Wonder
Quarta part » La trucada
Página 60 de 136
L
a
t
r
u
c
a
d
a
Resulta que a l’agost els meus pares van rebre una trucada del senyor Culet, el director de secundària.
—Deu ser que truca a tots els nous alumnes per donar-los la benvinguda —va dir la mare.
—Doncs haurà de fer una pila de trucades —va dir el pare.
El cas és que la mare li va tornar la trucada i vaig sentir com parlava amb ell per telèfon. La conversa va anar així:
—Bona tarda, senyor Culet. Sóc l’Amanda Will… he vist que ens havia trucat.
Pausa. Ah, gràcies! És molt amable. Estarà encantat.
Pausa. Sí.
Pausa. És clar.
Pausa. Oi tant.
Pausa llarga. Ohhh. Ja l’entenc…
Pausa. Doncs és molt amable per part seva.
Pausa. I tant que sí. Ohh! Ostres! Ohhhh!
Pausa llarguíssima. Ja l’entenc, és clar que sí. Estic segura que dirà que sí. Esperi’s, que m’ho apunto… ja està. Li torno a trucar després de parlar amb ell, ¿entesos?
Pausa. No, gràcies a vostè per pensar en ell. Adéu!
De seguida que penja vaig i li dic:
—¿Què passa, què t’ha dit?
—Home, per una banda és afalagador i per l’altra és una mica trist —em diu—. Mira, es veu que hi ha un nen que aquest any començarà secundària i que no sap com és una escola de debò perquè fins ara l’educaven a casa seva, així que el senyor Culet ha parlat amb uns quants mestres de primària i els ha demanat el nom d’alguns dels nens més macos d’entre tots els que aquest any faran cinquè, i aquests mestres li deuen haver dit que tu ets un nen molt maco —cosa que jo ja sabia, és clar—, i el senyor Culet vol saber si pot comptar amb tu per ajudar aquest nen nou a situar-se una mica.
—¿O sigui: per anar amb ell i així? —vaig preguntar.
—Exacte —va dir la mare—. Ell en diu ser un «company de benvinguda».
—¿I per què jo?
—Ja t’ho he dit. Els teus mestres li han dit al senyor Culet que tothom sap que ets molt bon nen. Estic tan contenta, que tinguin tan bon concepte de tu…
—¿I per què és trist?
—¿Què vols dir?
—Has dit que era afalagador però que al mateix temps també era una mica trist.
—Ah sí —va assentir—. Doncs es veu que aquest nen té alguna mena de… mmm, em fa l’efecte que li passa alguna cosa a la cara o alguna cosa així. No sé ben bé què és. Potser va tenir un accident. El senyor Culet diu que t’ho explicarà millor quan vagis a l’escola la setmana que bé.
—Però si el curs no comença fins al setembre!
—Però vol que coneguis aquest nen abans que comenci.
—¿I és obligatori?
La mare em va mirar estranyada.
—Home… no, és clar que no —va dir—. Però estaria bé que hi anessis, Jack.
—Si no és obligatori, no hi vull anar.
—¿I per què no t’ho rumies una mica?
—Ja m’ho he rumiat i no hi vull anar.
—D’acord, no t’hi obligaré pas —em va dir—, però almenys pensa-t’ho una mica millor, ¿entesos? No trucaré al senyor Culet fins demà, així que tens temps de rumiar-hi. Mira, Jack, no em sembla que sigui demanar molt que dediquis una estona a un nen nou…
—No és perquè sigui un nen nou —vaig respondre—. És perquè és deforme.
—Jack, això que dius és horrible.
—Però és que ho és, mare.
—Encara no saps ni qui és!
—Sí que ho sé —vaig dir, perquè des del primer moment sabia que m’estava parlant d’un nen que es deia August.