Wonder
Segona part » Temps per pensar
Página 51 de 136
T
e
m
p
s
p
e
r
p
e
n
s
a
r
L’endemà l’August va fer veure que tenia mal de panxa per no haver d’anar a escola. Reconec que em vaig sentir una mica malament per la mare, que estava amoïnadíssima per si tenia un virus d’estómac, però li havia promès a l’August que no li explicaria res sobre el que havia passat a l’escola.
El diumenge continuava decidit a no tornar-hi.
—¿Què els penses dir, als pares? —li vaig preguntar quan m’ho va dir.
—Van dir que ho podria deixar quan volgués —va respondre sense apartar els ulls del còmic que estava llegint.
—Però tu no ets dels que abandonen —li vaig dir, i era veritat—. No fa per tu.
—Doncs abandono.
—Hauràs d’explicar als pares per què —li vaig fer notar mentre li treia el còmic de les mans perquè em mirés mentre parlàvem—, i aleshores la mare trucarà a l’escola i tothom ho sabrà.
—¿I el Jack tindrà problemes?
—Jo crec que sí.
—Me n’alegro.
Ho reconec, l’August no parava de sorprendre’m. Va agafar un altre còmic del prestatge i va començar a fullejar-lo.
—Auggie —vaig dir-li—. ¿De debò que penses deixar que un parell de nens imbècils t’impedeixin tornar a escola? Jo sé que t’agrada. No deixis que tinguin aquest poder sobre tu. No els donis aquesta satisfacció.
—Però si ni s’ho imaginen, que els vaig sentir —em va explicar.
—Ja ho sé, però…
—Prou, Via. Jo ja sé el que em faig. Està decidit.
—Però és un disbarat, Auggie! —vaig insistir amb totes les meves forces mentre li tornava a treure el còmic de les mans—. Has de tornar a l’escola. Tothom odia l’escola, en algun moment. Jo també l’odio, a vegades. Odio les amigues, a vegades. Són coses de la vida, Auggie. ¿Tu vols que et tractin com una persona normal, oi? Doncs això és normal! Tots hem d’anar a l’escola, encara que de vegades tinguem dies dolents, ¿entesos?
—¿A tu et passa, que la gent s’aparti per no tocar-te, Via? —em va replicar. Per un moment no vaig saber què dir—. No, ¿oi? Ja m’ho semblava. Doncs fes el favor de no comparar els teus dies dolents a l’escola amb els meus, ¿d’acord?
—Molt bé, tens raó —vaig dir—. Però això no és un concurs per veure qui s’ho passa pitjor. Aquí la qüestió és que hem d’aguantar els mals dies. I el que has de fer ara, a menys que vulguis que et tractin com un nen petit tota la vida o com un nen amb necessitats especials, és empassar-t’ho i tirar endavant.
No va dir res, però jo crec que això últim li va tocar la fibra.
—No cal que hi parlis, amb aquells nens —vaig continuar—. August, en realitat és fantàstic, que tu sàpigues el que van dir ells però ells no sàpiguen que tu saps el que van dir. ¿No ho veus?
—¿Què t’empatolles?
—M’entens perfectament. No cal que els dirigeixis mai més la paraula, si no vols. I ells no sabran mai per què. ¿Ho entens? O pots fer veure que ets amic seu encara que per dins sàpigues que no ho ets.
—¿És el que fas tu amb la Miranda? —em va preguntar.
—No —vaig saltar jo a la defensiva—. Jo a la Miranda no li he amagat mai el que sento.
—¿I per què vols que jo ho faci?
—Jo no vull que ho facis! Jo només dic que no pots deixar que el que diguin aquests imbècils t’afecti d’aquesta manera, i ja està.
—¿Igual com t’ha afectat a tu això de la Miranda?
—¿Es pot saber per què has de treure sempre la Miranda? —vaig cridar impacient—. Estic intentant parlar amb tu dels teus amics. Fes el favor de deixar tranquils els meus.
—Però si ja no sou amigues.
—¿Es pot saber què hi té a veure, això, amb el que estàvem parlant?
L’August em mirava d’una manera que em feia pensar en la cara d’una nina. Em mirava fixament, sense cap expressió, amb els seus ulls entreoberts de nina.
—Va trucar l’altre dia —va dir finalment.
—¿Què? —vaig exclamar perplexa—. ¿I no m’ho vas dir?
—No trucava per parlar amb tu —va respondre mentre em tornava a prendre els dos còmics de les mans—. Trucava per parlar amb mi. Només per dir hola i per saber com m’anava tot. Ni tan sols sabia que anava a una escola de debò. No em puc creure que no l’hi hagis dit. Em va dir que ja no us feu gaire, però volia que sabés que m’estimarà sempre com una germana gran.
Atordida. Glaçada. Petrificada. Em vaig quedar que no em sortien les paraules.
—¿I per què no me’n vas dir res? —vaig aconseguir dir finalment.
—No ho sé —va dir arronsant-se d’espatlles mentre tornava a obrir el primer còmic.
—Molt bé, doncs si deixes d’anar a escola explicaré als pares això del Jack Will —vaig respondre—. El Culet et farà anar-hi i obligarà el Jack i els altres nens a demanar-te perdó davant de tothom, i tothom et tractarà com un nen que en realitat hauria d’anar a una escola per nens amb necessitats especials. ¿És això el que vols? Perquè és això el que passarà. Si no, torna a l’escola i fes com si no hagués passat res. I si en vols parlar cara a cara amb el Jack, perfecte. Però si no…
—Molt bé, que sí, ¿entesos? —em va interrompre.
—¿Què?
—Que molt bé, que hi tornaré —em va cridar intentant no fer soroll—. Però calla ja d’una vegada. ¿Puc continuar llegint?
—Així m’agrada —vaig respondre.
Quan ja m’havia girat per sortir de l’habitació, se’m va acudir una cosa.
—¿Va dir res sobre mi, la Miranda?
Va aixecar la vista del còmic i em va mirar als ulls.
—Que et troba a faltar. Paraules textuals.
Vaig assentir amb el cap.
—Gràcies —vaig dir amb indiferència, perquè em feia vergonya que veiés la il·lusió que m’havia fet sentir allò.