Wonder
Segona part » Com veig jo l’August
Página 38 de 136
C
o
m
v
e
i
g
j
o
l
’
A
u
g
u
s
t
Jo mai veia l’August com el veu l’altra gent. Sí que sabia que no era normal del tot, però no acabava d’entendre per què la gent que no el coneixia tenia aquella reacció, al veure’l. Era horror. Repugnància. Por. Hi ha moltes paraules per descriure l’expressió dels ulls de la gent… Vaig trigar molt a entendre-ho. Em posava negra. Em posava negra que se’l quedessin mirant. Em posava negra que apartessin la vista. «¿Es pot saber què mireu?», els deia. Encara que fossin persones adultes.
Aleshores, quan tenia uns onze anys, me’n vaig anar a passar quatre setmanes a casa de l’àvia, a Montauk, mentre operaven l’August de la mandíbula. No havia estat mai tants dies fora de casa, i haig de reconèixer que va ser al·lucinant viure lluny de totes aquelles coses que em posaven tan nerviosa. Quan l’àvia i jo anàvem al poble a comprar menjar, no se’ns quedava mirant ningú. Ni ens assenyalaven, ni es fixaven en nosaltres.
L’àvia era una àvia d’aquelles que fan de tot amb els néts. Si jo l’hi demanava, es ficava corrent al mar encara que anés ben vestida. Em deixava jugar amb el seu maquillatge i no li importava que li pintés la cara per practicar. Em portava a menjar un gelat encara que faltés poc per l’hora de sopar. Em dibuixava cavalls amb guix a la vorera de davant de casa. Una nit, mentre tornàvem passejant del centre, li vaig dir que m’agradaria quedar-me a viure amb ella per sempre. Era tan feliç, allà! Jo crec que van ser els millors dies de la meva vida.
Se’m va fer molt estrany tornar a casa, després de passar quatre setmanes fora. Ho recordo com si fos ara: vaig travessar la porta i vaig veure l’August que venia corrents a abraçar-me. Durant una mil·lèsima de segon no el vaig veure com l’havia vist sempre, sinó com el veia la resta de la gent. Va ser només un flaix, un moment de res mentre m’abraçava content de tenir-me a casa, però em va impactar molt, perquè fins aleshores no me l’havia mirat mai d’aquella manera. I tampoc no havia sentit mai el que vaig sentir en aquell moment: un sentiment d’odi cap a mi mateixa per haver tingut aquell flaix. Mentre ell em petonejava amb tota la seva ànima l’únic que veia eren les baves que li regalimaven per la barbeta. De cop i volta sentia el mateix que tota aquella gent que se’l quedava mirant o que apartava la mirada:
Horror. Repugnància. Por.
Gràcies a Déu, només va durar un segon: així que el vaig sentir riure amb aquella rialleta aspra que fa ell, se’n va anar. Tot va tornar a ser com abans. Però s’havia obert una porta. Un forat per on mirar. I a l’altra banda d’aquest forat hi havia dos Augusts: el que jo veia amb els ulls tancats i el que veia l’altra gent.
Jo crec que l’única persona del món a qui l’hi podria haver explicat era l’àvia. Però no ho vaig fer. Era massa fort per explicar-l’hi per telèfon. Vaig pensar que potser l’hi explicaria quan vingués per Acció de Gràcies. Però dos mesos justos després de tornar de Montauk, l’àvia es va morir. De cop i volta. Es veu que va anar a l’hospital perquè tenia nàusees. La mare i jo vam agafar el cotxe per anar-la a veure, però són tres hores de camí, i quan vam arribar a l’hospital l’àvia ja se n’havia anat. Un atac de cor, van dir. Així, tal qual.
És tan estrany, això! Un dia ets aquí i l’endemà no hi ets. ¿On deu ser? ¿És veritat, que la tornaré a veure, o tot plegat és un conte de fades?
Veus moltes pel·lis i moltes sèries on la gent rep notícies terribles als hospitals, però fins aleshores, nosaltres, sempre que hi havíem hagut d’anar per l’August, n’havíem sortit contents. El que més recordo del dia que es va morir l’àvia és la mare deixant-se caure a terra sanglotant i aguantant-se l’estómac amb totes dues mans com si li acabessin de clavar un cop de puny. No l’havia vist mai així. Mai. Mai no li havia sentit aquells sorolls. Sempre que l’August havia hagut de passar pel quiròfan ella havia fet veure que no passava res.
L’últim dia que vaig ser a Montauk l’àvia i jo vam estar mirant la posta de sol a la platja. Dúiem una manta per seure, però feia fresca i ens hi vam embolicar i vam estar abraçades parlant fins que no va quedar ni un trosset de sol damunt de l’oceà. Aleshores l’àvia va dir que tenia un secret i que me’l volia explicar: que m’estimava més que a ningú altre al món.
—¿Fins i tot més que a l’August? —vaig preguntar-li.
Em va acariciar els cabells amb un somriure, com si s’estigués pensant la resposta.
—Me l’estimo moltíssim, l’August —va dir fluixet. Encara sento aquell accent portuguès que tenia, com arrossegava les erres—. Però ell ja té molts àngels que el cuiden, Via. I jo vull que sàpigues que tu em tens a mi. ¿Te’n recordaràs,
menina querida? Vull que sàpigues que per mi ets la més important. Per mi ets… —va mirar cap al mar i va estendre les mans com si volgués allisar les onades—. Per mi tu ho ets tot. ¿M’entens, Via?
Tu es meu tudo.
L’entenia. I sabia per què m’havia dit que era un secret. Se suposa que les àvies no poden tenir cap nét preferit. Tothom ho sap, això. Però quan va morir em vaig aferrar a aquest secret i em vaig tapar amb ell com si fos una manta.