Wonder
Tercera part » Advertiment: nen no recomanat per tots els públics
Página 57 de 136
A
d
v
e
r
t
i
m
e
n
t
:
n
e
n
n
o
r
e
c
o
m
a
n
a
t
p
e
r
t
o
t
s
e
l
s
p
ú
b
l
i
c
s
La mare estava avisada, sobre la cara de l’August. Li havia explicat com era. Jo ja sabia que a vegades no dissimula gaire bé, i era el primer dia que l’August venia a casa meva. Fins i tot li havia enviat un sms a la feina per recordar-l’hi. Però quan vaig veure la cara que feia a l’arribar a casa de la feina, vaig adonar-me que encara no l’havia preparat prou. Quan va entrar per la porta i li va veure la cara per primer cop, es va quedar glaçada.
—Hola, mare, et presento l’Auggie. ¿Es pot quedar a sopar? —em vaig afanyar a dir-li.
Va trigar un segon a descodificar la pregunta.
—Hola, Auggie —va dir—. És clar, reina. ¿A la mare de l’Auggie li sembla bé?
Mentre l’Auggie trucava a la seva mare amb el mòbil, li vaig dir molt fluixet:
—Mare, para de fer aquesta cara d’al·lucinada!
Tenia la mateixa mirada de quan mira les notícies i ha passat alguna desgràcia molt grossa. Va fer que sí amb el cap molt ràpid, com si no s’hagués adonat de la cara que feia, i a partir d’aleshores va ser molt amable i normal amb l’Auggie.
Al cap d’una estona ens vam cansar de fer el treball i ens en vam anar al menjador. Mirant les fotos que hi ha a la lleixa de la llar de foc, l’Auggie va veure una foto del pare i jo.
—¿És el teu pare? —va preguntar.
—Sí.
—No sabia que fossis… ¿com se’n diu…?
—Biracial.
—Això mateix.
—Doncs sí.
Es va tornar a mirar la foto.
—¿Que estan divorciats, els teus pares? No l’he vist mai per l’escola.
—No! —vaig fer jo—. Era sergent. Va morir fa anys.
—Ostres! No ho sabia.
—Ja —vaig fer assentint amb el cap mentre li allargava una foto del meu pare en uniforme.
—Uau! Quantes medalles.
—Sí. Feia impressió.
—Ostres, Summer. Em sap molt de greu.
—Sí, és un pal. El trobo molt a faltar.
—Ja —em va dir fent que sí amb el cap mentre em tornava la foto.
—¿Coneixes algú que s’hagi mort?
—Només la meva àvia, però en realitat no me’n recordo.
—Quina pena.
L’Auggie va assentir.
—¿No et preguntes mai què li passa, a la gent, quan es mor? —vaig preguntar-li.
—Doncs no —va dir arronsant-se d’espatlles—. Vull dir que suposo que deuen anar al cel. La meva àvia, almenys, hi va anar.
—Jo sí que hi penso molt —vaig dir—. Jo crec que quan ens morim la nostra ànima se’n va al cel, però només un temps. Per retrobar-se amb els vells amics i aquestes coses i parlar dels vells temps i així. Però jo crec que després les ànimes comencen a pensar en la seva vida a la terra, si van ser bons o dolents, o el que sigui. I aleshores tornen a néixer en forma de bebès nous de trinca.
—¿I per què?
—Perquè així tenen una altra possibilitat de fer-ho bé —vaig respondre—. Les seves ànimes tenen com un altre intent.
Va rumiar sobre el que acabava de dir i tot seguit va assentir amb el cap:
—Com quan fas un examen de recuperació, vaja —va dir.
—Això mateix.
—Però quan tornen no fan la mateixa cara —va dir—. Vull dir que tenen un aspecte completament diferent, ¿no?
—És clar —vaig respondre—. L’ànima és la mateixa, però tota la resta canvia.
—Això ja m’agrada —va dir assentint entusiasmat amb el cap—. M’encanta, Summer. Això vol dir que en la pròxima vida no hauré de dur aquesta cara.
Com que ho va dir assenyalant-se la cara amb el dit i pestanyejant, a mi em van venir ganes de riure.
—Suposo que no —vaig dir arronsant les espatlles.
—Ei! Potser fins i tot sóc guapo! —va dir amb un somriure—. Seria fantàstic, ¿no trobes? Podria tornar sent un tio guapo, superquadrat i superalt.
Vaig tornar a riure. S’ho prenia tan bé! És una de les coses que més m’agraden de l’August.
—Escolta, August, ¿et puc fer una pregunta?
—És clar —em va dir, com si sabés perfectament què li volia preguntar.
Vaig dubtar. Feia temps que l’hi volia preguntar, però quan arribava el moment sempre em feia cosa.
—¿Què vols saber? —va fer ell—. ¿Què em passa a la cara?
—Doncs sí. Si no et sap greu que t’ho pregunti.
Es va arronsar d’espatlles. Al veure que no estava enfadat ni dolgut vaig respirar alleujada.
—Res de l’altre món —va dir com si res—. Bàsicament una cosa que es diu di-sos-to-si man-di-bu-lo-fa-ci-al… vaig trigar un segle a aprendre a dir-ho, per cert. Però també tinc una altra síndrome que no sé ni pronunciar. I totes aquestes coses es van com metamorfosar en una cosa gegant tan rara que no té ni nom. Vull dir que no és que em vulgui fer el xulo ni res, però sóc com una mena de prodigi mèdic, ¿m’entens?
Va somriure.
—Era una broma —va dir—. Pots riure.
Vaig somriure mentre feia que no amb el cap.
—Ets la pera, Auggie —vaig dir.
—Sí, sóc la pera —va dir molt orgullós—. La pera llimonera.