Wonder
Segona part » L’institut
Página 40 de 136
L
’
i
n
s
t
i
t
u
t
El que més m’agradava de secundària era que era una cosa a part, INDEPENDENT de casa, diferent. Allà podia ser l’Olivia Pullman, no la Via, que és com em diuen a casa. A primària també em deien Via. A l’escola tothom ens coneixia moltíssim, és clar. Normalment em venia a buscar la mare amb l’August al cotxet. Com que no hi havia gaire gent qualificada per cuidar l’August, els pares el portaven sempre a totes les representacions, tots els concerts, tots els recitals de dansa i tots els actes de l’escola, incloent-hi els dies que fèiem paradetes de pastissos o de llibres. Els meus amics ja el coneixien. Els pares dels meus amics ja el coneixien. Els meus mestres ja el coneixien. El conserge ja el coneixia. («Què, Auggie, com va?», li deia sempre xocant-li la mà). L’Auggie era gairebé part de l’escola.
Però a secundària molta gent no sabia res de l’August. Els amics d’abans sí, és clar, però els nous no. I, si ho sabien, no tenia per què ser la primera cosa que sabien de mi. Potser era la segona o la tercera. «¿L’Olivia? Ah, sí, és molt simpàtica. ¿Sabies que té un germà deforme?». Sempre he odiat aquesta paraula, però sabia que era com li deia la gent. I sabia que aquestes converses es produïen quan jo no les sentia, cada cop que sortia de l’habitació en una festa o que em trobava un grup d’amics a la pizzeria. Això m’és igual: sempre seré la germana d’un nen que té un defecte de naixement. No és aquest, el problema. El que no vull és que em coneguin només per això.
El que més m’agrada del batxillerat és que gairebé ningú em coneix. Excepte la Miranda i l’Ella, és clar. I elles no van pel món parlant d’aquestes coses.
La Miranda, l’Ella i jo ens coneixem des de primer. El millor de tot és que no ens hem de donar mai explicacions. Quan vaig decidir que volia que em diguessin Olivia i no Via, ho van acceptar sense demanar cap explicació.
Coneixen l’August des que era un bebè. Quan érem petites el que més ens agradava era jugar a vestir-lo; posar-li bufandes de plomes i barrets enormes i perruques de la Hanna Montana. Ell, encantat, és clar, i nosaltres trobàvem que a la seva manera estava per menjar-se’l. L’Ella deia que li recordava l’E.T. No ho deia amb mala intenció, és clar (tot i que potser es passava una mica). Però és veritat que hi ha una escena a la pel·lícula que la Drew Barrymore li posa a l’E.T. una perruca rossa, i és clavadet a l’Auggie a l’època aquella que ens va agafar la dèria de disfressar-lo de Miley Cyrus.
Durant tota la secundària la Miranda, l’Ella i jo vam ser un grupet tancat. Érem un punt mig: li quèiem bé a tothom però sense arribar a ser superpopulars: no érem ni uns cocos, ni superesportistes, ni riques, ni drogates, ni dolentes, ni unes tòtiles, ni superdesenvolupades ni planes. No sé si ens vam ajuntar totes tres perquè ens assemblàvem en moltes coses o si d’estar tan juntes ens vam tornar tan semblants. Ens vam posar tan contentes, el dia que vam saber que havíem entrat totes tres a l’Institut Faulkner! Les possibilitats que ens acceptessin a totes tres eren remotes, i de fet vam ser gairebé les úniques de la nostra escola de secundària que hi vam entrar. Encara recordo els xiscles que fèiem per telèfon el dia que vam rebre la carta que deia que estàvem admeses.
Per això no entenc què ens està passant últimament, ara que ja som totes a l’institut. Les coses no han anat gens com jo m’esperava.