaria tenir una cara normal que no cridés gens l’atenció. Demanaria poder anar pel carrer sense que la gent, al veure’m, fes allò d’apartar la vista. ¿Sabeu què crec, jo? Que l’única cosa que fa que no sigui normal és que ningú m’hi troba.
Però ara ja estic bastant acostumat a tenir aquest aspecte. Ja sé com fer veure que no veig les cares que fa la gent. Tots som bastant bons, ja, en això: jo, la mare, el pare i la Via. Pensant-ho bé, això últim ho retiro. La Via no és gens bona. A vegades s’esvera molt, quan la gent és mal educada. Com un dia al parc que uns nens grans van començar a fer sorolls. No sé ben bé quins sorolls devien ser, perquè jo no els vaig sentir, però la Via sí, i va començar a escridassar-los. Ella és així. Jo sóc d’una altra manera.
La Via no em troba normal i corrent. Ella diu que sí, però si fos normal no em protegiria tant. I la mare i el pare tampoc no em troben normal. Em troben fantàstic. Jo crec que l’única persona al món que veu que sóc normalíssim sóc jo.
Em dic August, per cert. No penso descriure la meva cara. Segur que és molt pitjor que tot el que us esteu imaginant.