Wonder
Tercera part » Novembre
Página 56 de 136
N
o
v
e
m
b
r
e
L’endemà a l’escola li vaig dir a la Savanna que m’havia menjat uns caramels dolentíssims de Halloween i que m’havia posat malalta i per això me n’havia anat tan d’hora de la festa, i s’ho va creure. Com que a més corria un virus de panxa, era una mentida creïble.
A més li vaig dir que estava boja per un altre noi que no era el Julian, perquè no m’atabalés més i per veure si li donava a entendre que per part meva no hi havia cap interès. No cal dir que es moria de ganes de saber de qui estava enamorada, però li vaig dir que era un secret.
L’endemà de Halloween l’August no va venir, i quan va tornar vaig veure que li passava alguna cosa. Es comportava d’una manera molt estranya, a l’hora de dinar.
Amb prou feines obria la boca; i si jo li deia alguna cosa, en lloc de mirar-me abaixava el cap i mirava el menjar. Com si no volgués mirar-me als ulls.
Al final, vaig i li dic:
—Auggie, ¿que passa alguna cosa? ¿Estàs enfadat amb mi o què?
—No —em va dir.
—Quina pena que no et trobessis bé per Halloween. Jo vinga buscar el Boba Fett pels passadissos.
—Ja… Em vaig posar malalt.
—¿Vas tenir aquest virus de panxa que corre?
—Sí, em sembla que sí.
Aleshores va obrir un llibre i es va posar a llegir, cosa que em va semblar de molt mala educació.
—Em fa moltíssima il·lusió el treball del Museu Egipci —vaig dir—. ¿I a tu?
Va fer que no amb la boca plena de menjar. Jo vaig haver de mirar cap a una altra banda, perquè entre com mastegava, que gairebé semblava que estigués sent barroer expressament, i que tenia els ulls gairebé tancats, m’estava començant a agafar mal rotllo.
—¿Quin treball t’ha tocat? —li vaig preguntar.
Es va arronsar d’espatlles, es va treure un trosset de paper de la butxaca dels texans i me’l va llançar per sobre la taula.
Al nostre curs a cadascun li havia tocat treballar en alguna cosa dels egipcis pel Dia del Museu Egipci, que era al desembre. Els professors havien escrit els títols de tots els treballs en trossets de paper molt petits i els havien posat en una peixera, i aleshores ens vam reunir tots i per ordre vam anar agafant cadascun un paperet.
Vaig desplegar el paperet de l’Auggie.
—Que guai! —vaig dir; potser vaig exagerar una mica, perquè el volia motivar—. T’ha tocat la piràmide esglaonada de Sakkara!
—Ja ho sé! —va dir.
—A mi m’ha tocat Anubis, el déu de la mort.
—¿Aquell que té cap de gos?
—De fet no és de gos, és de xacal —el vaig corregir—. Ei, ¿vols que quan pleguem anem a fer junts el treball, cadascú el seu? Podries venir a casa meva.
Va deixar l’entrepà a la taula i es va repenjar a la cadira. No sé ni com descriure la mirada que em va fer.
—Mira, Summer —em va dir—. No tens per què fer-ho, tot això.
—¿Què vols dir?
—Que no tens per què ser amiga meva. Ja sé que el senyor Culet va parlar amb tu.
—No sé de què m’estàs parlant.
—Jo només et dic que no cal que facis més comèdia. Ja sé que el senyor Culet va parlar amb uns quants nens abans de principi de curs i que els va dir que es fessin amics meus.
—Amb mi no hi va parlar, August.
—I tant, que hi va parlar.
—Et dic que no.
—I jo et dic que sí.
—Que no! T’ho prometo, que em mori aquí mateix!
I vaig alçar totes dues mans perquè veiés que no tenia els dits encreuats. El primer que va fer ell va ser mirar-me els peus, així que em vaig treure les UGG perquè veiés que no tenia els dits dels peus encreuats.
—Portes mitges —em va dir amb to acusador.
—¿No veus que no em fan cap bony, els dits? —vaig cridar.
—Ei, no cal que cridis, ¿d’acord?
—¿No m’agrada que m’acusin, m’entens?
—Molt bé, perdona.
—T’has passat molt.
—¿De debò que no va parlar amb tu?
—Ostres, Auggie!
—Molt bé, molt bé… ho sento molt.
Estava molt emprenyada amb ell, però aleshores em va explicar una cosa que li havia passat a Halloween i de seguida em va passar l’enrabiada. Resumint, va sentir que el Jack parlava malament d’ell i que deia unes coses horribles a la seva esquena. Això explicava bastant la seva actitud, i vaig entendre per què havia estat «malalt».
—Jura’m que no ho explicaràs a ningú —em va dir.
—T’ho juro —vaig respondre fent que sí amb el cap—. I tu jura’m que no em tornaràs a dir una cosa així mai més.
—T’ho juro —va dir, i ens vam donar el dit petit.