Wonder
Vuitena part » Una cosa molt senzilla
Página 129 de 136
U
n
a
c
o
s
a
m
o
l
t
s
e
n
z
i
l
l
a
Al cap d’una hora, si fa no fa, sèiem tots en aquell auditori immens esperant que el senyor Culet fes el seu discurs de secundària. La sala era més gran i tot del que m’havia imaginat: més gran i tot que la de l’institut de la Via. Vaig mirar al meu voltant i vaig veure que hi devia haver com un milió de persones, de públic. D’acord, un milió potser no, però hi havia moltíssima gent.
—Vull agrair al director Jansen les paraules que ens ha adreçat —va dir pel micròfon el senyor Culet parlant dret dalt de l’estrada que hi havia a l’escenari— i donar la benvinguda als meus companys i a tot el personal docent.
»Benvinguts també pares, avis, amics i invitats, i sobretot alumnes de cinquè i sisè. Benvinguts a la cerimònia de graduació de secundària de l’escola Beecher.
Tothom va aplaudir.
—Cada any —va continuar el senyor Culet llegint les notes que duia amb les ulleres de llegir a la punta del nas— em toca escriure dos discursos inicials: un per la cerimònia de graduació de cinquè i sisè d’avui, i un altre per la de setè i vuitè, que tindrà lloc demà. I cada any penso: «En faré un de sol que em serveixi per tots dos dies i menys feina». No deu ser pas tan difícil, ¿no? I, tot i així, encara que no ho vulgui, cada any n’acabo fent dos de diferents. I aquest any, per fi, he descobert per què. No és pel motiu que segurament us penseu, és a dir: no és perquè els nois a qui em dirigiré demà siguin més grans i ja tinguin una llarga experiència a secundària, mentre que a vosaltres encara us falten uns quants anys per acabar. No. Jo crec que més aviat té a veure amb aquesta edat tan especial que teniu ara, aquest moment de la vostra vida tan especial i que, tot i que ja fa vint anys que visc envoltat d’alumnes de la mateixa edat que teniu vosaltres ara, encara m’emociona. Perquè sou a la cúspide, nois. Sou a la frontera entre la infantesa i tot el que ve després. Sou en un moment de transició.
»Ens hem reunit tots aquí —va continuar mentre es treia les ulleres i les apuntava cap al públic—, tota la vostra família, amics i professors, per celebrar no només els vostres resultats acadèmics d’aquest curs, alumnes de secundària de la Beecher, sinó també les vostres infinites possibilitats.
»Quan penseu en aquest curs passat, vull que us fixeu en on sou ara i on éreu al principi. Us heu fet una mica més alts, una mica més forts, una mica més llestos… espero.
Es van sentir un parell de rialletes entre el públic.
—Però la millor manera de mesurar quant heu crescut no són els centímetres, ni quantes voltes a la pista sou capaços de fer, ni tan sols què heu tret de mitjana (encara que sí que són coses importants, és clar). Sinó mirant què heu fet amb el vostre temps, com heu decidit que volíeu passar-lo, a qui heu fet emocionar. Per mi, la millor manera de mesurar l’èxit és aquesta.
»Hi ha un llibre de J. M. Barrie que té una frase preciosa. No, no és
Peter Pan, i no us penso demanar que aplaudiu si creieu en els contes de fades…
Aquí va tornar a riure tothom.
—En un altre llibre seu que es titula
L’ocellet blanc, J. M. Barrie escriu: —Aleshores va començar a fullejar un llibret fins que va trobar la pàgina que buscava, i llavors es va posar les ulleres de llegir i va dir—: «¿Hauríem d’instaurar una nova norma de vida que digués que hem d’intentar sempre ser una mica més considerats del que cal?». —En aquest punt va aixecar el cap per mirar cap al públic—. «Més considerats del que cal» —va repetir—. Quina frase tan meravellosa, ¿oi? Més considerats del que cal. Perquè no n’hi ha prou, de ser considerat. Un ha de ser més considerat del que és estrictament necessari. El motiu que m’agradi tant aquesta frase, aquest concepte, és que em recorda que, com a éssers humans, no només portem dins nostre la capacitat de ser considerats amb els altres, sinó també la llibertat per decidir que volem ser-ho. ¿I què vol dir, això? ¿Com es mesura? No es pot usar cap regle, per mesurar això. És com allò que he dit abans: no és com mesurar quant heu crescut en un any. No es pot quantificar exactament, ¿oi que no? ¿Com ho sabem, si hem estat considerats amb els altres? És més: ¿Què és, ser considerat?
Es va tornar a posar les ulleres de llegir i va començar a fullejar un altre llibret.
—Hi ha un altre passatge d’un altre llibre que m’agradaria compartir amb vosaltres —va dir—. Deixeu-me que el busqui… Ah, és aquí. A
Sota l’ull del rellotge, de Christopher Nolan, el protagonista és un jove que ha de fer front a tot un seguit de reptes extraordinaris. Hi ha una part en què l’ajuda una altra persona: un company de classe. A simple vista sembla només un petit gest. Però per aquest jove, que es diu Joseph, és… bé, si em permeteu que us ho llegeixi…
Es va escurar la gola i va començar a llegir:
—«Era en moments com aquests que el Joseph reconeixia la cara de Déu en forma humana. Brillava en la seva consideració envers ell, resplendia en el seu entusiasme, s’intuïa en la seva bondat. És més, l’acariciava amb la mirada».
Va fer una pausa i es va tornar a treure les ulleres.
—«Brillava en la seva consideració envers ell» —va repetir amb un somriure—. Quina cosa tan senzilla, la consideració. Quina cosa tan senzilla. Una paraula d’ànim pronunciada quan cal. Un acte d’amistat. Un somriure fugisser.
Va tancar el llibre, el va deixar i es va repenjar al faristol.
—El que us vull transmetre, nois, és la importància del valor d’aquesta cosa tan senzilla que en diem
consideració. Avui només vull que us quedeu amb això. Ja sé que sóc tristament cèlebre per la meva… mmm… verbositat.
Aquí tothom va tornar a riure. Em sembla que sabia que era conegut pels seus llargs discursos.
—… però el que jo vull que els meus alumnes s’enduguin del seu pas per secundària —va continuar— és la certesa que, en aquest futur que vosaltres mateixos us esteu forjant, tot és possible. Si cadascuna de les persones que hi ha en aquesta sala s’imposés la norma d’intentar ser una mica més considerada del que cal a tot arreu i en tot moment, segur que el món seria un lloc millor. I si ho feu, si sou ni que sigui només una miqueta més considerats del que cal, algú altre, algun dia i en algun lloc, potser sabrà veure en vosaltres, en cadascun de vosaltres, la cara de Déu.
Va fer una pausa i es va arronsar d’espatlles.
—O la representació mística políticament correcta de la bondat universal en què cregui cadascun de vosaltres —va afegir de seguida amb un somriure, cosa que va provocar moltes rialles i una onada d’aplaudiments, especialment al final de l’auditori, on seien els pares.