Wonder
Segona part » Comandant Tom
Página 41 de 136
C
o
m
a
n
d
a
n
t
T
o
m
De totes tres, la més dolça amb l’August gairebé sempre era la Miranda. Sempre l’estava abraçant, i continuava jugant amb ell quan l’Ella i jo ja feia estona que jugàvem a una altra cosa. Fins i tot quan vam ser més grans, la Miranda sempre intentava involucrar l’August a les nostres converses: li preguntava com li anava tot, parlava amb ell d’
Avatar, o de
Star Wars, o de
Bone, o de qualsevol cosa que sabés que li agradava. Va ser ella qui li va regalar aquell casc d’astronauta que portava dia sí i dia també quan tenia cinc o sis anys. Ella li deia Comandant Tom i cantaven junts «Space Oddity», una cançó del David Bowie. Era una cosa entre ells dos. Com que se sabien tota la lletra, posaven la cançó a tota pastilla a l’iPod i la cantaven a crits.
Com que sempre que la Miranda havia anat de campaments ens havia trucat així que havia arribat a casa, em va estranyar una mica no tenir notícies seves. Fins i tot li vaig enviar un sms, però no em va respondre. Vaig suposar que potser s’hi havia quedat més temps; com que ara era premonitora… Potser havia conegut algun noi guapo.
Però un dia vaig veure al Facebook que ja feia dues setmanes que era a casa, així que li vaig enviar un missatge i vam estar xatejant una estona, però no em va dir res de per què no m’havia trucat, i a mi em va estranyar molt. És clar que com que la Miranda sempre ha sigut una mica esventada no hi vaig donar més importància. Vam quedar que ens veuríem per anar a fer una volta pel centre, però al final ho vaig haver d’anul·lar perquè ens en vam anar a passar el cap de setmana a casa dels meus avis.
El cas és que entre una cosa i l’altra no ens vam veure amb la Miranda i l’Ella fins al primer dia de curs. I sí, ho haig de reconèixer, em vaig quedar de pasta de moniato. La Miranda estava tan canviada! S’havia fet un pentinat estil bob i s’havia tenyit de fúcsia, no és broma, i portava un top de ratlles sense tirants supercenyit que, primer, no era gens adequat per anar a classe i, segon, no feia gens per ella. Ella sempre havia sigut molt discreteta, amb la roba, i ara apareixia tenyida de rosa i embotida dintre d’un top. Però no era només l’aspecte, el que havia canviat: també es comportava diferent. No puc dir que no fos amable amb mi, perquè sí que ho era, però estava com distant, com si fóssim amigues d’aquella manera. Va ser una cosa estranyíssima.
A l’hora de dinar ens vam asseure totes tres juntes, com sempre, però la dinàmica havia canviat. Vaig veure claríssim que l’Ella i la Miranda s’havien vist sense mi unes quantes vegades durant l’estiu, encara que no m’ho van dir en cap moment. Jo vaig continuar parlant com si res, intentant que no veiessin que estava feta pols, però notava que m’anava posant vermella i que el somriure era cada cop més postís. Tot i que l’Ella no anava tan exagerada com la Miranda, també vaig veure que havia canviat una mica d’estil. Era com si haguessin planejat el canvi d’imatge pel nou institut juntes i no s’haguessin molestat a dir-me’n res. D’acord, ho reconec: jo sempre m’havia pensat que aquestes mesquineses tan típiques dels adolescents a mi no m’afectaven, però vaig tenir un nus a la gola durant tot el dinar. Quan va sonar el timbre i vaig dir «fins ara», em va tremolar la veu i tot.