Wonder
Vuitena part » Ànecs
Pàgina 125 de 136
À
n
e
c
s
El dia abans que s’acabés el curs el senyor Culet em va cridar al seu despatx per dir-me que havien esbrinat com es deien aquells nens de setè de la reserva natural. Em va llegir una tirallonga de noms que no havia sentit mai i finalment va dir l’últim: «Edward Johnson».
Vaig fer que sí amb el cap.
—¿Et sona, aquest? —em va preguntar.
—Li deien Eddie.
—Li van trobar això a l’armariet. —I em va allargar el que quedava dels meus audiòfons. El dret no hi era, i l’esquerre estava destrossat. La cinta que els lligava, o sigui, la peça Lobot, estava doblegada per la meitat.
—La seva escola pregunta si vols presentar càrrecs contra ell —va dir el senyor Culet.
Em vaig mirar els audiòfons.
—No, em sembla que no. —Em vaig arronsar d’espatlles—. De tota manera ja m’estan prenent mides per fer-me’n uns de nous.
—Mmm… ¿Per què no en parles amb els teus pares aquesta nit? Demà trucaré a la teva mare per parlar-ne amb ella, també.
—¿Els tancarien a la presó? —vaig preguntar.
—No, a la presó no. Però segurament els jutjaria un tribunal de menors. I potser així n’aprendrien.
—Cregui’m: aquest tal Eddie no n’aprendrà mai —vaig dir fent broma.
Es va asseure darrere la seva taula.
—Auggie, ¿per què no seus un moment? —em va dir.
Em vaig asseure. Damunt la taula hi havia exactament les mateixes coses que el primer cop que havia entrat al seu despatx l’estiu anterior: el mateix cub de Rubik de mirallets, el mateix globus flotant en l’aire. Em va semblar que havien passat segles.
—Sembla mentida que estigui a punt d’acabar-se el curs, ¿oi? —em va dir com si m’hagués llegit el pensament.
—Sí.
—¿Ha sigut un bon curs, per tu, Auggie? ¿T’ha anat bé?
—Sí, sí que m’ha anat bé —vaig fer assentint amb el cap.
—Ja sé que acadèmicament ha sigut un curs fantàstic, per tu. Ets un dels nostres millors alumnes. Enhorabona per les notes que has tret, són boníssimes.
—Gràcies. La veritat és que mola.
—Però jo sé que hi ha hagut moments de tot —em va dir aixecant les celles—. I aquella nit a la reserva natural va ser un dels moments durs.
—Sí —vaig dir assentint amb el cap—. Però també va tenir la seva part bona.
—¿En quin sentit?
—Doncs que hi va haver gent que va sortir a defensar-me i tot això.
—Això va ser meravellós —va dir somrient.
—Sí.
—Ja sé que a l’escola a vegades la cosa s’ha posat una mica peluda, amb el Julian.
Haig de reconèixer que aquí sí que es va quedar amb mi.
—¿Com ho sap? —li vaig preguntar.
—Els directors de secundària sabem com fer-ho per assabentar-nos d’un munt de coses.
—¿Té càmeres de seguretat secretes pels passadissos, o què?
—I micròfons per tot arreu —va dir rient.
—¿Ah sí? ¿De debò?
Va tornar a riure.
—No, és broma.
—Oh!
—Però els mestres estan molt més al cas de tot del que els alumnes es pensen, Auggie. M’hauria agradat que el Jack i tu m’haguéssiu vingut a explicar allò de les notes desagradables que us deixaven a l’armariet.
—¿Com ho sap, això? —vaig preguntar.
—Creu-me: els directors de secundària ho sabem
tot.
—Tampoc n’hi havia per tant —vaig replicar—. I nosaltres també en vam escriure, de notes.
Va somriure.
—No sé si ja és públic o no —va dir—, però si no ho és, ho serà aviat: el Julian no continua a la Beecher, l’any que ve.
—¿Què? —vaig dir incapaç de dissimular la meva sorpresa.
—Els seus pares troben que no és una bona escola per ell —va afegir el senyor Culet arronsant-se d’espatlles.
—Ostres, quina notícia! —vaig exclamar.
—Sí, he pensat que ho havies de saber.
De cop i volta em vaig adonar que el retrat de carbassa que solia tenir darrere la taula havia desaparegut, i al seu lloc hi havia emmarcat i penjat aquell autoretrat a través d’un animal que vaig dibuixar per l’Exposició d’Art d’Any Nou.
—Ei, això és meu! —vaig dir assenyalant-lo amb el dit.
El senyor Culet es va girar com si no sabés de què li parlava.
—Ah, sí! Tens raó! —va exclamar donant-se un cop al front—. Ja fa mesos que t’ho vull ensenyar.
—El meu autoretrat a través d’un ànec —vaig fer.
—M’encanta aquest dibuix, Auggie —va dir—. Quan la teva professora de plàstica me’l va ensenyar, li vaig preguntar si me’l podia quedar per la meva paret. Espero que no et sàpiga greu.
—No, és clar que no! ¿I el retrat de la carbassa?
—Just darrere teu.
—Ah, sí! Hi queda bé.
—Des que el vaig penjar que tinc ganes de preguntar-te una cosa… —em va dir mirant el dibuix—. ¿Per què vas decidir representar-te com un ànec?
—¿Què vol dir? —vaig respondre—. Eren els deures que ens havien posat.
—Sí, ¿però per què un ànec? —va dir—. ¿No deu pas tenir alguna cosa a veure amb la història de… de l’aneguet que es converteix en cigne?
—No! —vaig dir rient i fent que no amb el cap—. És que trobo que tinc cara d’ànec.
—Ah! —va fer el senyor Culet obrint molt els ulls, i tot seguit es va posar a riure—. ¿De debò? Ostres. Jo vinga pensar en simbolismes i metàfores i… de vegades un ànec és només un ànec!
—Sí, suposo que sí —vaig dir sense acabar d’entendre per què ho trobava tan graciós. Es va passar trenta segons rient tot sol.
—Molt bé, Auggie, gràcies per xerrar una estona amb mi —em va dir finalment—. Només volia que sabessis que és un veritable plaer tenir-te aquí a la Beecher i que ja tinc ganes que comenci el curs que ve. —Em va allargar el braç per sobre de la taula i ens vam donar la mà—. Ens veiem demà a la cerimònia de graduació.
—Fins demà, senyor Culet.