Wonder
Segona part » L’August vist per un forat
Página 39 de 136
L
’
A
u
g
u
s
t
v
i
s
t
p
e
r
u
n
f
o
r
a
t
Té els ulls un parell de dits més avall d’on els hauria de tenir, gairebé ja a la galta. Els té molt inclinats avall fent un angle molt exagerat, gairebé com si algú li hagués fet dos tallets diagonals a la cara; l’esquerre clarament més avall que el dret. Els té sortits enfora, perquè la cavitat ocular no és prou fonda per encabir-los. Les parpelles superiors sempre estan mig tancades, com si estigués a punt d’adormir-se. Les inferiors li pengen tant que sembla que hi hagi una cordeta invisible que les tiba cap avall. Se li veu perfectament el vermell de dintre dels ulls, com si estiguessin girats del revés. No té ni celles ni pestanyes. El nas és massa gros en proporció a la cara, i una mica de patata. Als laterals del cap, allà on hi hauria d’haver les orelles, sembla com si li haguessin fet un plec amb unes alicates gegants i li haguessin deixat la part del mig de la cara enfonsada. No té pòmuls. Té dos plecs molt marcats que li baixen des del principi del nas fins a la boca i que fan que sembli com de cera. Hi ha gent que es pensa que s’ha cremat en un incendi. Sembla que les faccions se li estiguin desfent, com els regalims de cera que es fan a les espelmes. Les múltiples operacions que li han fet per corregir-li el paladar li han deixat unes quantes cicatrius al voltant de la boca. La que més es nota és un tall profund i dentat que li va des de la meitat del llavi superior fins al nas. Les dents de dalt les té petites i molt separades. Té una sobremossegada severa i una mandíbula molt més petita del normal. La barbeta la té petitíssima. Quan era molt petit, abans que li implantessin un tros d’os dels malucs a la mandíbula inferior, no en tenia gens, de barbeta. La llengua li penjava fora de la boca sense res a sota que li barrés el pas. Per sort ara ha millorat molt. Almenys pot menjar, que abans l’havien d’alimentar amb un tub. I també pot parlar, i fins i tot ha après a mantenir la llengua a dins de la boca, tot i que ha trigat uns quants anys a aconseguir-ho. També ha après a controlar les baves, que abans li regalimaven sempre coll avall. Es veu que aquestes coses són gairebé un miracle. Quan era petitó els metges es pensaven que no sobreviuria.
A més a més hi sent. Molts nens que neixen amb aquests defectes tenen problemes amb l’oïda mitjana que fan que no hi sentin, però de moment l’August hi sent prou bé, amb les seves orelletes de coliflor. Tot i així, els metges creuen que al final haurà de portar audiòfons. L’August no en vol ni sentir a parlar. Es pensa que se li veuran molt. Jo mai li he dit que, de tots els problemes que té, els audiòfons seran el menys greu, perquè estic segura que ja ho sap.
És clar que mai no sé què sap i què no sap ni què entén i què no entén.
¿Se n’adona, de com el veuen els altres, o està tan acostumat a fer veure que no ho veu que ja no l’afecta? ¿O sí que l’afecta? ¿Quan es mira al mirall, veu l’Auggie que veuen els pares o el que veuen tots els altres? ¿O l’August que veu ell és un altre August, un August inventat que s’amaga darrere aquell cap i aquella cara deformes? De vegades, quan mirava l’àvia, sota les arrugues encara hi sabia veure la noia guapíssima que havia sigut de jove. Endevinava la noia d’Ipanema que encara hi havia darrere aquella manera de caminar de senyora gran. ¿L’August es veu a ell mateix com hauria sigut sense aquest únic gen que li va desgraciar la cara?
M’agradaria poder-li preguntar totes aquestes coses. M’agradaria que em digués com se sent. Abans de les operacions era més fàcil endevinar què li passava pel cap. Sabies que quan empetitia els ulls era que estava content. Que quan la boca se li estirava fent una ratlleta horitzontal, era que en portava alguna de cap. Que quan li tremolaven les galtes, era que estava a punt de plorar. Ara té molt més bon aspecte, no dic que no, però no ha quedat cap dels senyals que ens servien per interpretar el seu estat d’ànim. És cert que n’hi ha de nous. Els pares els entenen tots. Però a mi em costa mantenir-me al dia. I a més hi ha una part de mi que no vol continuar fent l’esforç: ¿Per què no pot dir el que li passa i punt, com tothom? Ja no té una sonda endotraqueal a la boca que li impedeixi parlar. Ja no té la mandíbula cosida. Té deu anys. Sap dir les coses. I en canvi, continuem tots girant al seu voltant com si encara fos un bebè. Canviem de plans, passem al pla B, interrompem les converses, deixem de complir promeses en funció del seu estat d’ànim, dels seus capricis, de les seves necessitats. Quan era petit molt bé. Però ha arribat un moment que ha de créixer. L’hem de deixar que ho faci, l’hem d’ajudar, l’hem de fer créixer. ¿Sabeu què crec, jo? Doncs que ens hem passat tant de temps intentant que l’August es pensés que era normal que ara realment es pensa que és normal. I el problema és que no ho és.