Wonder
Segona part » El Padawan ha begut oli
Página 43 de 136
E
l
P
a
d
a
w
a
n
h
a
b
e
g
u
t
o
l
i
No sé ben bé en quin moment de la nit es va tallar la treneta de Padawan ni per què em vaig enfadar tant. A mi aquella obsessió per
Star Wars sempre m’havia semblat una mica friqui, i aquella treneta que duia al darrere, amb aquelles boletes, era espantosa. Però ell sempre n’havia estat molt orgullós, de la paciència que havia tingut de deixar-se-la créixer i d’haver-se triat les boletes ell mateix en una botiga d’artesania del Soho. Sempre que quedava amb el seu millor amic, el Christopher, jugaven amb els sabres làser, i havien decidit deixar-se créixer la treneta alhora. Quan aquella nit l’August se la va tallar sense donar cap explicació, sense dir-me’n res abans (i això sí que era estrany), i sense ni tan sols trucar al Christopher, em va saber molt de greu, no sé ben bé per què.
He vist l’Auggie pentinant-se els cabells davant el mirall del lavabo, intentant meticulosament que cada cabell quedi al seu lloc. Sempre inclina el cap per mirar-se des de diferents angles, com si hi hagués alguna perspectiva màgica dins del mirall que pogués canviar-li les dimensions de la cara.
Havent sopat la mare va trucar a la porta de la meva habitació. Se la veia feta pols, i em vaig adonar que entre l’August i jo ella també devia haver tingut un dia esgotador.
—¿Vols explicar-me què et passa? —em va dir fluixet, gens enfadada.
—En un altre moment, ¿d’acord? —vaig respondre. Estava llegint. Estava cansada. Potser més endavant em sortiria explicar-li allò de la Miranda, però en aquell moment no.
—Ja tornaré abans que t’adormis —em va dir, i aleshores va venir i em va fer un petó al cap.
—¿Pot dormir amb mi, avui, la Daisy?
—És clar que sí, després te la porto.
—Pensa a tornar després —li vaig dir quan marxava.
—T’ho prometo.
Però no va tornar, aquella nit. El pare sí. Em va dir que l’Auggie havia tingut un mal dia i que la mare l’estava ajudant a pair-ho. Em va preguntar com m’havia anat a mi el primer dia i li vaig dir que bé. Em va dir que no es creia ni mitja paraula, i jo li vaig explicar que la Miranda i l’Ella s’havien comportat com unes imbècils. (Això sí, no vaig dir res de la tornada a casa tota sola amb el metro). Em va dir que la prova més dura que pot passar l’amistat és l’institut, i aleshores va començar a burlar-se de mi perquè estava llegint
Guerra i pau. No se’n burlava de debò, és clar, perquè l’havia sentit presumir davant de la gent que tenia «una filla de quinze anys que llegeix Tolstoi». Però li agradava prendre’m el pèl preguntant-me per on anava, si per una part de guerra o per una part de pau, i si no hi sortia res sobre l’època de ballarí de hip-hop de Napoleó. Ja sé que era una burrada, però el pare sempre ha tingut gràcia per fer riure la gent. I a vegades és precisament el que necessites per sentir-te millor.
—No t’enfadis amb la mare —em va dir a l’ajupir-se per fer-me el petó de bona nit—. Ja saps com pateix per l’Auggie.
—Ja ho sé —vaig reconèixer.
—¿Apago el llum o el deixo encès? Comença a fer-se tard —va dir aturant-se a tocar de l’interruptor que hi ha al costat de la porta.
—¿Em pots portar la Daisy, primer?
—Al cap de dos segons va tornar amb la Daisy als braços i me la va posar al costat damunt del llit.
—Bona nit, tresor —em va dir fent-me un petó al front. A la Daisy també n’hi va fer un altre—. Bona nit, princesa, que somiïs amb els angelets.