Wonder
Tercera part » La festa de Halloween
Página 55 de 136
L
a
f
e
s
t
a
d
e
H
a
l
l
o
w
e
e
n
Estava molt emocionada perquè havia rebut una invitació a la festa de Halloween de la Savanna.
La Savanna deu ser la noia més popular de l’escola. A tots els nois els agrada. I totes les noies li van al darrere. Va ser la primera nena del nostre curs que va tenir un «nòvio» de debò. Era un nen que anava a una altra escola, però el va deixar plantat i va començar a sortir amb el Henry Joplin. És lògic, perquè tant un com l’altre semblen adolescents.
El cas és que, tot i que jo no sóc de la colla de les «guais», no sé per què, resulta que hi estic convidada; o sigui, una passada. Quan li vaig dir a la Savanna que havia rebut la invitació i que aniria a la festa va ser molt simpàtica amb mi, però em va avisar que no invitava gaire gent i que sobretot no anés presumint i dient a tothom que hi estava convidada. L’Abril, per exemple, no hi estava. La Savanna també em va deixar molt clar que no portés disfressa. Sort que m’ho va dir, perquè sent una festa de Halloween hi hauria anat disfressada (amb la disfressa d’unicorn que m’havia fet per la rua no, és clar; amb la de gòtica que pensava portar a l’escola). Però es veu que a les festes de la Savanna no cola ni això. L’única cosa negativa d’anar a la festa de la Savanna era que no podria anar a la rua i que la disfressa d’unicorn es quedaria allà morta de riure. Això em feia una mica de pal, però què hi farem…
El cas és que quan vaig arribar a la festa la Savanna va venir de seguida a rebre’m a la porta i em va dir:
—¿On has deixat el nòvio, Summer?
Jo no sabia ni de què em parlava.
—Suposo que a ell no li cal posar-se careta, a Halloween, ¿oi? —va afegir.
Aleshores vaig veure que es referia a l’August.
—No és el meu nòvio —vaig dir.
—Ja ho sé. És broma!
Em va fer un petó a la galta (ara totes les nenes de la seva colla es feien petons a la galta per saludar-se) i va penjar la meva jaqueta sense aturar-se al penjador que hi havia al rebedor. Després em va agafar la mà i em va portar escales avall cap al soterrani, que era on es feia la festa. No vaig veure els seus pares enlloc.
Hi havia com uns quinze nens: eren tots de la colla de la Savanna o de la del Julian, o sigui, dels guais de la classe. Es devien haver fos en una mena de supergrup gegant de guais, ara que n’hi havia que sortien junts.
Jo no sabia que hi hagués tantes parelles. Vull dir… sí que sabia allò de la Savanna i el Henry, ¿però la Ximena i el Miles? ¿I l’Ellie i l’Amos? Si l’Ellie és gairebé tan plana com jo!
El cas és que al cap de cinc minuts ja tenia el Henry i la Savanna plantats al meu costat, com si planessin per sobre del meu cap.
—Va, explica’ns per què vas sempre amb el Nen Zombi —em va dir el Henry.
—No és cap zombi —vaig riure, com si estiguessin fent broma. Somreia, però sense gens de ganes.
—Summer —em va dir la Savanna—, tu ja saps que tindries molt més d’èxit si no anessis tant amb ell. Mira, et seré honesta: al Julian li agrades. Et vol demanar per sortir.
—¿Ah sí?
—¿No el trobes guapo?
—Mmm… sí… no sé. Ara que ho dius, potser sí.
—Doncs has de triar amb quin dels dos vols anar —va dir la Savanna. Em parlava com si fos la meva germana gran—. Tu caus bé a tothom, Summer. Tothom troba que ets una noia guapíssima i simpàtica. No tindries cap problema per ser de la nostra colla, si volguessis. I creu-me, hi ha moltes nenes del teu curs que se’n moren de ganes.
—Ja ho sé —vaig fer assentint amb el cap—. Gràcies.
—De res —va respondre—. ¿Vols que li digui al Julian que vingui a parlar amb tu?
—Vaig mirar un moment cap on m’assenyalava i vaig veure que el Julian ens mirava.
—Mmm… és que haig d’anar al lavabo. ¿On és?
Vaig seguir les indicacions que em va donar, em vaig asseure al caire de la banyera i vaig trucar a la mare perquè em vingués a buscar.
—¿Que passa res? —em va dir la mare.
—No, és que no m’hi vull quedar —vaig dir.
La mare no em va preguntar res més i em va dir que arribaria al cap de deu minuts.
—No piquis al timbre —li vaig dir—. Truca’m quan siguis a fora.
Em vaig quedar al lavabo fins que la mare va trucar, i aleshores em vaig esquitllar per l’escala sense que ningú em veiés, vaig agafar la jaqueta i vaig sortir al carrer.
Tot just eren quarts de deu. La rua de Halloween encara baixava per l’avinguda Amesfort superanimada. Hi havia gent per tot arreu. Tothom anava disfressat. Esquelets. Pirates. Princeses. Vampirs. Superherois.
Però cap unicorn.