Wonder
Segona part » L’esmorzar
Página 45 de 136
L
’
e
s
m
o
r
z
a
r
—¿Em pots venir a buscar a l’escola, avui? —vaig preguntar al matí següent mentre m’untava un panet amb formatge fresc.
La mare li estava fent el dinar a l’August (formatge de fer biquinis amb pa integral tovet perquè l’Auggie el pogués mastegar), mentre ell es menjava les farinetes de civada assegut a taula. El pare s’estava arreglant per anar a treballar. Des que anava a l’institut, la nova rutina era que el pare i jo agafaríem junts el metro cada matí, és a dir, que el pare hauria de sortir quinze minuts abans del que era habitual, aleshores jo baixaria a la meva parada i ell continuaria amb el metro cap a la feina. A l’hora de plegar em vindria a buscar la mare amb cotxe.
—Ara mateix anava a trucar a la mare de la Miranda per demanar-li si et podia portar a casa avui també —va respondre la mare.
—No, mare! —vaig dir ràpidament—. Vine a buscar-me tu. I si no, agafo el metro i ja està.
—Ja saps que no vull que agafis el metro tota sola, encara —va respondre.
—Mare, que tinc quinze anys! Totes les noies de la meva edat agafen soles el metro!
—Que torni a casa amb el metro —va dir el pare des de fora mentre s’arreglava la corbata i venia cap a la cuina.
—¿I per què no la pot portar una altra vegada la mare de la Miranda? —va replicar la mare.
—Ja es prou gran per agafar el metro tota sola —va insistir el pare.
La mare ens va mirar primer l’un i després l’altre.
—¿Que passa alguna cosa? —va preguntar sense adreçar-se a cap dels dos en particular.
—Si haguessis passat per la meva habitació com em vas prometre, ara ho sabries —vaig dir plena de rancúnia.
—Ostres, Via —va dir a l’adonar-se que m’havia deixat plantada la nit anterior aparcant el ganivet que estava fent servir per partir-li a l’Auggie els grans de raïm per la meitat (té el paladar tan petit que per ell són un autèntic perill d’asfíxia)—. Em sap molt de greu. Em vaig quedar adormida a l’habitació de l’Auggie. Quan em vaig despertar ja…
—Sí, sí, ja ho sé —vaig dir fent que sí amb el cap com si tant se me’n donés.
La mare va venir cap a mi, em va posar les mans a les galtes i em va fer aixecar el cap perquè la mirés.
—Ho sento moltíssim —em va xiuxiuejar. Es veia que li sabia molt de greu.
—No passa res.
—Via…
—Mare, que no passa res.
Aquest cop ho deia de debò. La vaig veure tan compungida que només volia deixar-ho estar ja.
Em va fer un petó, em va abraçar i va continuar partint el raïm.
—¿Que passa alguna cosa, amb la Miranda? —em va preguntar.
—Que no para de comportar-se com una imbècil —vaig dir.
—La Miranda no és cap imbècil —va saltar l’Auggie de seguida.
—Quan vol, sí —vaig cridar—. Creu-me.
—Molt bé, doncs ja et vindré a buscar, no passa res —va dir la mare molt decidida empenyent amb el ganivet els grans de raïm tallats i posant-los a la bossa del dinar—. A més, ja ho teníem planejat així. Passaré a buscar l’Auggie amb el cotxe i en acabat et vindré a buscar a tu. Suposo que hi arribarem cap a tres quarts de quatre.
—No —vaig dir molt taxativa abans que acabés.
—Isabel, pot agafar el metro —va dir el pare impacient—. És una noia gran, ja. Per l’amor de Déu! Però si s’està llegint
Guerra i pau!
—¿Es pot saber què hi té a veure,
Guerra i pau, amb tot plegat? —va replicar la mare visiblement enfadada.
—Vol dir que no cal que la vagis a buscar amb cotxe com si fos una nena petita —va dir el pare amb severitat—. ¿Què, Via, estàs llesta? Vés a buscar la bossa i marxem.
—Ja estic —vaig dir posant-me la motxilla—. Adéu, mare! Adéu, Auggie!
Vaig fer un petó a cadascun ràpidament i vaig anar cap a la porta.
—¿Tens targeta del metro, almenys? —vaig sentir que deia la mare.
—I és clar, que en té! —va respondre el pare exasperat—. Ostres, mare! Para de patir per tot! Adéu —li va dir fent-li un petó a la galta—. Adéu, valent —va dir a l’August fent-li un petó al cap—. Estic molt orgullós de tu. Que tinguis un bon dia.
—Adéu, pare! Tu també.
El pare i jo vam baixar corrents les escales i vam anar cap al metro.
—Truca’m quan pleguis, abans de ficar-te al metro! —em va cridar la mare des de la finestra.
Sense molestar-me a girar el cap vaig dir-li adéu amb la mà perquè sabés que l’havia sentit. El pare sí que es va girar i va caminar d’esquena unes quantes passes.
—
Guerra i pau, Isabel! —va cridar assenyalant-me amb el dit—.
Guerra i pau!