Wonder
Tercera part » La tomba egípcia
Página 58 de 136
L
a
t
o
m
b
a
e
g
í
p
c
i
a
Durant el mes següent l’August i jo vam quedar molts dies després de l’escola, de vegades a casa seva i de vegades a casa meva. Els pares de l’August fins i tot ens van invitar a la mare i a mi a sopar un parell de vegades, i un dia els vaig sentir que parlaven de preparar una cita a cegues entre la mare i l’oncle de l’August, el Ben.
El dia de l’exposició del Museu Egipci estàvem tots superemocionadíssims i nerviosos. El dia abans havia nevat… No tant com pel pont del Dia d’Acció de Gràcies, però igualment una nevada és una nevada.
El gimnàs s’havia convertit en un museu gegant, amb tots els treballs sobre Egipte exposats damunt una taula amb un cartellet a sota explicant què era cada cosa. La majoria estaven molt ben fets, però, mal m’està el dir-ho, jo crec que el meu i el de l’August eren els millors. La meva escultura d’Anubis semblava gairebé de veritat, fins i tot l’havia pintat amb pintura d’or de debò. Per fer la piràmide esglaonada, l’August havia fet servir terrossos de sucre. Feia seixanta centímetres d’alt i seixanta d’ample, i havia pintat els terrossos amb un esprai que feia l’efecte de sorra. Era impressionant.
Tots portàvem disfresses d’Egipte. N’hi havia que anaven d’arqueòlegs tipus Indiana Jones, i uns quants que s’havien disfressat de faraó. L’August i jo anàvem de mòmies. Dúiem tota la cara tapada, excepte dos foradets pels ulls i un foradet per la boca.
Els pares van anar arribant i fent cua al passadís de davant del gimnàs. Aleshores ens van dir que ja podíem sortir a buscar-los, i cada nen o nena va anar a buscar els seus pares amb una llanterna per portar-los a fer una volta pel gimnàs a les fosques. L’August i jo anàvem junts, amb la seva mare i la meva. Ens paràvem davant de cada objecte, els explicàvem què era parlant molt fluixet i responíem les preguntes que ens feien. Com que estava tot a les fosques, mentre parlàvem enfocàvem els treballs amb la llanterna. De vegades, perquè fes un efecte més dramàtic, ens posàvem la llanterna sota la barbeta mentre explicàvem amb més detall alguna cosa. Era divertidíssim, amb tot aquell xiuxiueig que se sentia a les fosques i totes aquelles llumetes fent pampallugues enmig de la foscor.
Hi va haver un moment que vaig anar a la font a beure aigua, i em vaig haver de treure l’embolcall de mòmia de la cara.
—Hola, Summer —em va dir el Jack venint cap a mi. Anava vestit com l’home de
La mòmia—. Quina disfressa més guai.
—Gràcies.
—¿L’altra mòmia és l’August?
—Sí.
—D’allò… ¿tu saps per què està enfadat amb mi?
—Doncs sí —vaig fer assentint amb el cap.
—¿M’ho pots dir?
—No.
Va fer que sí amb el cap. Se’l veia fumut.
—Li vaig prometre que no t’ho diria —li vaig explicar.
—És que és estranyíssim —va dir—. No tinc ni idea de per què es va enfadar amb mi, així, de cop i volta. Ni idea. ¿No em pots donar ni una pista?
Vaig mirar cap a la banda del gimnàs on hi havia l’August parlant amb les mares. Jo no volia trencar el meu jurament solemne que no explicaria a ningú el que havia sentit l’August el dia de Halloween, però em feia pena el Jack.
—Fantasma Sanguinolent —li vaig dir a l’orella, i me’n vaig anar.