Wonder
Segona part » Bon vent i barca nova
Página 48 de 136
B
o
n
v
e
n
t
i
b
a
r
c
a
n
o
v
a
La Miranda i l’Ella van prendre el vol. Es van ajuntar amb una colla de gent que es veu que ha nascut per assolir la glòria de l’institut. Després d’una setmana d’uns dinars penosos durant els quals no van fer altra cosa que parlar de gent que no m’interessava, vaig decidir tallar en sec. No em van fer preguntes. Jo no vaig haver de dir cap mentida. Simplement, vam tirar per camins diferents.
Al cap de poc ja ni tan sols em sabia greu. Això sí, durant una setmana, més o menys, vaig deixar d’anar a dinar per fer la transició més fàcil, per evitar la comèdia de l’«Ostres, Olivia, ja no hi queda lloc, a la taula!». Era més fàcil anar a llegir a la biblioteca.
A l’octubre em vaig acabar
Guerra i pau. Va ser increïble. La gent es pensa que és molt difícil, però no és més que una telenovel·la amb la tira de personatges, gent que s’enamora, que lluita per amor, que mor per amor. Jo vull enamorar-me així algun dia. Vull que el meu marit m’estimi com el príncep Andrei estimava la Nataixa.
Vaig acabar anant amb una noia que es diu Eleanor i que coneixia de quan anava a l’escola pública, encara que a secundària havíem anat a escoles diferents. L’Eleanor sempre havia sigut una nena molt intel·ligent: una mica ploramiques, en aquella època, però simpàtica. No m’havia adonat mai que fos tan divertida (no és que fes petar de riure com el pare, però tenia sortides boníssimes), i ella no es pensava que jo fos una persona tan alegre. Em sembla que sempre li havia fet l’efecte que era molt seriosa. I a més es veu que la Miranda i l’Ella no li van agradar mai. Trobava que eren unes cregudes.
A través de l’Eleanor vaig entrar a la taula dels cocos, a l’hora de dinar. Era un grup molt més gran del que estava acostumada a freqüentar, i de gent molt diferent. Hi havia el nòvio de l’Eleanor, el Kevin, que estava clar que algun dia seria delegat de classe; un parell de cracs de la informàtica; unes quantes noies com l’Eleanor, que eren membres de la comissió de l’anuari i del club de debat, i un noi molt callat que es deia Justin, que portava unes ulleretes rodones i tocava el violí, i de qui em vaig enamorar només veure’l.
Quan em trobava la Miranda i l’Ella, que ara anaven amb la colla més popular, ens dèiem «Ei, ¿com va?», i continuàvem cadascú a la seva. De tant en tant la Miranda em preguntava com li anaven les coses a l’August i em deia que li donés records. Jo no els hi vaig donar mai, no per fer la punyeta a la Miranda, sinó perquè l’August aquells dies estava per altres coses. A casa hi havia dies que ni ens vèiem.