Wonder
Segona part » Dónes o pagues
Página 50 de 136
D
ó
n
e
s
o
p
a
g
u
e
s
L’August va dir que no es trobava prou bé per anar a la tarda per les cases a demanar llaminadures. Devia estar molt disgustat, perquè sé que li encanta, sobretot quan es fa fosc. Tot i que jo ja feia temps que era massa grandeta pel Dónes o pagues, sempre em posava la primera careta que trobava i l’acompanyava al carrer per veure com picava a les portes de la gent excitat com una mala cosa. Sabia que era l’única nit de l’any que realment podia ser com els altres nens. Ningú sabia que era diferent, sota la careta. Per ell devia ser una sensació bestial.
A les set vaig anar a picar a la porta de la seva habitació.
—Hola —vaig dir.
—Hola —em va respondre.
No estava jugant a la Play ni llegint un còmic. Estava estirat al llit sense fer res mirant al sostre. La Daisy, com sempre, estava al seu costat amb el cap repenjat a les cames d’ell. La disfressa de Fantasma Sanguinolent estava tirada a terra al costat de la de Boba Fett.
—¿Què, com va la panxa? —vaig dir asseient-me al llit al seu costat.
—Encara tinc ganes de vomitar.
—¿Segur que no et veus amb cor d’anar a la rua de Halloween?
—Segur.
Em va estranyar molt. Normalment l’August és molt sofert, amb aquestes coses. Al cap de pocs dies d’operar-se ja corria amb el monopatí, i sabia el que era haver de xarrupar el menjar amb una canyeta perquè tenia la boca gairebé collada. Amb deu anys, li havien posat més injeccions, s’havia pres més medicines i havia passat per més intervencions que la majoria de la gent en deu vides, ¿i ara un simple mareig el deixava fora de joc?
—¿No em vols dir què passa? —vaig preguntar fent el mateix to que la mare.
—No.
—¿És per l’escola?
—Sí.
—¿Els mestres? ¿Els deures? ¿Els amics?
No em va respondre.
—¿Algú t’ha dit alguna cosa? —li vaig preguntar.
—La gent sempre diu coses —em va contestar amargament. Vaig veure que estava a punt de plorar.
—Explica’m què ha passat —vaig dir.
I em va explicar el que havia passat. Havia sentit per casualitat uns nois dient unes coses
lletgíssimes d’ell. No li importava el que diguessin, aquells nens, ja s’ho esperava, d’ells; però el que li havia fet mal era que un dels nens era el seu «millor amic», el Jack Will. Vaig recordar que l’havia esmentat alguna vegada, aquells últims mesos. Recordava que el pare i la mare havien dit que semblava un nen maquíssim, que estaven molt contents que l’August hagués fet un amic com ell.
—De vegades els nens són imbècils —vaig dir-li molt fluixet agafant-li la mà—. Estic segura que no ho ha dit de debò.
—¿I aleshores per què ho ha dit? Tots aquests dies ha fet veure que era el meu amic. Segur que el Culet l’ha subornat amb bones notes o alguna cosa així. Què t’hi jugues que li devia dir alguna cosa com ara «ei, Jack, si et fas amic de l’esguerro no caldrà que facis exàmens, aquest any».
—Saps que això no és veritat. I no tornis a dir que ets un esguerro.
—I a mi què. Tant de bo no hi hagués anat mai, a l’escola!
—Però jo em pensava que t’agradava.
—L’odio! —de cop i volta es va enfadar i va començar a clavar cops de puny al coixí—. L’odio! L’odio! L’odio! —cridava amb totes les seves forces.
Jo em vaig quedar callada. No sabia què dir. Estava molt dolgut i furiós.
Vaig deixar que es desfogués una estona. La Daisy va començar a llepar-li les llàgrimes que li regalimaven per la cara.
—Va, Auggie —li vaig dir donant-li uns copets a l’esquena—. ¿Per què no et poses la disfressa de Jango Fett i…
—És una disfressa de Boba Fett! ¿Per què tothom els confon?
—… la disfressa de Boba Fett —vaig corregir intentant no esverar-me i posant-li el braç sobre les espatlles— i ens en anem a la rua? ¿Què et sembla?
—Si vaig a la rua la mare es pensarà que estic millor i m’obligarà a anar a escola demà.
—La mare no t’hi obligarà mai, a anar a escola —vaig respondre—. Va, Auggie. Vinga. Serà divertit, t’ho prometo. I et donaré tots els meus caramels.
No va replicar. Es va aixecar del llit i es va començar a posar la disfressa de Boba Fett a poc a poc. El vaig ajudar a posar-se les corretges i a estrenye’s el cinturó. Quan va arribar el moment de posar-se el casc el vaig veure una mica més animat.