Wonder
Tercera part » Nens estranys
Página 53 de 136
N
e
n
s
e
s
t
r
a
n
y
s
Hi ha nens que vénen i em pregunten per què em faig tant amb «l’esguerro». Són nens que gairebé ni el coneixen. Si el coneguessin, no l’anomenarien així.
—Perquè és un nen molt simpàtic! —dic jo sempre—. I no li digueu així.
—Ets una santa, Summer —em va dir la Ximena Chin l’altre dia—. Jo no podria fer el que fas tu.
—Però si no faig res de l’altre món! —vaig replicar, perquè era la veritat.
—¿El senyor Culet t’ha demanat que siguis amiga seva? —em va preguntar la Charlotte Cody.
—No. Sóc amiga seva perquè vull —vaig respondre.
¿Qui ho havia de dir, que es muntaria aquest sidral només perquè m’assec amb l’August Pullman a l’hora de dinar? La gent es comportava com si fos la cosa més estranya del món. El que és estrany és que els nens siguin tan estranys.
El primer dia em vaig asseure amb ell perquè em feia pena. I ja està. Vaig veure un nen amb un aspecte molt estrany en una escola completament nova per ell. Ningú parlava amb ell. Tothom se’l mirava. Totes les nenes de la meva taula murmuraven coses sobre ell. No era l’únic nen nou de l’escola, però sí que era l’únic de qui parlava tothom. El Julian l’havia batejat com el Nen Zombi, i tothom li deia així. ¿Ja l’has vist, el Nen Zombi? Aquestes coses de seguida corren. I l’August ho sabia. Si ser nou ja és dur quan tens una cara normal, imagina’t amb una cara com la seva!
Així que vaig anar cap allà i em vaig asseure amb ell. No n’hi ha per tant. Tant de bo la gent deixés de fer-ne una muntanya.
Només és un nen. El nen més estrany que he vist en ma vida, d’acord. Però un nen, al cap i a la fi.